Judici 1-O

Cuixartisme, supèrbia i mediadors

Jordi Cuixart, Carme Forcadell i els membres del Govern espanyol durant l’1 d’octubre, encapçalats per Mariano Rajoy, que han fet de testimonis, han estat els plats forts de la setmana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cal anar per feina; però, a última hora, el Tribunal Suprem decideix no habilitar el dilluns per interrogar Jordi Cuixart i Carme Forcadell. Les declaracions dels testimonis, amb Mariano Rajoy com a principal reclam, s’han d’ajornar a dimecres. Caldrà també esperar a dimarts per escoltar l’esperat president d’Òmnium Cultural i l’expresidenta del Parlament. Són els darrers presos polítics en passar per la cadira i els dies els deuen haver semblat lents.

 

DIMARTS, 26 DE FEBRER

Cuixart surt en tromba, com quan, després de contenir l’aigua d’una presa, decideixes obrir les comportes. Ho fa amb un esquema polític i acusador, com ja dibuixava el seu escrit de defensa i les campanyes impulsades des d’Òmnium Cultural. Renunciant a tot allò que havia dit en la instrucció, perquè aleshores només volia sortir de presó el més aviat possible. Ara, diu, es reconeix com un “pres polític” i aquesta ja no és la seva prioritat. Les xarxes esclaten amb el hashtag #EndavantCuixart. També les prop de quatre-centes persones que s’han aplegat a la pantalla gegant que Òmnium Cultural ha muntat davant de la seva seu a Barcelona per seguir la declaració del seu president.

El cuixartisme comença a agafar una dimensió política, gestada ja durant els mesos de presó, que eclipsa parcialment la resta de declaracions. Mentrestant, el president d’Òmnium fa gala del seu somriure sorneguer, gasta fina ironia i assegura al fiscal Jaime Moreno que “entre obeir el Tribunal Constitucional i defensar els drets fonamentals, optarem sempre pels drets fonamentals”.

Més endavant, Cuixart dona la clau del seu lideratge: “Quan vostès ens fiquen a presó, nosaltres ens convertim en uns referents de la societat catalana, més enllà de l’independentisme”.

El torn de tarda és per a l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. És la darrera dels líders independentistes encausats que declara i ho fa interrogada per la fiscal Consuelo Madrigal, que la setmana anterior havia fet un paper ben galdós fent preguntes a Josep Rull i que ara sembla que porta la lliçó més ben apresa. Segueix, però, amb titubejos i lapsus, com quan vol fer una qüestió relacionada amb un tuit que no sap trobar.

Forcadell, nerviosa en un principi, cada cop se sent més còmoda i respon amb l’argumentari que tothom que seguís l’actualitat els dies 6 i 7 de setembre de 2017 ja se sap de cap a peus.

“Al Parlament s’ha de poder parlar de tot”. És el leitmotiv sobre el qual gira tota la intervenció. Reivindica que permetre debatre un tema no va contra la Constitució, i aprofita per recordar que “hi ha hagut una politització del Tribunal Constitucional a l’hora de jutjar temes relacionats amb Catalunya i altres de territorials”, posant com a exemple els articles de l’Estatut que van ser suspesos i que eren idèntics als d’altres estatuts autonòmics.

Denuncia, també, l’anormalitat que suposa que ella estigui essent jutjada al Suprem i la resta de membres de la Mesa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I que els fragments on diu que “ho fem tot pacíficament”, casualment tampoc surt a l’acusació. Finalment, quan Madrigal la interroga per si la declaració “política” d’independència del 27 d’octubre era “una broma, una farsa, un sainet”, Forcadell li respon que “potser vostè considera que la política és una farsa i un sainet, jo no”.

