Obituari

L’Euskadi d’Arzalluz, l’Europa dels pobles

El polític Xabier Arzalluz ha mort als 86 anys. President del PNB i referent del nacionalisme basc, ha estat una de les figures més respectades, temudes i injuriades de la política. D’arguments convincents —i sovint provocadors—, de principis ferms i de pronòstics encertats, Arzalluz va mantenir el seu partit en la senda de l’autodeterminació. Una opció que no sempre ha comptat amb total unanimitat al si de la formació. Almenys, pel que fa a la pràctica. Aquest va ser el seu recorregut polític.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Azkoitia, al bell centre de Guipúscoa, frega els 12.000 habitants. El doble dels que hi vivien quan el 1932 va nàixer Xabier Arzalluz Antia. Avui ja no és només un poble conegut pel seu predomini industrial ni pels seus paisatges verds, atractius, condicionats pel clima hostil tan característic d’Euskal Herria. Azkoitia és i serà, des d’ara, el poble que va veure nàixer qui possiblement ha estat el polític basc més determinant de la segona meitat del segle XX.

Fill d’un poble discret i d’una família amb orígens carlins, Arzalluz va aprendre el castellà als Jesuïtes. Era el menor de set germans. No es va fer nacionalista per influència familiar, sinó de forma autodidacta. Llegint la història del seu poble. I va anar més enllà. “La història es pot conèixer, però també es pot fer. I això és la política”, explicava al documental recent Xabier Arzalluz. Historia política de Euskadi, estrenat tot just ara fa un any i elaborat per un batzoki donostiarra, un d’aquells locals inventats per Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc, que després foren clausurats pel franquisme i que més endavant, des del 1978, Arzalluz va reimpulsar.

D’història, Arzalluz en va saber fer. I com sol passar, els qui fan història també troben enemics. Amb més o menys mereixement. Les seues primeres inquietuds i els posteriors aprenentatges no semblaven conduir-lo a la política. L’estudi de Dret a Saragossa i de Teologia a Frankfurt no auguraven cap futur d’aquesta mena. Menys encara quan va ser ordenat sacerdot el 1963. El 1965 va impartir disciplina religiosa al País Valencià, concretament al Col·legi del Sant Duc de Gandia. Pocs indicis per pensar que el 1968, l’any del Maig francès, el de la Primavera de Praga, s’afiliaria al PNB, que resistia en la clandestinitat imposada pel franquisme.

Carrer d’Azkoitia, localitat guipuscoana on va nàixer Xabier Arzalluz el 1932.

Aquest és l’inici d’un camí frenètic que sempre va marcar ell. I no per desig propi. Tal com deia al documental esmentat, ell es dedicava a fer classes de Dret a Deusto —ja havia deixat la carrera religiosa— i el van fer evolucionar en política. Els seus grans referents eren Juan de Ajuriaguerra (1903-1978) i Jesús María Leiazola (1896-1989). El primer va ser president del PNB en l’exili i diputat en la legislatura constituent (1977-1979), càrrec que també va ocupar Arzalluz, i qui el recentment desaparegut considerava “el nexe d’unió entre el passat i el futur” del seu partit. El segon va exercir com a lehendakari, també a l’exili. Eren temps en què el franquisme ho havia arrabassat tot i en què l’agitació popular en diversos països d’Europa dotava d’optimisme els fills dels vençuts de la Guerra Civil. És així com el PNB es va fer gran en la clandestinitat i així com es va consolidar en una Transició en què van marginar la formació. Tot i que els nacionalistes bascos tampoc no semblaven voler saber-ne res.

