Encara que la documentació oficial testimonia que Jorge Mario Bergoglio va nàixer a Buenos Aires el 17 de desembre de 1936, es podria dir que, en realitat, va fer-ho a Itàlia una dècada abans: l’11 d’octubre de 1927.
Aquell dia, en contra del que tenien previst, els iaios i qui seria el seu pare —Mario— no van aconseguir pujar al vaixell Mafalda, que salpà de Gènova en direcció a l’Argentina atapeït d’emigrants. El «Titànic italià», com passaria a ser conegut, patí un accident gravíssim durant el trajecte. La conseqüència: més de 300 víctimes mortals. La premsa sud-americana, però, va quantificar-ne moltes més.
Els iaios i el pare del futur papa Francesc van salvar la vida de miracle. Si no van embarcar llavors fou perquè no van vendre a temps el terreny del camp piemontès —a una hora de Torí— que havia de proporcionar-los els ingressos necessaris per a creuar l’oceà a la recerca d’oportunitats.
El viatge en qüestió, sense bitllet de tornada, s’ajornà finalment fins a l’1 de febrer de 1929, quan partí el vaixell Giulio Cesare. «Sabien que no tornarien a veure mai més Itàlia», diu el seu net ara, amb recança. Rumb a Buenos Aires, la nau va atracar als ports de Vilafranca de Mar, Barcelona, Rio de Janeiro, Santos i Montevideo.
El llibre Esperança (Rosa dels Vents, 2025), les primeres memòries d’un Papa en exercici del càrrec, arrenca amb aquest petit detall que ho podria haver capgirat tot. Un dels imponderables que condicionen l’existència dels éssers humans, incloent-hi la del sant pare. Un pontífex oberturista i diferent als seus antecessors que ha mort amb 88 anys, coincidint amb la pasqua.
Les confessions del sant pare
La fugida massiva d’italians en el període d’entreguerres va inocular en Jorge Bergoglio el sentiment de compassió envers els més desvalguts. Envers els empobrits. Envers els desemparats. Envers les persones que es veuen obligades a creuar mig planeta per tirar endavant la família, topant-se, massa sovint, amb la incomprensió i la insolidaritat d’unes altres persones.
Això explica, en bona part, que el primer viatge del papa Francesc fora a l’illa de Lampedusa, escenari d’un drama humanitari enmig de la benestant Europa. L’objectiu de la visita, reconeix en el llibre, no era un altre que «despertar les nostres consciències i recordar-nos les nostres responsabilitats». Evocant aquell passatge, escriu a continuació: «Un cop em vaig quedar sol, els ulls se’m van omplir de llàgrimes una vegada més». Perquè, com també deixa escrit, «els problemes i les dificultats no s’aborden construint murs».
Francesc, que tot just ara compleix 12 anys de papat, aprofita la seua autobiografia per a conjugar missatges en present carregats de futur. Des de l’experiència viscuda, en relació amb els discursos d’odi, de divisió i de venjança, ens interpel·la de manera directa: «Tot això no us recorda res? Alguna cosa de la qual cal protegir-nos, perquè no passi el pitjor?». El fantasma dels anys trenta i quaranta del segle anterior.
Al llarg del llibre, el Papa se sincera i passa comptes amb si mateix. Per exemple, en expressar la «profunda pena» i el «gran dolor» que sent per no haver-se acomiadat d’Enrique Pozzoli, el capellà, bon amic de la família, que l’havia batejat. I, sobretot, per la mentida que va utilitzar com a excusa.
«Tot això no us recorda res? Alguna cosa de la qual cal protegir-nos, perquè no passi el pitjor?», diu el Papa sobre la situació internacional
«Uns dies abans havia anat a visitar-lo a l’hospital italià, però estava adormit i no vaig voler que el despertessin», rememora. «Vaig sortir de l’habitació i em vaig quedar parlant amb un altre sacerdot que hi havia allà. Poc després va sortir un altre sacerdot i va avisar que el pare Pozzoli s’havia despertat; l’havien informat de la meva visita i preguntava si encara hi era. Però els vaig dir que li diguessin que ja me n’havia anat. No sé què em va passar, potser va ser timidesa, incapacitat o dolor de la mort del meu pare», que s’havia produït vint dies abans i l’havia deixat molt tocat.
