Davant de la vida real, els humans tenim l’opció d’afrontar-la obertament, amb tot el risc que això comporta, refugiar-nos en l’existència contemplativa o deixar-nos engolir per l’abisme de la virtualitat. William Shakespeare ja es va plantejar les dues primeres en la seva comèdia Afanys d’amor perduts, que comença amb el contracte que signen el Rei Ferran de Navarra i tres joves del seu seguici, en virtut del qual es comprometen, durant tres anys, a consagrar-se a l’estudi i a renunciar a la companyia femenina. Un compromís que trontolla de seguida quan, en missió diplomàtica, arriba a la cort navarresa una princesa francesa i les seves dames de companyia.
Dirigida per Pere Planella, Afanys d’amor perduts demostra que no es poden posar traves als impulsos de la vida i, encara menys, al desig amorós. Comèdia d’embolics, màscares, suplantacions de personalitat i simulacions, és un divertimento farsesc que insinua la lluita de sexes a l’entorn de l’enamorament a primera vista. El dos grups de personatges —els joves pedants navarresos i les enginyoses damisel·les franceses— protagonitzen aquesta batalla de seduccions apressades i rebuigs ficticis. Al seu voltant, una tropa de personatges secundaris, estrafolaris i grotescos, atorguen a la comèdia una aurèola un punt extravagant. Dels tres grups, ben harmonitzats, destaquen les interpretacions d’Arnau Puig (rei Ferran), Maria Calvet (Caterina) i Carles Martínez (Don Adriano de Armado), respectivament.
Amb lleus retocs, l’escenificació ha modernitzat el text en un doble sentit. D’una banda, ha situat l’acció a la primera dècada del segle XX: els personatges vesteixen com l’aristocràcia d’aleshores (amb calçador, s’hi projecta, fins i tot, Le voyage dans la lune de Georges Méliès, 1902). De l’altra, ha deixat l’espai escènic obert, amb el públic a tres bandes i amb una escenografia minimalista i metonímica, en què dominen els colors pastel. Ha accentuat, d’aquesta manera, la teatralitat, el joc, la disfressa, el metateatre a què convida la comèdia. Tanmateix, l’excés de recursos escènics —elements que davallen dels telers, bicicletes, motocicletes, telèfons, gramòfons, etc.— ha anat en detriment d’opcions més imaginatives.
Afanys d’amor perduts
Autor: William Shakespeare
Traducció: Salvador Oliva
Direcció: Pere Planella
TNC, Sala Petita, 24 de gener
L’excés —que pot llegir-se en clau de generositat— s’endevina en la intenció ben diàfana del director i el seu equip de seduir el públic amb un espectacle transparent, molt mogut, amb entrades i sortides des de totes les bandes, amb interpel·lació i picades d’ullet a la concurrència, amb la participació dels espectadors de les primeres files i, com a regal, amb una pluja de fulls volants sufragistes i tot. No calia tant de revestiment ni tanta coloraina, molt segle XX, perquè la densitat de la paraula de Shakespeare ja omple molt i els guarniments tot sovint hi fan nosa.
Un dels millors moments de l’obra és l’escena final, quan de sobte irromp la notícia fatal. La princesa francesa es veu obligada a abandonar el joc de l’amor, a postergar-lo perquè esdevingui més versemblant i consistent, i a centrar-se en el dol de la pèrdua. Després dels alts i baixos de ritme i dels excessos de la pallassada de les celebritats de la història, la frenada en sec del desenllaç —moralitat simplista a banda— suposa un cop d’efecte a les convencions de la comèdia (happy end) i, del dia a la nit, capgira la frivolitat dels capricis de Cupido i la petulància dels potentats.