El primer exemple l’explica amb pèls i senyals l’escriptora i activista femenina Joanna Russ (Nova York, 1937-Tucson, 2011) a Com destruir l’escriptura de les dones, editada fa poc per Raig Verd amb traducció de Míriam Cano. El segon l’explica a EL TEMPS Isabel Peñarrubia (Palma, 1951), coautora, amb M. Magdalena Alomar, de “De mi no en fan cas...”: Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
La proposta de Russ va més enllà de la reivindicació d’algunes escriptores bandejades o invisibilitzades i passa a analitzar les estratègies que, conscientment o inconscientment, han fet servir els homes, i algunes dones, per bandejar, menystenir, ignorar o criticar injustament (per raons extraliteràries) les dones escriptores i les seues obres.
La proposta de Peñarrubia i Alomar (UIB) és una de les més reeixides en la tasca de gratar sota les dures tapes de la història de la literatura catalana a la recerca d’autores ignorades, oblidades o bandejades. També Maria Lacueva (UOC), Maria Ángeles Herrero (Universitat d’Alacant), Verònica Zaragoza (Universitat de València), Pilar Godayol (UVic) i Neus Real (UAB), entre d’altres, han estudiat i publicat estudis sobre aquelles dones escriptores atacades, en general, per ser dones, i, en concret, per ser molt masculines o massa femenines; per parlar del de sempre o d’allò que mai haurien d’haver-se atrevit a parlar: els arguments poden ser contradictoris en cada cas, però coincidents en l’objectiu.
A Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022), Joanna Russ denuncia tota una sèrie d’estratègies que s’han desplegat contra la literatura d’autores, sobretot durant el segle XIX i XX en la literatura anglesa (mala fe, negació de l’autoria, contaminació de l’autoria, doble mesura del contingut, aïllament, anomalia, falsa classificació, etc.), però ho resumeix molt bé en set acusacions clàssiques:
“No ho va escriure ella”
“Ho va escriure ella, però no ho hauria d’haver fet”
“Ho va escriure ella, però fixa’t quines coses va escriure”
“Ho va escriure ella, però només en va escriure un”
“Ho va escriure ella, però no és una artista de veritat”
“Ho va escriure ella, però algú la va ajudar”
“Ho va escriure ella, però és una anomalia”
La majoria són perfectament detectables en la literatura catalana. I, de vegades, tenen conseqüències encara ara. La investigadora Maria Lacueva, per exemple, denuncia que moltes autores encara no són recollides per la nova 'Història de la literatura catalana" d'Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona.
“No ho va escriure ella”
Joanna Russ recorda que alguns crítics i escriptors, en el seu moment, van posar en dubte que Frankenstein fora obra de Mary Shelley o Jane Eyre de Charlotte Brönte. Russ cita Ellen Moers per explicar el cas de Shelley: “La seva extrema joventut, així com el seu sexe, han contribuït a l’opinió generalment acceptada que ella no en va ser tant l’autora com una mèdium transparent a través de la qual passaven les idees dels que tenia al voltant. ‘Tot el que va fer la senyora Shelley’, escriu Mario Praz, ‘va ser proporcionar un reflex passiu d’algunes de les fantasies que vivien dins l’aire que l’envoltava’”.
El crític de la North American Review Edwin Whipple, en la ressenya de Jane Eyre, deia que “hi ha subtileses al pensament i les emocions d’una dona que [...] sovint passen desapercebudes per a l’escriptora”.
La negació de l’autoria, en la literatura catalana, ha estat substituïda, de vegades, pel robatori de l’autoria. Directament. Aquest és un fenomen que es dona, per exemple, en l’època moderna, amb els escrits de les monges.
Verònica Zaragoza (Ondara, Marina Alta, 1986) és especialista en aquestes escriptores, com també María Ángeles Herrero.
Herrero va començar la seua recerca sobre escriptores a pesar del fet que a l’edat moderna se l’anomenava “decadència” i ningú no en feia gaire cas. “Apareixien només dues o tres autores, i amb una recerca sobre el País Valencià només hi han aparegut un centenar d’escriptores, la majoria de les quals, això sí, escrivien en castellà”.
