Els crítics

Necessitem ‘Il Miracolo’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El primer ministre italià rep una trucada misteriosa. És urgent, li diuen. Ha de venir de seguida, asseguren. No li podem explicar de què es tracta. Un viatge en cotxe més tard es troba davant d’una estàtua de la Mare de Déu que plora llàgrimes de sang. Un rajolí d’hemoglobina surt dels ulls i cau per les galtes fins a la barbeta. El polític, un ateu confés, astut i cínic, de seguida examina l’estàtua per localitzar el truc. Perquè ha de ser un truc, oi? Una broma. Potser es tracta d’un programa de càmera oculta. Però el carabiniero que l’ha acompanyat fins a l’estàtua està molt seriós. No és cap acudit.

Tot seguit arriben els científics que han estat fent proves amb la figura per tal de trobar què està passant. Li expliquen que han calculat que l’estàtua plora una mitjana de nou litres de sang cada hora. Que per això la tenen dins d’una piscina olímpica i que continuen fent proves a veure si esbrinen alguna cosa analitzant una mostra de la sang. El nostre polític no s’ho veu a venir. De veritat es tracta d’algun tipus de miracle? Amb aquest punt de partida, la sèrie italiana Il Miracolo (aquí titulada El Milagro) no sols aconsegueix deixar l’espectador completament desconcertat amb un dels inicis més originals que hem vist a la televisió en força temps, sinó que posa les bases per una intriga que vol explorar quin paper té la fe en la societat actual.

Una societat que la sèrie retrata com a profundament descreguda, molt desencantada i cada dia més cínica. Un món materialista en què l’acte de creure en alguna cosa intangible no hi té, a priori, cabuda. Començant per l’escèptic primer ministre italià, que està més preocupat per l’impacte de la troballa en la seva carrera política a pocs dies de celebrar-se un referèndum (similar al que va acabar amb la dimissió de Mateo Renzi el 2016) que en el fet si el miracle és real o no. Decideix mantenir-la en secret i no explicar al públic l’existència de la Verge que plora sang.

Il Miracolo (El Milagro)
Creador: Niccolò Ammaniti
Repartiment: Guido Caprino, Elena Lietti, 
Lorenza Indovina
Temporada: 1
Plataforma: Sky

Al mateix temps, la sèrie presenta altres personatges que tenen diferents relacions amb aquest aparent miracle. Se’n destaquen dos que funcionen com a pols oposats: per una banda, un capellà que ha perdut completament la fe i viu una vida d’excessos, particularment sexuals, i per l’altra una científica que, malgrat els seus principis, creu que la sang que vessa l’estàtua podria tenir propietats curatives que permetrien guarir la seva mare. 

Entremig de tots dos la pregunta de com reaccionem, com a individus i com a col·lectius, davant d’allò que no té explicació, i l’exploració dels mecanismes que porten l’ésser humà a tenir fe o a perdre-la. Són temes que al creador de la sèrie, l’escriptor Niccolò Ammaniti, interessen més que la resolució del misteri de l’estàtua, que és una observadora silenciosa de la frustració dels personatges, excepte en l’últim episodi, quan pren la forma de l’actriu Monica Bellucci, l’única cara coneguda del repartiment, on també es pot destacar Guido Caprino (els espectadors que hagin vist la sèrie 1992 i la seva seqüela 1993 el reconeixeran), que interpreta el primer ministre. Per les seves inquietuds, Il Miracolo es podria comparar amb sèries com ara The Leftovers (a HBO) o la danesa Algo en que creer (Movistar), amb el tret diferencial que intenta reflectir, amb la seva història de personatges desorientats, el clima emocional d’un país, objectiu que aconsegueix utilitzant simbolismes i una atmosfera de buidor existencial que et fa pensar que potser sí que, hi creiem o no, necessitem un miracle desesperadament. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.