N’hi havia hagut moltes, abans. Des de l’edat mitjana o l’època clàssica, les dones creadores se n’havien adonat. Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges, al segle XVIII, ja en parlaven. Virginia Woolf, només vint anys enrere, havia escrit Una habitació pròpia. Però ella, Simone de Beauvoir, amb la seva obra El segon sexe, es va convertir en el tret de sortida.
Fa setanta-cinc anys de la publicació del que es considera un dels textos fundacionals del feminisme (1949). El primer manual a Occident que recopila el pensament de les seves antecessores i construeix, des de l’existencialisme, una tesi que sistematitza i qüestiona la situació de la dona a la societat.
De Beauvoir defensa en la tesi central del llibre que «la humanitat és mascle i l’home defineix la dona no en si, sinó relativament a ell; la dona no és considerada com un ésser autònom. [...] Ella es determina i es diferencia en relació amb l’home i no aquest en relació amb ella; és l’inessencial davant l’essencial. Ell és el Subjecte, és l’absolut: ella és l’Altre»
Per l’escriptora i professora Marta Marín-Dòmine, “De Beauvoir es pregunta què és una dona i per què representa una condició social inferior respecte a la de l’home”. “I ho fa no des del lloc de la víctima sinó com a pensadora, com a acadèmica i filòsofa, des de la psicoanàlisi, el materialisme històric, la biologia i esmicolant els mites de l’etern femení”, afegeix.
De Beauvoir escriu que la dona viu en una condició d’alteritat; és l’altre, el complement de l’home. L’home té categoria masculina i neutre, representa l’ésser pensant. En canvi, la dona no. I Marín-Dòmine alerta com n’és de vigent, aquesta idea, en l’experiència contemporània.
La idea preeminent d'El segon sexe es basa en la teoria construccionista del subjecte. “La dona no neix, es crea. Beauvoir defensa que la identitat femenina és una construcció històrica fruit d’unes condicions materials”, escriu l’experta en literatura feminista Pilar Godayol a Tres escriptores censurades (Punctum, 2016).
Un context de postguerra
El llibre, que té dues parts i més de 800 pàgines, va veure la llum en un context que no li era especialment favorable. El 1949 el món es refeia de la Segona Guerra Mundial, i el punt de mira era la reconstrucció d’una societat, una economia i una cultura trinxades. En canvi, De Beauvoir va posar el focus en un altre lloc: l’alteritat femenina.
Marín-Dòmine assegura que el context històric sí que va propiciar que aparegués una obra com aquesta. “Amb l’absència d’homes, la dona entra a la producció, i també es fa essencial en la resistència contra els nazis a França; tornar a l’àmbit domèstic, per algunes, serà impossible”, explica. I recorda que les dones van obtenir el dret a vot el 1945, al país.
Malgrat que De Beauvoir era una pensadora cultivada, amb trajectòria a l’acadèmia, no tenia una especial predilecció per la qüestió femenina. Fou en un viatge als Estats Units per a fer conferències com a comunista, seguint els passos del seu company, el filòsof Jean-Paul Sartre, que li cridà l’atenció la situació de subjugació de la dona nord-americana.
Ella, filla de família burgesa, receptora d’una formació extensa, no s’havia sentit mai inferior a ningú. Però en conversa amb Sartre, després de rellegir autors clàssics i observar l’entorn, va tenir una epifania. “El món era dels homes, la seva infantesa havia estat alimentada per mites masculins i les seves respostes vitals haurien estat ben diferents si hagués nascut mascle”, escriu Godayol.
La recepció crítica
El maig de 1949 es va publicar a París el primer volum de Le deuxième sexe. A més d’evidenciar les desigualtats entre homes i dones, abordava temes com la llibertat sexual, l’avortament, criticava la maternitat com a eina patriarcal o parlava de l’explotació femenina. La resposta, com era d’esperar, no fou bona. Per cap bàndol. Tant la dreta conservadora com l’esquerra progressista la van criticar i va rebre missatges i ressenyes que titllaven el llibre d’obscè i escandalós, i l’escriptora d’insatisfeta, nimfòmana o lesbiana.
En català, l’obra arribà amb un decalatge de vint anys, el 1968, després de tres anys en tràmits per passar la censura. L’editor Josep Maria Castellet va promocionar-ne la traducció, i el pròleg de l’edició en català fou a càrrec de Maria Aurèlia Capmany, a qui la teoria de De Beauvoir influencià notablement. De fet, sovint es comparava Capmany amb la pensadora francesa.
Des de llavors no s’ha reeditat. Godayol ho reivindica: “se’n va fer una selecció de fragments, però caldria retraduir-lo i reeditar-lo”. I Marín-Dòmine remarca la importància de fer una edició contemporània “malgrat que no sigui un best-seller”.
El món d’avui
Setanta-cinc anys després, les idees de De Beauvoir segueixen ben vigents. Hi ha hagut millores indubtables pels drets de les dones, però alhora sorgeixen onades reaccionàries, marcades per la ultradreta i els fachatubers que convencen el jovent i per l’ascensió de polítics i empresaris autoritaris i misògins.
Passar els debats contemporanis per les ulleres d'aquesta mare del feminisme es fa difícil. Però hem demanat a les entrevistades un exercici d’imaginació. “Seria interessantíssim saber com veu el món d’avui”, diu Marín-Dòmine. “Per exemple, ella escriu que ‘no pel fet de tenir ovaris s’és una dona’, en contra de la creença de la il·lustració que diu que la dona es defineix pel seu úter. I aquesta idea serviria molt per investigar l’entrada en el concepte feminitat que viuen les persones trans”.
De Beauvoir també incidia en la temptació femenina de restar objecte, de renunciar a la llibertat, “perquè conformar-se i actuar per inèrcia és més plàcid”. I això fa recordar tendències contemporànies com les tradwives, o els mems d’internet que fan servir l’expressió “i’m just a girl” per fer broma sobre no voler tenir més responsabilitats que estar guapa. I romandre en aquesta subjugació.
Marín reflexiona sobre el fet que “l’existència femenina es basi a ser un objecte de seducció, en la necessitat de ser desitjades”. I es pregunta, llegint a De Beauvoir, per què és tan important ser bonica i atractiva per ser valorada, i com pot ser que seguim atrapades aquí. Ara, entre Ozempics, operacions i retocs estètics i classes de Pilates.