Anna Andreu: «Per a mi és important sortir a l’escenari orgullosa de la feina que he fet»

Anna Andreu ens atén per videotrucada, amb un canvi horari forçat per la maternitat que comparteix amb la seua companya musical i sentimental, la vila-realenca Marina Arrufat, que es fa càrrec de l’Ovidi, un nadó de set mesos, perquè podem tenir una estona de conversa reposada. El que toca per parlar d’un disc també reposat i delicat, enregistrat fa uns mesos, als inicis volcànics i esgotadors de la criança. Un treball amb la producció de nou de Jordi Matas amb Arrufat fent-se càrrec de bateria, violí, viola i cors. A més de fer de primer filtre a les composicions d’Andreu. Un treball col·lectiu que Andreu estén a la fotògrafa Sílvia Poch, autora de la coberta, i a l’encarregada d’art i vestuari, Berta Vallvé.

–Abans de preguntar pel nou disc, voldria parlar de referents. Em va fer gràcia trobar en la Viquipèdia referències a artistes diferents com Aldous Harding, Adrianne Lekner (Big Thief) i, al costat, Paco Ibáñez. Fa gràcia, però té sentit.

–Trobo que sí [riures]. En la Viquipèdia algú ha posat aquestes influències, que són les triades entre totes les entrevistes que he fet, però diria que són significatives. Aldous Harding l’he escoltat menys, però sempre he escoltat gent que fa cançons orientades una mica cap al folk, a l’essència de la cançó, de la música popular, diguéssim: una composició fàcil de recordar, amb estructures senzilles, on la cançó aguanta per ella mateixa.

–Alhora, sempre he pensat que en la seua música hi havia un toc de mediterraneïtat. Una vegada vaig escriure que era com si Maria del Mar Bonet cantara cançons de Ferran Palau. Continue pensant-ho.

–Que bé! Me n’alegro. En el fons, aquest disc és molt cantat, la meitat de les cançons estan gravades en directe. I això té sentit per a mi, el que m’agrada és cantar i tocar, més que gravar. On es captura l’essència de la cançó és quan estic interpretant. I en un disc, doncs, queda aquella interpretació d’aquell dia, amb aquell cansament... Penso que és la part bonica d’aquest disc.

–En 'Vigília' torna l'aposta per posar la veu en primer terme. L'acompanyament instrumental es novament minimalista, molt precís. Però m'ha semblat veure alguns matisos nous, noves sonoritats. Això és veu en els vents de “Com puc”, en les percussions de “Mentrestant” o en l'esclat elèctric de “La navalla”, un contrast que m’ha agradat especialment.

–Que bé. A mi també m’agrada, però em costava saber on encaixar-lo. En una cançó ho pots fer, però en el context d’un disc... No va ser una decisió impulsiva, ho vam decidir amb la Marina, quan li ho vaig ensenyar. Ella tenia clar que era una cançó que havia d’explotar, tenir un canvi de dinàmica gran. D’alguna manera, pensàvem que era un punt que li venia bé al disc: totes les cançons són molt introspectives i, de cop, hi ha aquesta explosió cap enfora que equilibra el recull.

–Sí, però a banda d’això, dins de l’aposta per la senzillesa, hi ha més elements nous, heu buscat nous detalls.

–Sí. Sobretot la Marina amb la viola i el violí. Hi una mica de tot el que vaig aprendre amb Els mals costums i La mida [diu en referència als seus primers discos], he buscat l’equilibri. En La mida vam anar a un so més ample, per intentar anar-nos a un altre lloc, i el que em va funcionar millor ho hem traslladat les noves cançons. Intentar buscar noves sonoritats, sí, però no fer una cosa que jo no faig. Es tracta de vestir les cançons de la manera més honesta i genuïna.

-Ara que parlem de La mida, hi havia un cert sentit de la responsabilitat després de la bona acollida del disc? Potser parlar de pressió seria una mica exagerat.