“Abans em tallava una mà que votar una constitució espanyola: no aquesta, sinó qualsevol”, deia Arzalluz passats els anys. Ell mateix demanava explicacions als dirigents socialistes pel fet que hagueren acceptat l’article 8 d’aquest escrit, el que atorga a les forces armades la facultat de ser garants de la Constitució. Durant tot el procés independentista català, Arzalluz no s’ha estat de denunciar-ho. “Em fa vergonya aliena que ningú no cite aquest article en un moment com el que es viu ara a Catalunya. Ningú no vol parlar d’això”. Arzalluz esdevindria president del seu partit el 1980. Abans, molt actiu durant la Transició, va fer campanya per l’abstenció a votar la Constitució, que a Euskadi només va ser votada afirmativament pel 30% de la població. El 56% dels biscaïns i guipuscoans i el 40% dels alabesos es van abstenir de votar-la.

Xabier Arzalluz en l'obertura d'un batzoki a Oñate el 1979

 

A Catalunya... I a Espanya

Comparacions odioses. Això és el que es dona quan la política de dos territoris distints camina a ritmes diferents per arribar a un mateix objectiu. És per això que el sobiranisme català, quan només una absoluta minoria es plantejava el dret a decidir, admirava la determinació d’Arzalluz. “En aquest context entendrem que una gran part de la classe política catalana, que segueix profundament acomplexada davant l’Estat, no entén, no comprèn un home, un dirigent polític com Xabier Arzalluz, que diu el que pensa i actua en conseqüència, mentre una gran part de la nostra classe política utilitza el doble llenguatge, l’aigualiment constant i el seny a la baixa”. Així ho explicava Miquel Sellarès en un article publicat l’abril de 1994 en aquesta revista, en el número 513. L’admiració, però, venia d’abans.

El juny de 1980, quan les províncies basques de Guipúscoa i Biscaia havien recuperat el seu sistema de recaptació d’impostos, el Govern espanyol va oferir a Catalunya un sistema similar. Era l’anomenat cupo, aprovat al País Basc després de negociacions dures i prolongades. Ramon Trias Fargas (1922-1989), conseller català d’Economia de l’època, va rebre aquesta oferta del ministre espanyol d’Hisenda, Jaime García Añoveros (1932-2000). El conseller s’hi va negar perquè la Generalitat de Catalunya estava constituïda des de feia sis mesos i al si del Govern, encara neòfit, pensaven que no era bona idea carregar la ciutadania amb impostos. A més, la resta de partits catalans no semblaven massa favorables a acceptar-ho. Així ho recorda, convençut, Pedro García Uriarte, economista i conseller d’Economia i Hisenda del Govern basc entre 1980 i 1984. El mateix Arzalluz admetia haver discrepat privadament amb Jordi Pujol sobre la idoneïtat d’aquest sistema que el president català no veia clar. Arzalluz sempre va defensar que era millor disposar dels propis impostos.

Xabier Arzalluz i Jordi Pujol se saluden

Desconfiat dels poders establerts a Madrid, Arzalluz explicava a Fúlvia Nicolàs, en una entrevista al número 123 d’aquest setmanari (1986), que “Madrid, per un costat, ens dona i per l’altre, ens van traient”. Descontent amb les quotes d’autonomia ofertes, denunciava també el fet aparentment poc casual que la circumscripció d’Àlaba, de vot tradicionalment més espanyolista, tenia el mateix nombre de diputats —25— que Biscaia, tot i tenir una quarta part dels habitants d’aquesta darrera província.

