El teatre resisteix els embats de l’era tecnològica i digital. La seva condició artesanal es manté intacta, encara que hi hagi creadors que introdueixin la virtualitat en els espectacles. Com ironitza Lamberto Maffei a Elogio della ribellione, no és descartable un teatre de robots, amb sentiments, gestos i passions d’androides. Però una de les característiques ineludibles del teatre, l’ara i l’aquí, la proximitat amb el públic, la comunió que hi estableix, és molt difícil de substituir per qualsevol giny sofisticat i captiu, com el mòbil, les tauletes tàctils o els ordinadors.
Pluja
Dramatúrgia: Marc Angelet
Direcció: Guillem Albà
Sala Beckett, 28 de desembre
Dos petits muntatges, Pluja de Guillem Albà i Clara Peya, a la Sala Beckett, i Quina feinada! de Roger Pera, al Versus Glòries, coincideixen en la cartellera de les festes de Nadal per alertar-nos de la vulnerabilitat de la condició humana. En totes dues propostes, el teatre es replega cap a l’essència original. Els intèrprets ho donen tot per seduir el públic. Acceptat l’envit, els espectadors poden seguir-ne tots els moviments de molt a prop i, durant una bona estona, deixar-se endur lluny del món real i de les seves impaciències.
Quina feinada!
Becky Mode
Versió i direcció: Ventura Pons
Versus Glòries, 29 de desembre
Pluja busca el recolliment íntim amb l’espectador, desconnectat del món, per transmetre un missatge un punt naïf sobre la petitesa i la grandesa de l’ésser humà. Paraula, música, moviment, titelles, màscares i gestos, tot en miniatura, s’alien alquímicament per explicar una història que comença amb una nou i l’aigua de la pluja, metàfores de l’univers i de la vida. Albà hi posa la part de teatre visual en números que recorden el circ (i en alguns moments, els pallassos o Charlot), mentre que Peya toca, amb tot el cos, el piano de mitja cua. Tots dos, en bona sintonia, regalen tres quarts d’hora d’un microcosmos preciosista, poètic i personal, sobre les relacions humanes i la multiplicitat de jos.
Adaptació a la catalana d’un text d’èxit a Broadway, el més suggestiu de Quina feinada! és el virtuosisme fregolista amb què Pera interpreta el paper d’un xicot, actor de formació, bon jan, que es guanya la vida atenent les reserves telefòniques d’un restaurant de luxe. Amb un ritme vertiginós, sense canviar ni de nom, Pera posa veu i gestos als clients VIP que truquen per demanar taula —des del representant de Madonna fins a un perillós membre de la màfia italiana, passant pels reductes de l’aristocràcia i la burgesia indígenes—, i també dels directius i treballadors del restaurant —des del chef fins als auxiliars de cuina, o el seu barrut company de feina. Pera caricaturitza, fins i tot, el seu mateix pare en un homenatge a la seva trajectòria com a actor.
Si Pluja neix de la voluntat creativa d’Albà i Peya d’amalgamar formes d’expressió artística en un espectacle eclèctic, Quina feinada! s’erigeix en un homenatge a la professió d’actor, tan competitiva i plena de dificultats. Pluja cerca la intimitat amb l’espectador per fer-li viure de prop l’experiència estètica de la petitesa escènica, susceptible de tocar les fibres més sensibles. Còmica i festiva, Quina feinada!ofereix una confessió, tendra i irònica, sobre la necessitat catàrtica que té l’actor de ser reconegut i valorat, tant pels programadors com pel públic, per poder treballar. Dos muntatges de distàncies curtes que commouen i, com diria Hamlet, ens fan sentir lliures dins d’un espai infinit.