 

DIMECRES, 27 DE FEBRER

El plat fort de la segona jornada de la setmana eren les declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro i, especialment, Mariano Rajoy. Tots tres, com Juan Ignacio Zoido el dijous, farien del “no ho sé” un eslògan que repetirien fins a la sacietat. Abans, però, Manuel Marchena i l’acusació haurien d’escoltar els comentaris murris de Joan Tardà i Artur Mas. El diputat d’ERC treia de corcoll Rosa Maria Seoane, advocada de l’Estat, amb la pronunciació del cognom de Josep Maria Jové. Al seu torn, l’expresident de la Generalitat, en ser preguntat pel “processat rebel Puigdemont”, s’afanyava a acotar “Molt Honorable President Carles Puigdemont”.

Amb un posat altiu que no deixaria en cap moment, Sáenz de Santamaría entra a la sala segona del Suprem per tancar el matí de testimonis. “El que van viure les forces de seguretat de l’Estat a Catalunya no va ser un escarni, sinó un assetjament violent”. L’ex-vicepresidenta del Govern tirava pel dret. Va tenir temps, també, de faltar a la veritat —cosa prohibida als testimonis— dient que el Centre Nacional d’Intel·ligència no havia participat en les indagacions prèvies a l’1-O en contra del que havia fet públic el seu director general Félix Sanz Roldán.

Potser l’únic que va aconseguir trencar-li el somriure sorneguer i abaixar-li la barbeta que fa que miri sempre per sobre de l’espatlla a tothom, va ser l’advocat Xavier Melero. En defensa de Joaquim Forn, va desplegar tot un seguit de preguntes sobre l’actuació dels Mossos i els cossos policials de l’Estat espanyol que l’exdirigent del PP amb prou feines va saber com respondre. El mecanisme escollit per Sáenz de Santamaría en totes aquestes qüestions va ser desviar responsabilitats cap a Zoido, exministre d’Interior.

De la mateixa manera actuaria Mariano Rajoy. Tranquil i breu durant tot l’interrogatori, amb la mirada perduda marca de la casa, afirmava que l’1 d’octubre “no hi va haver cap referèndum”. Una altra cosa que tampoc va existir, segons la seva versió, va ser una intermediació entre el Govern de l’Estat i Carles Puigdemont els dies previs a la declaració del 27 d’octubre. Una afirmació que, d’altra banda, amb prou feines sostindria la seva credibilitat fins divendres, quan la intervenció d’Íñigo Urkullu l’ensorraria. Rajoy cometria també una patinada fent referència a la intervenció del matí de la vicepresidenta del seu Govern. Sobre el paper, tot i que el fet que el judici sigui televisat desvirtua aquesta norma —i l’existència de diaris digitals—, els testimonis no poden saber què s’ha parlat dins la sala i, encara menys, esmentar-ho en la seva declaració. Hàbil, l’advocat Jordi Pina ho va assenyalar, tot i que, de moment, ha quedat en res.

Darrere de Rajoy va entrar a la sala l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, testimoni clau per dirimir la malversació i que en reiterades ocasions va negar que la Generalitat hagués invertit diners en el referèndum. “No es podia fer el referèndum perquè l’autoritat convocant no tenia pressupost”, detallava. Això, però, al seu entendre, no entra en contradicció amb la malversació per tal com “la il·legalitat no neix en el cobrament sinó en la meritació”. O, cosa equivalent, “no tenen els mitjans de pagament, però sí la intenció de fer-ho”.

Difuminades gairebé en el no-res quedarien les intervencions de Marta Pascal i Núria de Gispert. El perfil baix que van marcar quedaria absolutament eclipsat per la descoberta de l’esperit cupaire que estava a punt de fer Manuel Marchena.

