Anna Andreu ja havia llançat senyals plenament positius amb el seu treball de debut, Els mals costums (2020), un satisfactori àlbum que li va servir per generar adeptes i que, segurament, en un altre context, hauria fet més recorregut. Superada la pandèmia i els seus condicionants, La mida apunta a treball important del 2022, a un dels àlbums de què s’està parlant i es continuarà parlant. Tan sols huit cançons però que són un colp d’autoritat, fins i tot en una escena tan atapeïda de propostes.
«Penyora», el tall que obri l’àlbum, serveix per prendre les mesures d’aquest vistós vestit fet de sonoritats palatines i un pàtina de folk nostrat, com si Maria del Mar Bonet —salvant les diferències de color i tonalitat d’ambdues veus— interpretara un tema de Ferran Palau. La cançó, fins i tot, tracta d’una temàtica que remet també al follet de Collbató: «Duia una pena tan gran / sobre una esquena tan petita / Com si fos ferro infernal / era oberta la ferida». Puntejats de guitarra elegants i teclats atmosfèrics en fan la resta.
L’artista no amaga la proximitat a Palau, qui fa la segona veu en «Un son», un altre senyor tema que trena la mística sonora metafísica amb la limpidesa mediterrània de la veu de la cantautora i un text ben bonic: «Soc l’angle mort on tu t’amagues / fins que es destapi el desastre / Seré el punt cec que no esperaves / i ho pagaré car».
El d’Andreu, tanmateix, és un discurs amb personalitat pròpia, hem de creure-la quan diu en una entrevista per a la revista Enderrock que el pop metafísic «no diria que és el motor identificatiu del disc». Tan sols cal escoltar «La certesa», un dels avançaments del disc, una delícia melòdica que desplega el potencial líric de què parlàvem adés: «Floria l’arbre / que n’era sepultura / i es feien perdedors / tots els camins», canta, en un dels versos que millor representen la relativa cripticitat de les lletres, un punt misteriós que és deliberat. «Crec que aquest punt de misteri és bonic. Fer una cosa molt explícita no m’agrada», explicava en l’entrevista referida adés. Tot plegat, el tema és magnífic.
Una candidata a millor tall de l’àlbum en competència amb «La força i el temps», una elaborada metàfora que representa la col·laboració d’Andreu amb Marina Arrufat, en la qual la instrumentista seria la força i la instrumentista el temps, dos vectors que es troben en algun moment concret. Però no necessiteu d’aquesta informació per gaudir d’un tema deliciós, amb melodies que penetren en l’àrea de plaer del cervell com ganivet en mantega, amb algun moment de descans perquè Andreu cante uns versos perfectes sobre un mant de teclats fantasmals: «I em somio morta sense dol ni plany / I tu obres la porta de bat a bat». Bravo.
La mida ens depara més sorpreses agradables, com el preciós moment Tarta Relena contingut en «Hores per dies», veus i sintetitzadors de mecànica espectral sobre els quals sura la veu pletòrica d’Andreu i més versos per recordar: «Té la virtut i la falta, / tan amunt que ningú el veu / voldria ser la neu / que caigués damunt teu / i només seria aigua». Una vall després de la qual torna una certa agitació, amb una altra píndola pop esfèrica, «Un gest», de melodies cisellades, el frasejat folk que tant bé li senta a la proposta i algunes picadetes d’ull a Pau Vallvé.
El tema titular, «La mida», una cançó intensa i bonica sobre una història difusa i críptica, que el mateix podria ser una reflexió sobre el cansament existencial o sobre qui sap què. Tampoc no és important: tot i ser un tall mandrós, cadenciós, la sentida interpretació d’Andreu i el seu ball continu amb les paraules acaba fent forat. Tot i que no acabem de desfullar el sentit d’algunes de les cançons, una preservació del misteri que tampoc no ens hauria d’incomodar.
L’última bona notícia que ens arriba a través del disc és la intel·ligència d’Anna Andreu per fer uns altres itineraris i sortejar l’encasellament. En aquest sentit, la rugosa «El mur» és una excel·lent tria com a tall de tancament, una cançó aspra en què l’electricitat contrasta amb la dolçor de la veu de la cantant. Guitarres esmolades escaients a una temàtica dolguda: «I em crema tant / que em bull la sang». Rock autoral també de volada. El fermall d’un àlbum breu que, això esperem, projectarà una ombra ben llarga.