Herrero creu que hi ha tres raons que han amagat l’existència d’aquestes autores fins ara: la primera causa és que eren dones, “perquè el pes de la discriminació era molt fort. Havia de tenir uns coneixements per a poder escriure i la discriminació de gènere” n’allunya moltes de l’escriptura.
La segona causa és “l’etiqueta que comença a revertir, la de la ‘decadència’ de la literatura catalana de l’edat moderna”. Aquella etiqueta ara “està desterrada i hem de parlar directament de literatura catalana de l’edat moderna”.
Herrero comenta una altra peculiaritat que no ha impedit el seu estudi ni les ha invisibilitzat, però fa que la majoria de textos siguen en castellà: “Hi ha diversos factors que han provocat això: n’hi ha algunes que sabem que eren catalanoparlants, però no podien fer una elecció lliure de la llengua. Primer, perquè unes poques són nobles, però la majoria són religioses (estar en un convent era la manera més fàcil d’arribar a la cultura). I cal tenir en compte que en aquell moment l’Església estava molt castellanitzada i, en termes eclesiàstics, les llengües de cultura eren el castellà i el llatí”.
Zaragoza explica que “les escriptores de l’edat moderna no encaixen massa en els casos que proposa Joana Russ, perquè els seus escrits es mouen per uns canals més subterranis”. Tot i això, en alguns casos representen un cas extrem de la negació de l’autoria, l’apropiació dels seus textos. Les obres d’aquestes autores, monges en convents de diversos ordes, segueixen el model de Santa Teresa de Jesús —cosa que també inclinarà moltes a escriure en castellà— i són sovint “vides espirituals”. Cada convent vol tenir una Santa Teresa i les més literàries són animades a escriure una vida espiritual per després intentar, de vegades, un procés de beatificació o canonització. “Hi ha una proliferació d’autores, perquè hi ha dones erudites, però després són instigades pel seu orde religiós a escriure la seua vida espiritual”. Aquests textos mai són publicats en vida de l’escriptora i sempre passen una mena de censura. “Els manuscrits després es queden al convent i seran revisats per veure si estan ben encaminats o si poden ser utilitzats. I moltes vegades acaben sent utilitzats pels cronistes de l’orde o del convent, que els utilitzaran per a escriure la història del convent o hagiografies”.
Per tant, aclareix Zaragoza, “els textos de les dones moltes vegades són les fonts dels textos d’altres biògrafs oficials. Per tant, passen censura, però sovint també podem parlar d’apropiació de materials que estan en el convent (inèdits) i després són utilitzats pels seus confessors o pels seus biògrafs”.
Una altra cosa que Zaragoza denuncia és la manipulació d’aquests textos, fins i tot de la llengua d’expressió. Zaragoza ha documentat en convents de Mallorca, per exemple, “alguns textos originalment escrits en català i que després s’acabaven publicant en castellà”. Això, hi insisteix, és perquè “els materials que escriuen les monges, a nosaltres ens arriben a través d’hagiografies o textos de les comunitats, però s’hauria d’investigar més quantes d’elles escriuen inicialment en català i després són traduïdes”. La feina és complicada, perquè “es conserven molt pocs escrits originals”.
“Ho va escriure ella, però no ho hauria d’haver fet”
És evident que la censura ha impedit en algunes èpoques, com l’edat moderna, l’escriptura d’autores. Però, en algun cas, aquesta censura tenia conseqüències encara pitjors que la no escriptura o la no divulgació dels textos. Verònica Zaragoza explica el cas d’una valenciana que va acabar sentenciada per la Inquisició a “reclusió i silenci absolut”. Es tracta de Maria Antònia Ortolà, després coneguda com a Rosa de Sant Domènec: “Inicialment, té un procés per un delicte carnal —que diu que té una relació amb el dimoni—, després es fa beata i després escriu la seua vida espiritual. Tanmateix, aquells materials seran utilitzats per la Inquisició contra ella, per acusar-la i condemnar-la”.