Com calia esperar, per al nacionalisme espanyol i els poders de l’Estat Arzalluz sempre va ser un personatge incòmode. La premsa d’àmbit estatal es feia un ressò especial de les seues intervencions, moltes vegades exagerades —unes vegades per ell, altres pels mitjans. Per exemple el 1994, quan en la celebració de l’Aberri Eguna va fer un discurs “acalorat” i “violent” segons El País. La seua frase més condemnada: “que no ens diguen que sense la violència es pot defensar qualsevol cosa”. Tot un vaticini en els temps en què la violència d’ETA justificava, per a l’absoluta majoria dels polítics i de l’opinió pública, la negativa a parlar sobre el dret a l’autodeterminació. En aquell dia de la pàtria basca, segons referenciava el mateix diari, Arzalluz tornava a esmentar l’article vuitè de la Constitució, tot just després de “lamentar que es parle tant d’ETA” —deia el diari de Prisa— quan “ells tenen aquest article vigent en què confien la unitat de la pàtria, el seu concepte de pàtria territorial, a l’Exèrcit, a les armes, a la violència”. Dirigents socialistes bascos com José Luis Marcos Merino suggerien, en contestació a aquestes paraules, que els dirigents del PNB patien “deliris i al·lucinacions”. També des d’Esquerra Unida, el diputat Antonio Romero argumentava que s’estava donant, des del PNB, oxigen a ETA. I mentre Convergència i Unió —amb qui Arzalluz sempre va tenir bona relació— callava, Pilar Rahola, llavors diputada al Congrés per Esquerra Republicana, prenia partit per titllar Arzalluz “d’irresponsable i inoportú”.

És un exemple de molts. Tot es va calmar mínimament amb el pacte amb què José María Aznar va arribar a La Moncloa el 1996. PNB i CiU ho havien fet possible. Per aquest fet, Arzalluz i el seu partit foren durament criticats a Euskadi. Eren anys en què ETA estava ben activa i al centre del debat polític estatal. D’aquell pacte amb Aznar, però, el PNB va saber traure rèdits a l’hora de negociar i adquirir competències. Un fet també vist amb enveja des del nacionalisme català més conscient.

José María Aznar i Xabier Arzalluz

 

A Euskadi

Les relacions amb el PP es van trencar amb el pacte de Lizarra-Garazi. En plena ofensiva dialèctica i mediàtica de José María Aznar pel que feia al relat de la lluita contra ETA, el partit conservador es va tancar en banda a col·laborar amb altres partits per resoldre aquesta qüestió dramàtica. Així ho denunciava Joaquín Almunia, qui es va presentar amb el PSOE a les eleccions espanyoles de l’any 2000, quan Aznar es va fer amb la majoria absoluta. Paral·lelament, a Irlanda avançava el procés de pau gràcies a negociacions com les que demanava Arzalluz de manera insistent. A Espanya, però, no hi havia un Tony Blair, lamentava el líder del PNB.

Fruit d’aquell desig va ser la proposta d’una Mesa per la Pau a la irlandesa. Era l’any 1998 i va ser la primera mostra d’apropament entre l’esquerra abertzale i els jeltzales del PNB. Una sintonia que Arzalluz sempre va anhelar, malgrat les seues discrepàncies públiques contra l’esquerra independentista basca. El president del PNB, amb la seua agressivitat característica, els titllava d’utòpics o els retreia els seus postulats marxistes que Arzalluz rebutjava amb visceralitat, atès que els considerava “endarrerits” i “tercermundistes”. Tornant a aquella proposta de pau, tot i ser contundentment rebutjada pel Govern espanyol, va servir perquè després l’esquerra abertzale, sota les sigles d’Euskal Herritarrok i el lideratge d’un emergent Arnaldo Otegi, donara un pas inèdit: investir un lehendakari (1998). Era Juan José Ibarretxe, que va tallar relacions amb EH després que ETA trencara un alto el foc —segellat en l’esmentat pacte de Lizarra— assassinant el socialista Fernando Buesa (1946-2000). El 2001 es convocaven eleccions en un clima més hostil que mai. El PP, amb Jaime Mayor Oreja com a candidat a lehendakari; i el PSOE amb Nicolás Redondo Terreros —del sector més jacobí del PSE— es van conjurar per apartar el PNB d’Ajuria Enea. No ho van aconseguir. Ibarretxe tot sol va sumar més diputats (33) que PP i PSE junts (32). “Allò va refermar la nostra lluita”, recordava Arzalluz.

L'acord de Lizarra va ser signat per PNB, l'esquerra abertzale, Ezker Batua i altres forces més minoritàries per resoldre el conflicte basc per la via del diàleg.