-Bé, sempre que faig un disc penso que no n'hi haurà un altre, que no em quedaran cançons per fer. La pressió la poses tu, és igual al que et dediquis, no em sembla exagerat parlar de pressió. Per a mi és important sortir a l’escenari i estar orgullosa de la feina que hem fet. Per sort, tenim un públic que és molt fidel, faig les cançons de la millor manera perquè sé que hi ha algú a l’altra banda. La pressió per a mi és no haver de sortir a l’escenari pensant que podia haver pres millors decisions.

-“Sencera” és un tema emocionant, amb un frasejat inspirat en la música d'arrels, i uns arranjaments delicadíssims fins al crescendo final. És un tema que té alguna cosa especial, diferent.

-Sí que ho té. Hi ha cançons que funcionen de seguida, que són molt gustoses de treballar. I és una cançó a la qual li tinc molta estima. Està al final del disc i pensava que a la gent li podia agradar molt... i que havia d’anar més amunt, però bé, està allà enterrada i forma part del viatge. És una cançó que té una funció important en aquest disc, és la més íntima i hi arribes després de molts alts i baixos dins l’àlbum. I m’agrada molt la participació de la Marina, els arranjaments que vam trobar, perquè van molt amb la cançó.

–”Turons”, un dels avançaments, és una col·laboració amb Mar Pujol que té tot el sentit del món. Tot i ser dues propostes diferents, hi ha la connexió de l'aposta per la senzillesa clarament en contra del corrent: la tendència ara és sofisticar el so i portar-lo al terreny de les músiques urbanes.

–Parlo per mi, però crec que és la millor manera d’assaborir les cançons. Només sé fer això, encara que volgués em seria molt complicat treballar d’una altra manera. I amb la Mar va ser molt fàcil perquè, d’alguna manera, estem d’acord, sabem el que ens agrada, ens admirem mútuament... I trobo que la Mar té una saviesa innata per acostar-se a la música, una manera molt saludable de fer-ho. És molt genuïna, m’agrada molt la feina que fa. Una bona pista de per què m’agrada tenir la Mar a prop és que sempre que ens veiem acabem cantant. És un bon senyal.

–Podrien fer-ho més.

–La música està més apartada de la meva quotidianitat i sempre que la veig em recorda, sense voler, per què estic fent això. És de les coses que més gaudeixo: cantar i tocar.

–Volia parlar també de les lletres, d’un disc que està cosit pel que fa als textos pel tema de la vigília.

–Mai començo a fer un disc pensant en un tema en concret. Quan tinc unes quantes cançons intento esbrinar què és el que ha estat present en totes elles. I em vaig adonar que la nit apareixia en un moment o un altre en totes les cançons. Vaig estirar del fil, vaig reflexionar per què estava la nocturnitat tan present. Vigília parla també del lapse d’espera després d’un dia important, parla d’estar despert perquè estàs alerta, de com la nocturnitat és un punt mort de les nostres vides fins que ens despertem. Em sembla un tema evocador. I la coberta dissenyada per la Sílvia Poch és una mica això, el moviment durant la nit. La fotografia està feta a la una de la matinada. Llavors, tot el que és estàtic surt nítid, però el que està en moviment, que soc jo, està borrós. Tot tenia molt de sentit, com un personatge que està fugint perquè no l’atrapi la nit. La vivència de la nit com una experiència activa però solitària alhora.

–“Que més que el foc m'espanta la brasa, / no me n'oblido soc tota enyorança / i t'enyoro com puc”, canta en “Com puc”. Versos que en poc espai combinen el lirisme amb una frase més directa.

–Com molt quotidiana.

–Sí.

–Bé, és el joc d’escriure. Cada cop m’agrada més, jo mai havia escrit abans i m’agrada la part plàstica del llenguatge: anar d’una escena una mica complexa a un lloc on poder descansar. Si tot té molta intensitat es fa difícil de paladejar. M’agrada molt la xocolata i el quètxup però les dues coses juntes no m’agraden. I una culleradeta d’arròs blanc de tant en tant també va bé per descansar [riures].

