Pilar Godayol assegura que el llibre que acaba de publicar no podria haver existit fa deu anys. És la primera antologia de textos feministes en català, que pretén repassar la història del moviment a través de la vida i l’obra principal de cada autora. L’ha titulat On són les dones?, tot citant Simone de Beauvoir, una de les teòriques feministes que més impacte ha tingut en el pensament d’Occident. Fa deu anys, va intentar fer l’antologia, però explica que no hi havia prou textos traduïts.
“El boom de les traduccions del feminisme internacional al català és a partir del 2015 o del 2016, i sobretot després, amb el #MeToo”, conta Godayol, catedràtica, traductora i assagista especialitzada en la història de les dones. Tot i que avui també hi ha buits importants, llavors hi havia massa forats. “No podies seguir el fil conductor de la història del feminisme”, assegura.
En canvi, entre el 2015 i el 2017, el feminisme va tornar a agafar una força que potser havia perdut. El moviment que va començar a Hollywood, amb les denúncies d’abusos sexuals per part del productor Harvey Weinstein, i que es va fer global a través de les xarxes, va encendre de nou la metxa del moviment.
De fet, són les activistes que van organitzar la vaga internacional feminista el 8 de març de 2017 les que tanquen l’antologia de Godayol. Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza són les autores del text “Manifest. Feminisme per al 99%” (2019), que proposa un feminisme radical, solidari, anticapitalista, ecosocialista i antiracista, una “alternativa al feminisme corporatiu, competitiu i individualista de Hillary Clinton o Sheryl Sandberg”.
Capmany, l’ambaixadora del feminisme
La recuperació de textos de la història del feminisme, però, no va començar llavors. Durant els anys setanta, es va fer una tasca enorme per la literatura que reclama els drets de les dones, a Occident. Als Estats Units, a Anglaterra i a França es comencen a reeditar textos d’autores que havien estat invisibilitzades. Aquests textos travessen fronteres, cauen en mans d’altres feministes convençudes que aconsegueixen traduir-los i publicar-los en les seves llengües.
A casa nostra, la feminista convençuda de l’època per excel·lència fou Maria Aurèlia Capmany. L’escriptora, que va romandre a Catalunya durant la dictadura en comptes de marxar a l’exili, va fer d’ambaixadora del feminisme internacional al territori. Va obrir les portes als textos de Betty Friedan i Simone de Beauvoir, les dues dones que, segons Godayol, “catalitzaren el moviment feminista de la segona meitat del segle XX”.
Campany va aconseguir que La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, passés la censura i es publiqués tan sols tres anys després al territori, el 1964. Amb l’ajuda de l’editor Josep Maria Castellet, també assoliren la publicació en català d’El segon sexe (1949), l’assaig més rellevant de Beauvoir, que arriba el 1968.
De fet, deien que l’escriptora era una mena de Simone de Beauvoir a la catalana, tot i que a ella no li agradava sentir-ho. “Tenien perfils molt similars: no s’havien casat mai, no tenien fills, tenien parella, però en podien tenir més...”, explica Godayol.
A més de traduir i divulgar textos feministes internacionals, Capmany és autora del primer llibre feminista del tardofranquisme a Catalunya, La dona a Catalunya (1966), “que fa un estudi similar al de Friedan a La mística de la feminista:, és una mena d’anostrament del llibre de Friedan”. Més tard, la seguirien deixebles seves com Montserrat Roig —de qui ara se’n publica la teoria feminista a Món hetero (Edicions 62)— i Maria Merçè Marçal —de qui Godayol destaca Sota el signe del drac (2004), un recull de textos feministes de l’autora, clarament influïda per les idees de l’americana Joana Russ.
De “feminisme” a “feminismes”
Els anys setanta foren una època dolça per al feminisme. Les dones d’arreu es trobaven en el que anomenaven grups d’autoconsciència feminista, llegien textos d’autores com Simone de Beauvoir, Betty Friedan o Juliet Mitchell, parlaven dels seus cossos i convertien en polític allò personal.
