En un article sobre la gestió de la memòria, l'historiador i editor Jan Brugueras citava una novel·la de l'escriptor israelià Yishai Sarid (El monstre de la memòria, Club Editor), en què s'explica un fet ben revelador. En un dels passatges, un historiador conta l'experiència amb joves israelians que visiten els camps d'extermini nazis a Polònia, noves generacions embolicades «amb la bandera de la pàtria» que lluny de solidaritzar-se amb les víctimes de la Xoà els mostren el seu menyspreu i odi per deixar-se matar. Amb una conclusió devastadora que es projecta en el present i en el passat immediat com una taca negra i oliosa: «Crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis (...) hem d'estar disposats a matar sense pietat», diu un dels joves personatges.
La memòria, en comptes de servir per assimilar l'horror, s'ha metabolitzat per part del sionisme en una pulsió destructiva i colonial. Amb una radicalització salvatge que no naix amb els atemptats de Hamas i la posterior campanya d'extermini a Gaza, sinó que té les arrels en la Nakba i continua manifestant-se des de fa dècades, en episodis sagnants com l'ocupació israeliana del Líban i la brutal repressió que la va acompanyar. En aquest sentit, la publicació en català de Somnis d'una cel·la plena de cireres, amb traducció de Neus Tirado, no pot ser més oportuna.
El volum, subtitulat com La finestra del Camp de Khiam i publicat originàriament el 2011, conta la història de la militant comunista Soha Béchara, que va decidir l'any 1986 viatjar al Sud del Líban per combatre l'ocupació sionista. Detinguda per atemptar contra el dirigent col·laboracionista Antoine Lahad, Bechara fou reclosa en una instal·lació il·legal amb el qual es tractava de burlar el control de les organitzacions humanitàries. Va passar allí una dècada, en un cicle d'humiliacions, tortures i condicions infrahumanes, però també de dignitat i resistència, fins que va ser alliberada després d'una campanya de solidaritat internacional, el 1998.
Una vegada expulsades del sud del Líban les tropes israelianes, Khiam es va convertir en un museu per tal de visibilitzar aquell horror. Fins que el 2006, en una nova invasió israeliana, la instal·lació fou arrasada. Així va nàixer aquest llibre, per fixar els records de Béchara, amb l'ajut de la periodista Cosette Ibrahim, reclosa a Khiam entre 1999 i 2000. Mai no foren aclarits els motius de la seua detenció.
Relat d'horror, relat de resiliència
Khiam no sols era un centre de detenció amb unes condicions inhumanes. Allà es torturava, s'obligava a confessar actes que els presoners i presoneres no havien comès. Una factoria de dolor i humiliació, de terror. El primer xoc que Béchara ha de superar és la convicció que serà assassinada. No serà el cas, però vindran les descàrregues elèctriques, els colps. La reclusió durant anys en una cel·la d'aïllament de metre huitanta de llargada per huitanta d'amplada, dormint sense matalàs, amb les mans lligades. Fred a l'hivern, calor insuportable a l'estiu. Un forat infecte al qual, un dia, arriben unes cireres, «un luxe sospitós»; del qual sorgeix el somni, que dona títol al llibre, d'una cel·la plena a vessar d'aquest fruit.
Amb una prosa continguda, sòbria, però també expressiva, delicada a no provocar morbositat però mostrant al mateix temps les brutals condicions de Khiam, que acabaren amb la mort de no pocs presos i preses, el llibre explica la vida en el camp, les xicotetes rebel·lions, els intents de fuga, les morts de companys i companyes, als quals es recorda en les notes a peu de pàgina, per deixar-ne constància. Un relat de sofriment i temps detingut, però també de resiliència i dignitat. Amb enginy, improvisant materials del no-res («Una agulla per cadascuna de nosaltres, per a cosir els nostres dies lentíssims»), les presoneres creaven brodats i manualitats, rascaven pinyols d'olives per foradar-los i fer collars. Petites grans victòries. Objectes creatius, de resistència, les fotografies de les quals il·lustren les pàgines del llibre.
Amb el temps, els sistemes per aconseguir materials es van perfeccionant. Un dia, gràcies a les seues companyes, a Béchara li arriba un tresor, un bolígraf BIC. L'objecte més valuós del camp. Escriu diaris en paper higiènic i trossos de tela. «Guardaré els fragments escrits (...) fins al dia del meu alliberament», sempre dins d'un roll de paper, per evitar el deteriorament. El temps va passant, lentament. Amb la companyia d'uns escacs sofisticats amb les peces fetes de fils de colors. Anys sense veure gairebé ningú fora del mòdul de dones. «Res no passava com vosaltres creieu. Durant els deu anys que vaig estar al camp, només vaig veure el rostre d'un sol home», es relata.
Temps que va curant ferides. «Les moradures i les cicatrius comencen a desaparèixer lentament. Els assots i les descàrregues elèctriques em van desfigurar el cos i la pell durant molt de temps. Han hagut de passar, com a mínim, sis mesos perquè, a poc a poc, la pell recupere el color original i el cos se'm refaça, dia rere dia», conta. Es recupera també la menstruació perduda a causa de les tortures, però han d'improvisar compreses, de la manera que es pot. Hi ha hemorràgies, èczema, sarna. No hi ha medicació. A l'estiu del 1995 les condicions milloren gràcies a la intervenció de Creu Roja Internacional. Llits, safareig, vàters. Un dia, l'alliberament per a les supervivents. L'infern queda enrere, però no s'oblida.
En la dedicatòria, un desig «per la fi del genocidi i per l'alliberament del poble palestí». Els beneficis del llibre es destinen a les organitzacions de suport a persones empresonades. Khiam ja no existeix, però l'horror continua.