La transparència amb què se’ns mostra a través d’aquestes pàgines resulta sorprenent. Envoltats d’un halo místic i del tradicional secretisme vaticà, dels papes no arribem a saber-ne gaire cosa. Ací, en canvi, Francesc confessa la seua afició per la música clàssica i popular. Conta que va heretar de sa mare la passió per Édith Piaf i que li encanten els tangos de Gardel. Fa esment al jesuïta argentí Osvaldo Pol, que va afirmar que «saber perder es la sabiduría», i de seguida el relaciona amb el tango «Rencor», que parla de l’«odio maldito que llevo en las venas». El Papa remarca, com si d’un proverbi xinès es tractara, que «sempre hi ha una saviesa amagada en els fracassos», que la saviesa és «dels qui s’aixequen, dels qui avancen, dels qui no es dediquen a queixar-se, sinó que tornen al joc», la saviesa és, en definitiva, «d’aquells que no endureixen el cor en el ressentiment i l’egoisme, sinó que abracen la vida».
Bergoglio explica que provenia «d’una família elitista» però «radical», amb tots els membres alineats en l’«antiperonisme». De fet, defineix el peronisme com una experiència «llarga, complexa i polièdrica». Fins i tot rescata la frase que van ensenyar-li a cantar, «¡Perón, Quijano, dos cerdos de la mano!», referida al president i al seu vicepresident, Hortensio Quijano. I recupera la teoria que «els comunistes ens van robar la bandera, perquè la bandera dels pobres és cristiana».
El llibre, en efecte, va ple d’anècdotes de la infantesa, l’adolescència i, més endavant, del seu pas pel seminari i el noviciat. «Era una existència força dura, però m’hi sentia a gust, i agraïa a la providència que m’hagués portat allí.»
També narra les interioritats del conclave en què fou elegit Papa i del moment en què es preparava mentre eixia la fumata blanca, quan va declinar de dur l’anell —«no, no, ja en tinc aquest, gràcies», va respondre mentre assenyalava el de la seua ordenació episcopal— i la creu d’or —«tinc la d’alpaca de l’ordenació episcopal, fa vint anys que la porto»— que van oferir-li abans d’aparèixer com a nou Papa a la plaça de Sant Pere. «Les sabates vermelles? No, les meves són ortopèdiques, tinc els peus una mica plans».
Respecte de la mort, mostra el seu desig de ser enterrat a Santa Maria Maggiore en lloc de Sant Pere. «El Vaticà és la llar del meu darrer servei, no la de l’eternitat», apunta. «Aniré a la sala on ara desen els canelobres, prop d’aquella Reina de la Pau a qui sempre he demanat ajuda i a qui m’he abraçat més de cent vegades durant el pontificat». El ritual funerari ja està redissenyat, perquè el considerava «sobrecarregat». No hi haurà cadafal, ni cerimònia de tancament del taüt ni deposició de la caixa de xiprer en una segona de plom i una tercera de roure. «Amb dignitat, però com qualsevol altre cristià, perquè el bisbe de Roma és pastor i deixeble, no un home poderós d’aquest món», proclama.
Francesc, però, deixa més missatges per a la posteritat en la seua autobiografia. Demana «honrar el mandat diví de protegir la nostra casa comuna i, alhora, defensar la sacralitat o la dignitat de cada vida humana», tenint en compte que «més de tres mil milions i mig de persones viuen avui en regions molt sensibles als estralls del canvi climàtic», raó per la qual moltes «es veuen abocades a la migració forçada, a arriscar-se i perdre la vida en viatges desesperats».