Antonio Baños i Eulàlia Reguant protagonitzarien una de les imatges del dia en negar-se a respondre a les preguntes de Vox “per dignitat antifeixista”. Com a conseqüència van ser expulsats de la sala i s’exposen a una inhabilitació i a 2.500 euros de multa cadascú. Dijous al matí, la caixa de resistència de la CUP ja n’havia recaptat 25.000. La situació va obrir la porta a un debat que portarà cua, sobretot en el cas de Reguant, perquè l’advocat de Jordi Cuixart, Benet Salellas, va exposar als seus mitjans que el seu testimoni era important per a la defensa. Cal recordar que Reguant va ser una de les persones que el dia 20 de setembre va entrar al Departament d’Economia i que, com Sànchez i Cuixart, també es va enfilar al cotxe de la Guàrdia Civil per desconvocar.

A la nit, el Madrid-Barça de les semifinals de la Copa del Rei (0-3) acaba amb un quart gol mediàtic de regust judicial. El defensa Gerard Piqué etzibava als periodistes que el país aniria millor si prestessin més atenció al judici als presos polítics que no al VAR.

 

DIJOUS, 28 de FEBRER

Després del que havia passat dimecres, el matí de dijous totes les mirades estan posades en Íñigo Urkullu, el suposat mediador que Rajoy havia negat. El lehendakari basc va afirmar haver fet d’intercessor entre Carles Puigdemont i el president del Govern de l’Estat espanyol. Fins i tot, va detallar una reunió de dues hores amb el segon, a qui va advertir que “s’està escapant tot de les mans”. Arriba a detallar que “el president Rajoy no va tenir una actitud proactiva per redreçar la situació” i que va traslladar a Puigdemont que “no li podia oferir garanties. En tot cas, sí una intuïció”: que no s’aplicaria el 155. Segons Urkullu, allò que va percebre després del 10 d’octubre de 2017 era que “Puigdemont no volia fer la DUI”.

Quan toca la intervenció de Gabriel Rufián, Marchena fa un seguit de consideracions profilàctiques per evitar cap desajust. Un to estricte que s’allargarà en tot l’interrogatori i que contrasta amb el que havia mantingut amb altres testimonis. El ponent de la Sala Segona del Suprem es mostrarà també, a diferència del dia anterior, més restrictiu a l’hora de permetre l’exhibició de vídeos per part de les defenses.

La diferència entre Rufián i Urkullu és també a l’hora de sortir de la sala. El lehendakari només dona la mà a Santi Vila. Rufián a tots excepte a Vila, exconseller d’Empresa que va abandonar el Govern abans de la DUI.

El to que Marchena té amb Rufián el manté també amb Albano Dante Fachín, que afirma, parlant del 20 de setembre, que “si tingués un Patrol i veiés 20 periodistes a sobre, em preocuparia”. El segueix Ada Colau, que sosté que “els informes de serveis municipals que hem demanat diuen que aquell dia no hi va haver cap dany”.

L’expresident del Parlament, Ernest Benach, passa de pressa, recordant que la Mesa del Parlament no ha d’entrar al fons de les qüestions que es debaten al ple, i deixa pas al segon plat fort de la jornada. Es tracta del ministre d’Interior durant el Govern de Rajoy, Juan Ignacio Zoido. El president i la vicepresidenta del seu Govern li havien passat la patata calenta de la responsabilitat de l’actuació policial l’1-O. I ell no actuaria de manera molt distinta. “Jo no vaig donar l’ordre de què havien de fer els diferents agents dels cossos de seguretat espanyols. Ho decidien els operatius”, anunciava el ministre afegint que “la decisió de deixar d’intervenir a la tarda de l’1 d’octubre va ser dels equips de coordinació”.

Zoido, a més, va negar qualsevol mena d’excés policial durant la jornada del referèndum i va assegurar que “en algunes ocasions, per mantenir l’ordre constitucional, es pot fer un ús proporcionat de la força”.

Caldrà veure si durant la quarta setmana del judici el cap de l’operatiu policial d’aquell dia, Diego Pérez de los Cobos, o el cap superior de la Policia Nacional espanyola, Sebastián Trapote, opten per entomar la responsabilitat o recauen en el perenne “no ho sé” dels seus superiors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.