“Ho va escriure ella, però només en va escriure un”
Una de les víctimes d’aquestes calúmnies va ser Caterina Albert, Víctor Català. Maria Lacueva, autora de Les dones fortes: La narrativa valenciana sota el franquisme (Alfons el Magnànim, 2019), recorda a EL TEMPS que “Manuel de Montoliu va escriure el 1951 que Víctor Català és ‘un autor unius libri, d’un sol llibre’, tot referint-se a Solitud”. La paradoxa és que Montoliu ho escrivia “al pròleg de les Obres Completes de l’autora, on hi havia més obres de l’autora, però Montoliu ho passa per alt”. Aquesta idea, diu Lacueva, “la recull, literalment, Joan Fuster el 1972 a la seua Literatura Catalana Contemporània, amb la qual cosa l’amplifica encara més. Val a dir que Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany se li van tirar al coll aleshores, però el prejudici ja havia arrelat”. Lacueva opina que els prejudicis contra Víctor Català i la seua obra s’han trencat en els últims anys gràcies a “l’esforç enorme que han fet les investigadores Irene Muñoz i Mita Casacuberta”.
“Ho va escriure ella, però fixa’t quines coses va escriure”
«Segons me conta certa campana
no sé fer calça, no sé cuinar;
per fer quintilles, per fer quartetes,
per midar versos no tenc compàs;
i per remate tenc un biombo
de mil flaqueses dins es meu cap,
de sa campana sa repicada
tan satisfeta me va deixar
que a tota pressa cercant ses agulles
peücs i calces he començat
per fer un obsequi a n’es qui mouen
de tals campanes en so esquerdat».
Aquesta era la resposta de la poeta mallorquina Manuela de los Herreros (Palma, 1845-1911) a Joaquín Asensio de Alcántara que l’havia acusat, des del diari La campana (per això totes les referències del poema), de no saber fer poemes i recomanar-li dedicar-se a feines domèstiques.
Contra Manuela de los Herreros es van activar totes les estratègies de destrucció. La van qualificar de mala poeta, de mala dona i, després, s’ha ocultat la seva vàlua literària. Isabel Peñarrubia, coautora de De mi no en fan cas... (PAM, 2010) explica que “les poesies de De los Herreros que han estat divulgades són populars, de temes sobre les criades, i intranscendents, a pesar que ella té poesies de molta profunditat com els que dedica a l’arxiduc Lluís Salvador, que sí que era un admirador de les escriptores”. Precisament, diu Peñarrubia, és l’arxiduc qui reprodueix poesies més profundes de De los Herreros en la seua obra principal, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (Les Balears descrites en paraules i imatges), com també d’altres poetes mallorquines, com Victòria Peña i Margalida Caimari.
Manuela de los Herreros no només va escriure poesia, i poesia de qualitat, sinó que també va tenir catorze fills i va ser administradora de les propietats de l’arxiduc Lluís Salvador a l’illa.
La tàctica de menystenir les poetes publicant només les seues obres menors, denuncia Peñarrubia, també es va practicar amb Maria Antònia Salvà (Palma, 1869-Llucmajor, 1958), de la qual “sempre es publiquen les poesies més casolanes, com la dels pollets, com si les poetes només tinguessin aquest marge de maniobra domèstic. Aquesta és també una forma de desqualificar-les”.
Segons Peñarrubia, passava sovint que “els crítics literaris atribuïen a les poetes una mena de cursileria, amb força diminutius (“floreta”, etc.) i dient que l’únic que fan és parlar d’una natura molt casolana. Intencionadament, en les antologies van reproduint una sèrie de poesies que s’adapten molt a aquest estereotip”.
Tot i això, hi ha alguns temes que només són tractats per dones poetes de forma simptomàtica, diu Peñarrubia: “Per exemple, l’orfenesa: el tema és tractat per Maria Antònia Salvà, Marcel·lina Moragues, Emília Sureda... Era un tema real en homes i dones perquè moltes dones morien de part. I sí que es pot veure que hi ha una sensibilitat especial per part de les dones, perquè en el món patriarcal quedaven molt desprotegides si quedaven òrfenes de pare i mare”.