Bergoglio subratlla que «hem saquejat, contaminat i explotat sense restriccions els recursos naturals, fins al punt de soscavar la nostra mateixa existència i la dels nostres germans i germanes». Així, insta la humanitat a «reduir a la meitat el ritme d’escalfament global en el curt espai d’un quart de segle», una meta que exigeix «canvis progressius i decisions polítiques compromeses».
Menys paraules i més fets
Justament això, menys paraules i més fets, troben a faltar les veus progressistes de l’Església catòlica consultades per aquesta revista. Totes elles coincideixen a assenyalar la diferència respecte dels dos últims predecessors, Joan Pau II i Benet XVI, però, en general, batega la sensació d’oportunitat perduda.
Entre el Grup de Dijous a l’Octubre, un col·lectiu de sacerdots i cristians progressistes que el quart dia de cada setmana celebren una tertúlia a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València, gairebé totes les opinions van en aquesta línia.
«La seua imatge és molt més positiva, però l’Església continua exactament igual: l’obligatorietat del celibat i la discriminació de les dones en són dos exemples», afirma el capellà Honori Pasqual
«Joan Pau II es va caracteritzar per l’anticomunisme i el nacionalcatolicisme; Benet XVI, com a intel·lectual que era, estava preocupat pel diàleg entre fe i religió, i Francesc, originari d’un país pobre i empobrit, ha prioritzat la situació dels pobres, més en sintonia amb el fet cristià», observa Honori Pasqual. «La seua imatge és molt més positiva, però l’Església, en els aspectes substancials, continua exactament igual: l’obligatorietat del celibat i la discriminació de les dones, que representen el 50% de la població i el 75% dels feligresos, en són dos bons exemples». El tercer, diu, és la manca de democràcia interna, «perquè l’Església manté una estructura piramidal i autoritària». Pasqual lamenta que Francesc «ha deixat l’Església a les portes del canvi, però només això».
Vicent Ferrer el qualifica de «bona persona» i en destaca «el sentit comú», però considera que els canvis en profunditat haurien de provenir «de les comunitats de base, des de baix». «No podia fer-ho tot sol», el defensa. «La institució s’ha menjat el personatge, com era d'esperar.»
«La fraternitat que propugna el cristianisme xoca de ple amb l’exclusió, la discriminació i l’opressió de les dones a l’Església, una cosa absolutament repugnant», subratlla Sal·lus Herrero. «Com l’acceptació de l’homosexualitat o la supressió del celibat obligatori, temes tabús que ni tan sols es poden posar damunt la taula», afegeix. Joan Argudo, per la seua banda, recorda que el Concili Vaticà II «va enviar-nos una llum», però que, a l’hora de la veritat, tots els canvis es van frenar en sec. «L’estructura i el poder eclesiàstics, amb la corrupció que hi va associada, no s’han vist gaire alterats», es plany Argudo.
Honorat Josep Molins veu urgent «acabar amb el col·legi cardenalici, amb els nuncis i amb el Vaticà com a estat». A parer seu, «no s’entén que l’elecció del papa continue en mans de nuclis amb una tendència política molt determinada». Ell, a Francesc, li posa «un aprovat justet». Vicent Ruix, al seu torn, troba a faltar «teòlegs capaços de dir-nos per on cal anar, com els del Vaticà II». Eren els temps de Joan XXIII, el millor papa de tots els que han conegut fins ara.
«A més, l’estructura centralitzadora de l’Església impedeix la seua encarnació en les diverses realitats culturals; allò que és bo en un lloc, és dolent en un altre», explica Honori Pasqual. «L’Església fa servir una única visió la vida pertot arreu», diu, «cosa que li impedeix d’adaptar-se a les distintes realitats que trobem al planeta».
Aquest col·lectiu sosté que cal dotar de més poder les conferències episcopals en detriment del govern centralista actual. D’alguna manera, com diu Francesc a la seua autobiografia, que el bisbe de Roma no siga un home poderós d’aquest món, sinó un pastor i deixeble.
Paraula de Francesc. •