Fruit d’aquell triomf electoral va ser l’Estatut de 2004, que incorporava la idea del dret a decidir. És per això que Arzalluz reivindicava aquesta proposta com a pròpia, i no del catalanisme posterior. Aquell pla Ibarretxe, aprovat a l’Eusko Legebiltzarra gràcies als vots del PNB, d’Ezker Batua —referent d’Esquerra Unida a Euskadi— i de tres diputats abertzales —tres més hi van votar en contra— va ser rebutjat gairebé per unanimitat al Congrés espanyol, on Ibarretxe va anar a presentar-lo. Va ser l’inici del final del PNB d’Arzalluz, que va deixar la presidència del partit el 2004. “Allò d’Ibarretxe no va terminar no perquè acabara Ibarretxe, sinó perquè gent del mateix partit l’en va apartar. Si haguera comptat amb suports del partit no hauria passat el que va passar”. Arzalluz, que apostava perquè el relleu li’l prenguera Joseba Egibar —actual portaveu del PNB al Parlament basc—, va ser substituït per Josu Jon Imaz al capdavant del partit, que faria un tomb cap a la moderació i el pactisme.

Xabier Arzalluz amb Juan José Ibarretxe

Què en queda, d’Arzalluz a Euskadi?

Arzalluz va mantenir el PNB en postulats sobiranistes. Com a mínim. Ell mateix es va refermar en la convicció que calia treballar per constituir un Estat propi dins d’Europa. El desgast d’Ibarretxe i del seu partit, però, va obrir les portes de la lehendakaritza al socialista Patxi López gràcies al suport del PP. La legislatura, inèdita, només va durar tres anys. Íñigo Urkullu agafava la presidència del Govern basc el 2012. Encara s’hi manté, ara amb el suport dels socialistes. Un fet que, com calia esperar, irritava Arzalluz.

“Els socialistes entren al Govern per frenar-nos, si no no hi haurien entrat. Nosaltres, com a partit, no podem deixar que l’únic motor d’aquest poble siga la governança. És imprescindible, en el futur, fer relacions amb EH Bildu i Sortu”, deia en el documental Xabier Arzalluz. Historia política de Euskadi. Tota una crítica al pragmatisme d’Urkullu, poc amic de construir camins com el que va intentar fer Ibarretxe i com el que, coetàniament a la seua presidència, s’ha anat fent a Catalunya.

Xabier Arzalluz amb Íñigo Urkullu

Sobre Catalunya, com s’ha dit, Arzalluz s’alarmava pel fet que el Govern espanyol poguera emparar-se en l’article 8 de la Constitució espanyola. A banda, l’any 2011, en una entrevista a aquest mateix setmanari (número 1.388, mes de gener) feta per Xevi Camprubí i Antoni Strubell, Arzalluz elogiava les consultes populars que s’havien començat a celebrar sobre la independència. “M’encanten”, deia satisfet. “Es comença a visualitzar que el poble parli i serveix per entrenar la gent a manifestar-se i a decidir. A Madrid no els deu haver agradat gens. Si fos una consulta oficial no els tremolaria el pols: enviarien els tancs, que per això es va fer l’article 8 de la Constitució”, reiterava. Tan desencaminat, vistos els fets de l’1 d’octubre, no anava.

També es mostrava satisfet pels avenços aconseguits a Navarra en termes nacionals. Hi trobava “un motiu d’esperança” en el fet que a municipis com ara Estella o Tafalla anaren acollint i assumint l’èuscar. “També per com planten cara des dels moviments socials navarresos” als poders de l’Estat. “Això anirà endavant i no hi haurà qui ho pare”. Perquè en el cas de Navarra, com en el d’Euskadi o en el català, Arzalluz era dels qui pensava que “els camins iniciats no tenen tornada”. En tinga o no, bona part del camí actual el va traçar ell. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.