Entrevista

"Com es pot donar per fet socialment que jo m'hagi de fer càrrec de la mare?"

Parlem amb Sònia Moll Gamboa, filòsofa, poeta i columnista de la Directa, arran del seu llibre 'Beneïda sigui la serp' (Godall edicions, 2018). Aquest recull una selecció de les seves columnes que parlen amb franquesa i des de l'experiència viscuda de diversos problemes socials: fer-se gran, la dependència, les cures i l'acceptació de la mort. Amb una veu molt reivindicativa i combatent, l'autora visibilitza desgràcies que s'han tornat individuals, però que realment són estructurals i afecten majoritàriament a les dones. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

(Vídeo complet al final) 

 

- Per què ha decidit fer un llibre que agrupi les columnes que ha escrit a la Directa?

Jo sóc de llibres. A mi m’agrada tocar paper. També, volia saber sobre què havia escrit. Del 2016 fins avui he fet un munt de columnes, però no sabia què deien. Si penso que allò que he escrit crea un univers poètic, que forma part d’una etapa, vull recollir-ho. I això em va passar quan tot va agafar un to i una manera de fer. El procés de creació ha estat molt ric.  Sabia que hi havia d’haver una part que es digués ‘Diumenges amb el pare’, que englobés les columnes inspirades amb les seves paraules, amb el seu estar i la seva manera de viure aquest últim tram de vida. Alhora em servien com a pont del feminisme als temes més socials: la mort i les cures.

- La seva manera d’escriure les columnes d’opinió i la poesia s’assembla, oi?

No és tan diferent. A la poesia vaig de l’individual a l’universal. I els articles també els puc començar amb l'anècdota personal. Però, la diferència és que en els versos del poema ja ha de ser-hi tot. La manera de contar ja ha de ser universal. Que en llegir-lo no pensis: ‘Això li va passar un dia a la Sònia’. Si no que pensis això és el que passa a la gent, pel fet de ser humans. El poema és una píndola que ha de contenir-ho tot.

- Amb què se sent més còmoda, amb un poema o amb la columna periodística?

Els poemes m’encanten quan em surten, però no passa sovint. Són un procés més dolorós alhora que gratificant. Ara, n’he escrit un i quan vaig amb moto me’l recito. La poesia és una experiència que parla d’allò que m’ocupa la vida. Amb les columnes ho passo malament i puc trigar quasi un mes sencer en fer-les. No tinc l’expertesa per parir una columna amb una tarda, saps? Em costa exposar-me més a les columnes que no pas en els poemes.

- Per una qüestió d’impacte?

Està clar que existeix un tema numèric, les columnes les veu més gent. També perquè pateixo que les columnes no semblin el dietari de la Sònia Moll. I perquè trobo molt estèril les polèmiques que es generen a les xarxes.

- Aleshores, la condiciona el retorn de les xarxes?

Molt. Sobretot, saber que tothom pot opinar. També, m’incomoda que tothom estigui preparat per parlar sobre qualsevol tòpic: la prostitució, l’avortament… Sembla que hagis de tenir una opinió per a tot. I a mi no em funciona d’aquesta manera. Jo puc tenir un ideal sobre una realitat, però que després l’experiència em demostri el contrari. Estructurar un discurs que ataqui o defensi fets sense haver-los viscut em sembla molt fràgil. Tinc la sensació que amb la dialèctica tot és defensable. I això em fa molta por perquè no ho crec. On queda l’ètica? Es poden defensar barbaritats amb discursos impecables. És per aquest motiu que només parlo de temes que m’han travessat. Ja n’hi haurà d’altres que facin la resta.

- Té por que de què es relacioni escriure sobre temes personals amb parlar de temes menors?

Les columnes de Santolino i les de la gent amb la qual treballo són una resposta frontal a aquestes acusacions. Aquests arguments han infravalorar la literatura escrita per les dones durant molts segles. La paraula de les dones ha perdut la legitimitat per parlar, en teoria “de ximpleries”. Per què un dietari no pot ser una obra mestra? Estic totalment en desacord. Crec que el discurs dels gèneres menors ha servit per menysprear l’obra artística i periodística de les dones. La por per a nosaltres és una trampa.

- El pròleg del seu llibre diu que els articles estan escrits amb una raó social, per què?

Exacte. Existeix l’escriptura terapèutica i va molt bé. Però, aquesta la faig a casa. A les meves columnes el meu pare ha de ser el pare de tots. D’aquelles persones que tenen una persona dependent a casa o una mare amb alzheimer. Som molta gent que vivim envoltats de malalts neurodegeneratius. Escric sobre aquestes situacions com a opció política. Per posar al descobert el malestar individual que pertany a l’àmbit col·lectiu. Com es pot donar per fet socialment que jo m’hagi de fer càrrec de la mare? Les dones som cuidadores naturals sense elecció.

