Coincidint amb la celebració del Dia Europeu de l’112, un centenar i mig de treballadors del telèfon d’emergències valencià s’ha concentrat aquest dimarts al davant del Palau de la Generalitat per a exigir que el servei passe a ser públic. Des de 1999, aquestes funcions recauen sobre una empresa externa, que actualment és Ilunion Emergencias, pertanyent al grup ONCE. L’últim contracte, en vigor des d’ara fa dos anys, no caduca fins a 2027, amb la possibilitat d’allargar-lo un any més.
Els treballadors valencians de l’112 han estat acompanyats de companys i companyes provinents de Catalunya, les illes Balears, Múrcia, Castella-la Manxa, Andalusia i Galícia, tots els quals coincideixen a assenyalar com a necessària la gestió directa del servei per part de les administracions públiques. Fins i tot una de les portaveus ha llegit un escrit d’adhesió en èuscar enviat pels representants dels sindicats bascos ELA i LAB, que finalment no han pogut assistir a l’acte.
La convocatòria ha comptat amb la presència dels líders valencians dels sindicats CCOO, UGT, Intersindical i CGT, així com la dels síndics parlamentaris del PSPV-PSOE, José Muñoz, i de Compromís, Joan Baldoví. El portaveu socialista ha matisat que la seua exigència no era tant la internalització del servei com la necessitat de dotar-lo de «recursos suficients».
Els congregats han entonat diversos crits, com ara «salvar vides no és un negoci», «les emergències no són un negoci», «privatitzat, precarietat», «som gestores, no venedores» o «nom som comercials, som essencials». I és que una de les demandes del personal implica l’adscripció a un conveni laboral diferent de l’actual, atès que se’ls aplica el dels contact center, és a dir, el dels serveis de venda telefònica.
Els manifestants, que han exhibit una imatge gran de Carlos Mazón amb les mans tacades de sang, critiquen que «s’està aplicant un model que prioritza els interessos comercials». Segons ells, resulta urgent que l’atenció telefònica de les emergències passe a ser un servei «no lucratiu» que reconega «la professionalització dels seus llocs de treball».
Un abans i un després
Una de les persones que ha acudit a la concentració, Amparo López, de 50 anys, treballa en el servei des de 2007. Ella és una de les que reclama unes condicions «dignes» de treball. Com a gestora d’emergències de l’112 valencià, recorda que són un servei «professional» i «essencial». «Rebem la primera trucada d’auxili de les persones que tenen alguna necessitat i, gràcies a nosaltres, els diversos organismes saben que han d’acudir a rescatar la gent», explica. «La situació és precària les 24 hores de cada dia, els 365 dies de l’any, però és més palpable quan tenim una allau de telefonades... El 29 d’octubre, per exemple, jo vaig estar des de les vuit de la vesprada fins a les sis del matí sense parar de treballar; aquell dia tots els membres de la plantilla vam donar el millor que teníem perquè es pogueren rescatar la màxima quantitat de persones.»
Cap dels treballadors no havia viscut mai una experiència semblant a la d’aquella nit, en què milers i milers de telefonades es van quedar sense atendre. «Havíem viscut moments molt complicats amb motiu dels incendis forestals, la pandèmia, la dana de 2019 o l’incendi de Campanar, però res no és comparable a aquella nit», subratlla, delerosa que la funció bàsica que desenvolupen per fi es reconega com cal. La dana ha marcat, en aquest sentit, un abans i un després evident.
Una de les representants de l’112 de Múrcia, també gestionat per Ilunion Emergencias, ha denunciat que diversos episodis d’«assetjament laboral» han provocat moltes baixes en la plantilla. En el cas de Múrcia, la plantilla està integrada per 75 persones i també han hagut de fer front a tragèdies considerables, com el terratrèmol de Llorca, en 2011, la dana de 2019 o fins i tot la dana del País Valencià de l’octubre passat. «Molta gent va telefonar-nos aquella nit perquè es veien incapaços de contactar amb l’112 valencià a causa de la saturació de trucades», comenta. «Amb algunes de les persones que requerien ajuda immediata vam mantenir la conversa més de mitja hora, tractant de posar-les en contacte amb la gent de l’112 valencià». Per a ella, aquella tragèdia també va marcar un punt d’inflexió. Ningú no ha viscut res homologable.