Una de les coses que Carlos Mazón tenia claríssimes abans d’arribar a la presidència de la Generalitat era que José Antonio Rovira, el seu amic Rovi, havia de ser el conseller d’Educació. Es tractava d’una de les carteres més sensibles, si no la que més, en el trànsit del govern progressista del Botànic al govern involucionista de PP i Vox. I per a una missió d’altura calia destinar el seu home de confiança més rocós, més desimbolt en el frec a frec dialèctic. L’autèntic bou del Consell.
Per això, quan els dos partits feren públic el seu acord exprés i alguns mitjans van anunciar que l’àrea educativa recauria en mans de la ultradreta, Mazón no va poder evitar algun somriure. Ni pensava cedir a Vox un departament capital com aquell ni estava disposat a posar-hi al capdavant un perfil novell. Era Rovi o Rovi. El seu company de pis de València en els temps en què Mazón dirigia l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ) i Rovira era un disciplinat diputat a les Corts.
Aquest vell rocker del zaplanisme, madridista exacerbat i antic jugador d’hoquei herba, estava cridat a dirigir la política educativa del nou executiu. Un professor universitari d’economia que ha trepitjat més parlaments que aules i que havia passat per la direcció territorial d’Educació amb els anteriors governs del PP. Les connexions amb Mazón eren inacabables: els pares respectius ja eren molt amics i la dona de Rovira —Consuelo Maluenda, neboda del veterà Rafael Maluenda— coincidí amb l’actual president a Noves Generacions, la branca juvenil del partit.
El PP sempre va acusar el Botànic de fer servir els col·legis i instituts com a centres d’adoctrinament
El PP sempre va acusar el Botànic de fer servir els col·legis i instituts com a centres d’adoctrinament, i el valencià, com l’eina malèvola que convertia un espanyol de bé en un abertzale amb saragüells. La manera tan despectiva com Rovira s’ha referit en tot aquest temps als sindicats del sector i fins i tot a alguns funcionaris en concret —«segurament serà de Compromís, només saben posar bastons a les rodes», va afirmar al desembre, en referència a la directora d’un col·legi que va negar-se a obrir el centre en cap de setmana perquè el personal de Tragsa el desinfectara després de la dana— denota el cúmul de prejudicis que arrossega. Calia una intervenció urgent, al quiròfan, per a extirpar la llengua. I si no podia ser al quiròfan, en una consulta.
L’operació, un exorcisme en tota regla, no ha eixit tan bé com pretenia. En qualsevol cas, revestida de l’expressió llibertat educativa, la votació celebrada del 25 de febrer al 4 de març —de la qual s’ha conegut aquest dijous el resultat, amb un 50,5% de vots en favor del valencià i un 49,5%, del castellà— ha comportat l’acompliment d’una promesa electoral i d’un compromís subscrit en l’acord PP-Vox: que les famílies, en detriment dels claustres i els consells escolars, dissenyaren el full de ruta lingüístic de cada centre.
Però, sobretot, la mesura ha satisfet els entorns urbans profundament castellanitzats del sud del país, l’hàbitat de Mazón i Rovira: a Alacant, d’on és Mazón, el 83% de pares i mares s'han decantat per l’ensenyament majoritari en castellà; a Sant Vicent del Raspeig, d’on és Rovira, el 72%, i a Elx, la capital del Baix Vinalopó, l’extrem meridional del català, aquesta xifra ha arribat al 60%.
A més, genera un forat sensible a la capital, a la ciutat de València, on l’elecció del castellà s’ha situat en el 64%, i en municipis de l’àrea metropolitana tan destacats com Torrent, on ha estat la llegua triada pel 55% de les famílies. El desglossament progressiu de les dades constatarà que l’aposta massiva pel castellà als centres concertats ha decantat el resultat global en llocs com aquests. I en ciutats de predomini valencianoparlant, com Castelló de la Plana o Alcoi, la victòria del valencià no ha impedit que el castellà obtinga cotes del 40%, també propulsat per la influència dels centres concertats.
Ateses les circumstàncies, la victòria del valencià en el resultat global constitueix una notícia satisfactòria per al futur de la llengua. En un context molt advers ha estat capaç de subsistir i de mantenir-se com l’opció preferida de la majoria dels progenitors. Amb un suport incontestable a les dues Riberes, la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera, el Comtat i la Marina Alta, cosa que confirma les comarques centrals com la reserva espiritual de l’idioma. El Goierri del País Valencià.
Malgrat la victòria del valencià, els alumnes també veuran incrementades les hores lectives en castellà
Amb un Consell retrògrad en la matèria, que en les seues aparicions públiques margina la llengua —dels deu integrants inicials, només parlava valencià la infausta Salomé Pradas—, ni tan sols la reiterada crida a la mobilització efectuada pel conseller —amb correus electrònics insistents als pares i mares, molts dels quals, irònicament, van acabar a la safata de correu brossa— no ha capgirat la sensació generalitzada segons la qual és necessari conèixer l’idioma propi del país, preservar-lo i dignificar-lo.
Dimecres passat, en la presentació de les dades de participació en la consulta, Rovira va subratllar que el 59% era homologable a unes eleccions europees. Amb un cens molt inferior, una setmana per a votar i la comoditat de fer-ho telemàticament, caldria matisar. De les 570.000 famílies amb dret a vot, 171.000 han triat valencià, 167.000 han optat pel castellà i 232.000 ni tan sols s’han molestat a fer un clic per a prendre’n la decisió.
Siga com siga, la consulta, plantejada des d’una mirada netament alacantina, ha aconseguit el seu propòsit principal: desvalencianitzar Alacant. Aconseguir que molts pares i mares es permeteren el luxe de renunciar —amb el ratolí de l’ordinador o simplement des del seu telèfon mòbil— a una educació majoritàriament en valencià per als seus fills i filles.
De la mateixa manera, molts pares i mares s’han inclinat perquè els seus fills i filles continuen tenint el valencià com a llengua base. I, efectivament, la tindran. Ara bé, aquestes famílies també veuran incrementades les hores de castellà en l’horari lectiu. La llengua que es pretenia prestigiar. La que teòricament estava en perill, perquè n’hi havia una altra d’imposada. La llengua dels seus governants.