- També hi ha una crítica al frenesí social?

No hi ha espai temporal per fer els processos d’allò que vivim. Hi ha una sèrie de decisions que s’estableixen des de dalt: vas al metge i et diu que ets depressiva quan realment estàs sota una situació d’estrès. Sembla que no t’hagi d’afectar que la teva mare de cop sigui una criatura de bolquers. Deu estar ple de persones, un alt nombre de dones, que han somatitzat aquests estressos i fatigues amb malalties cròniques.El cos necessita un temps per tornar a lloc. Molta gent em diu que es veu reflectida en mi. És bonic no sentir-te sola, però això ho converteix en un drama social.

- Quina responsabilitat li genera ser el mirall de les dones que han de lidiar amb les cures i la vida actual?

Escriure els textos des d’aquesta perspectiva íntima és la meva manera de transformar la realitat. Jo aporto les paraules a la lluita que busca un canvi. No puc amb el col·lectiu simbòlic que vol que tothom sigui ‘Mr.Wonderful’: no pots estar trist, has d’atrapar-ho tot, l’actitud positiva… Canviar el relat en els mitjans també modifica com la gent se situa davant d’un problema.

- Quines precaucions pren per no caure en la línia d’escriure autoajuda?

Jo sóc molt poc de fer autoajuda. A mi m’han hagut d’ajudar molt. Jo un dia em vaig creure aquest discurs de què un és responsable d’allò que li passa. Sóc responsable d’algunes coses, però em treu de polleguera que les problemàtiques socials que tenen causes estructurals es tornin responsabilitat d’un mateix. M’han arribat a dir que una agressió sexual que he patit pel carrer era culpa de la meva actitud. Que la responsable era jo per no anar com la caputxeta amb la catana i cara de mala hòstia. Si tu ets el responsable de tot el que passa, acabes defensant estructures terroristes. Per això, em fico molt amb l’estat ‘Mr. Wonderful’. Clar que estar de bon humor canvia coses. Però, no soluciona la precarietat laboral, les agressions masclistes i el muntatge de violències estructurals.

- També parla de la menopausa?

Hi ha una sèrie de violències subtils. La vida de la dona es valora o puntua en relació amb el desig sexual de l’home.  Una dona gran desapareix del mapa. I elles ho diuen: “Ara ja ningú em mira pel carrer”. El problema està aquí. A qui li donem el poder de desitjar-nos? En canvi, amb això passa laboralment no sexualment.

- Els temes que tracta són molt durs, fereixen, però sempre destil·len bellesa...

Potser és la poesia. Necessito mantenir aquest toc poètic. En el fons sóc més poeta que una altra cosa. Aquesta m’ajuda a sortir de l’arrel en brut de l’emoció. Quan rentes la roba el centrifugat és el brut de l’emoció, és a dir, els sentiments a raig. La poesia neix quan estens la roba. Aquesta segueix sent teva, però tu no t’estàs centrifugant en ella. L’aplicació d’aquest procés poètic em serveix per fer les columnes. Em dono l’espai perquè les paraules de la centrifugació saltin i jo les pugui estendre ordenadament al terrat.

- Quines reaccions va suposar que escrivís sobre Déu en un mitjà de l'esquerra transformadora com és la Directa?

El meu germà em va dir aquest article de ‘Bona Pasqua’ és el més valent que s’ha escrit a la Directa mai. Jo tinc una altra idea de valent, com seria fer un #metoo. Hi ha una mena de resistència a donar un espai a les vivències espirituals. Per a mi la relació amb el cristianisme està lligada a les lluites socials, al costat del poble i del dèbil. És l’experiència d’església que he viscut a casa i al barri. El meu pare era un dels monges rojos que va fugir durant la dictadura de Pinochet. L’única diferència amb els moviments socials que lluiten des del cooperativisme és que hi ha una fe i espiritualitat. Els que són ateus també tenen una fe en el canvi social. No em sembla tan diferent. Però, els entorns d’esquerres costa. Imagino perquè no hi ha accés a la realitat del cristianisme o l’islam amb tots els valors de la religió viscuts amb ètica. Del tema de les cures també en parla el cristianisme. Entenc el rebuig cap a la religió per la història de l’església catòlica, però no puc entendre que una altra persona t’ofereixi una vivència i no l’escoltis. Considerar que les religions són el mal del món és una frase que tothom se la creu, però que ningú la desmunta. De què parlem quan parlem de religions? Les religions són les persones realment.

- Per què parla des de l’experiència?

Quan et parla l’ésser humà de tot el trànsit que ha fet, del que ha viscut, potser no ho reconeixes com a teu, però sí com autèntic. Connectes amb l’autenticitat de l’altre sense canviar-li l’opinió, perquè això és molt estèril.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.