Aquesta percepció selectiva dels compiladors de vegades provocava la reacció contrària i hi ha escriptors de renom que retreuen a les poetes que no es dediquen a temes de més profunditat: “El mateix Joaquim Ruyra —explica Peñarrubia— és molt injust amb Maria Antònia Salvà, perquè diu que ella és ‘una donzella moral’ i està destacant contínuament que ella no toca temes, diguem-ne, perillosos, com l’amor apassionat o eròtic, temes que Salvà sí que va tractar indirectament”.
Una altra de les estratègies per menystenir l’escriptura de les dones arribava, en aquelles èpoques —final del XIX i començament del XX— per les murmuracions. Peñarrubia explica que Maria Antònia Salvà era criticada per la seva amistat amb Rubió i Lluch i amb Josep Carner. “Sempre hi havia qui deixava anar la sospita de si hi hauria una relació amorosa secreta. Hi va haver murmuracions sobre la relació de Salvà amb Carner. Quan s’és dona sempre hi ha d’haver pel mig la sospita”.
Lògicament, les sospites no afectaven Carner, sinó que llançaven dubtes sobre Salvà i la seua obra. Sobretot si no estaven casades, com Salvà o la també poeta Emília Sureda. “La mateixa Emília Sureda, que era molt amiga de Maria Antònia Salvà, té poesies on destaca la situació semblant que tenien, perquè totes dues eren fadrines. I això era una mena de desubicació social enorme per a elles. Se les deia fadrinangues, un pejoratiu contra les dones que no complien els requisits de mare i d’esposa”.
La poeta Marcel·lina Moragues (Palma, 1855-Inca, 1923) va tenir una polèmica amb Bartomeu Singala a la revista Ignorància a començament dels anys vuitanta. “Després d’haver escrit “Llenya a ses dones” i criticat, fins i tot, que les dones llegeixin, perquè estan perdent per al temps de les feines domèstiques, Singala atacava Marcel·lina Moragues”. La poeta li va contestar “de manera molt punyent, perquè ella es rebel·lava contra aquell model de dona submisa, modesta, etc.” i la resposta de Singala era acusar-la de soltera amb un vers enverinat: ‘A quins llocs és admesa / Sa dona sense companyó?’”.
Peñarrubia i Alomar agafen el títol de “De mi no en fan cas” d’un vers de Marcel·lina Moragues, “on explica el moment d’èxtasi creatiu com a poeta, ella —com a panteïsta— se sent molt unida a la comunitat d’escriptors en llengua catalana i explica com s’acosta al Parnàs i, quan arriba, li tanquen les portes”:
«(...) Amb veu animosa
pregunt: Puc entrar?
Ningú me contesta.
De mi no en fan cas!
Trist lo meu cor plora
no puc passar envant;
del palau les portes
no puc traspassar.»
I després s’enfonsa i es plany:
«Que fóra locura,
fora un disbarat,
l’arpa del poeta,
voler jo tocar;
que me falten forces
per pujar tan alt;
que somiï desperta;
que no sé que em faig (...)».
Les estratègies de destrucció sovint funcionen.
“Han de demostrar —diu Peñarrubia— que no tenen formació literària: que són com els ocells que canten espontàniament. Però això és mentida, perquè Alomar ha demostrat que tenen uns coneixements que estan al mateix nivell que els escriptors: és ver que són autodidactes, però han llegit molt”.
Tampoc importava si tenien formació o no. “La Maria Mayol —explica Peñarrubia a EL TEMPS— és una sollerica que s’ha format a França, a Burdeus, i torna a Sóller quan té vint i bastants, i serà professora d’institut perquè té una bona formació”.
Mayol funda a Sóller l’Associació per la Cultura de la Dona de Sóller —inspirada en la impulsada per Bonnemaison a Barcelona— i és la primera dona que es presenta per diputada d’ERC. A Mayol també la van atacar, simplement per escriure. En aquest cas, va ser una dona, una conservadora de Sóller, que, segons Peñarrubia, escriurà d’ella al periòdic local: “Això són fadrinangues adormides que no han de cuidar nins meravellosos”. •