–No havia escrit fins ara però sí havia llegit.

–No, mai he llegit poesia ni soc una gran lectora, però vaig tenir la gran sort de petita d’escoltar molta poesia musicada, sobretot per Paco Ibáñez. Per a una nena és més fàcil entendre el galop de la paraula, de la mètrica d’una poesia, quan està inserida dins d’una cançó que, a més, està musicada des d’allò popular. Així és com crec que em va arribar, no t’ho sabria dir. En tot cas, el que intento amb les meves cançons és que si treus la lletra quede un text interessant. I que si a la cançó li treus el text, pugui quedar també una música interessant. Per això soc tan poc productiva, perquè no tinc facilitat per escriure. Faig discos de vint minuts, normalment tinc set cançons i m’oblido de fer la vuitena. Em costa molt donar per bo un vers, donar per bona una cançó, perquè soc exigent amb les dues coses. No sé si és la bona manera, és la meva.

–Marina Arrufat apareix també en les fotografies promocionals. És una manera de visualitzar el pes que té en el seu projecte personal i professional?

–Sí, absolutament. No caldria ni que hi sortís jo. No podria fer-ho sense ella, treballo de manera molt solitària les cançons, però sempre hi ha algú que les escolta primer. I aquesta persona és ella, qui em fa veure si estic en el bon camí o si no. A nivell de salut mental també, si estic fent cançons la Marina n’està molt pendent. I no és algú que sols m’acompanya en els concerts, les bateries les ha gravat ella, hi ha una feina seva molt gran al darrera. Jo no estic contractant la Marina perquè toqui en la meva banda, la Marina és la meva família i qui m’ajuda a que tot pugui tirar endavant. Ningú no és qüestiona que hi hagi un projecte amb el nom d’una persona i els altres surtin al darrera. Però el meu cas és estrany, perquè el nom del projectge és Anna Andreu i sortim dues persones. Jo què sé, el món està muntat així... No és el meu problema.

–Ara eres mare, sou mares, i heu de defensar el disc. Com s’ho fareu en els bolos?

–Està per veure. En el nostre cap, pot funcionar. Començarem a tocar quan l’Ovidi tindrà nou mesos. I si les actuacions no ens ocupen més de tres hores, entre les proves i el concert, es pot fer. Bé, està costant més assajar, òbviament, però també hi hem de confiar perquè no és la primera vegada que xafem un escenari, això ho tenim guanyat. Si fora la primera vegada que sortim a tocar i, a més, amb una criatura, seria diferent. Però ja tenim la vivència i el record d’haver estat capaces de controlar el que hi havia a l’escenari, sentir-nos segures del que estem fent. Es tracta de rescatar això. I ara ho farem sent unes altres persones, perquè la maternitat també ens ha canviat. Allò important és que respirem juntes, anar juntes. No tocar a la vegada, sinó juntes.

–Què bonic... Una curiositat, per acabar: el nom del vostre fill és per l’Ovidi Montllor?

–En part sí. Es tractava de buscar un nom que ens sentírem còmodes les dues. Un nom com Biel és possible que li agradi a la Marina però no el sentira de la terreta. De cop vam trobar Ovidi, que té aquestes dues coses, un nom que porta a la terreta i, per altra, és el nom d’una persona que admirem i ha deixat un gran llegat. Jo li dic Ovidi [pronunciant la o com u, a la manera oriental] i ella li diu Ovidi [amb la pronúncia occidental], i és bonic. És un punt de trobada perquè les dues sentírem el nom com alguna cosa familiar. A més, l’altre dia un periodista em preguntava quina havia estat la primera cançó que vaig aprendre a tocar i vaig recordar que va ser «Cançó de les balances». Llavors vaig pensar que tot tenia molt de sentit.