L’escriptora Marta Pessarrodona conta que a la Universitat de Barcelona, en aquella època, les que havien llegit a De Beauvoir i les que defensaven un feminisme més afí al règim, començaven a enfrontar-se. Explica que “gairebé anaven a bufetades”, tot i que Godayol alerta que segurament no era ben bé així.
Després de les Jornades Catalanes de la Dona, que es van celebrar l’any 1976, aquell feminisme cohesionat va començar a separar-se en diverses vies. “A vegades parlem de feminisme, però hauríem de parlar de feminismes”, assegura Godayol. I és que la seva antologia és una prova de la diversitat de perspectives i de focus d’atenció que ha tingut el moviment.
Hi ha volgut representar la història del feminisme en la seva pluralitat, des de les protofeministes del segle XV fins a l’actualitat més recent. Així, l’antologia comença amb Christine de Pisan, la primera escriptora professional del món occidental. El 1405, De Pisan va publicar la primera utopia feminista de tots els temps, La ciutat de les dones. Fou en el context de la Querella de les dones, un moviment literari misogin que va néixer a Europa al segle XIV en què autors masculins que escrivien en contra de les dones, les estereotipaven i les insultaven.
De Pisan va ser una de les primeres que es postulà públicament en contra d’aquest moviment literari degradant. Dos segles més tard, Marie de Gournay i Françoise Poullain de la Barre també defensarien la igualtat dels dos sexes.
D’entre aquestes protofeministes, cal destacar-ne, també, Olympe de Gouges, que al segle XVIII es va jugar la vida per criticar el projecte de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa per ser androcentrista i sexista, i per marginar les dones. De Gouges va escriure la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana (1791) i va morir guillotinada per les seves idees.
Després d’elles, i de moltes altres, que ja havien demanat poder escriure, ser educades o lluitar per la igualtat social, vindrien les primeres feministes “oficials”, com Charlotte Perkins o Virginia Woolf —d’un feminisme més literari.
Simone de Beauvoir, amb El segon sexe, marcaria un abans i un després en la teoria feminista, per la contundència i el rigor dels seus volums. També pel moment històric: el 1949, just després de la Segona Guerra Mundial, l’atenció social no era pas en els drets de les dones, i, en canvi, ella va decidir parlar-ne. “És una mare espiritual que encara hauria de ser molt més reivindicada”, reclama Godayol.
A partir de De Beauvoir, l’antologia vol representar la pluralitat discursiva de feministes que emergeix en la història del moviment. “Des de Betty Friedan, que presenta un feminisme literal; Valerie Solanas, que és la radicalitat absoluta, que proposa l’extermini dels homes; Juliet Mitchell, per socialista; Angela Davis, com a representant del feminisme afroamericà; Joana Russ, sobre com destruir l’escriptura de les dones... Fins a arribar a Judit Butler, la gran teòrica queer del feminisme de la tercera humana; bell hooks, que planteja el feminisme de manera més popular, i les últimes, que són marxistes feministes que reivindiquen els drets de les dones, les cures...”.
Una escriptura invisibilitzada
Durant centúries, el sistema patriarcal ha invisibilitzat les dones escriptores i els seus textos. “Christine de Pisan va ser invisibilitzada cinc segles. Ningú n’havia sentit a parlar fins que als anys setanta dues tesis doctorals van fixar-se en els seus manuscrits”, explica Godayol. Va passar el mateix amb moltes altres autores, com Virginia Woolf, per exemple, que no es va recuperar tampoc fins als anys setanta.
D’aquesta invisibilització sistèmica, en parla Joana Russ, una feminista radical americana que exposa com el patriarcat ha mantingut fora del cànon de la literatura universal l’escriptura de les dones. A Com destruir l’escriptura de les dones (1983) relata onze mètodes a través dels quals s’han enterrat les escriptores, des dels sistemes devaluatoris, la negació de l’autoria, l’aïllament, el desencoratjament...
“És important adonar-se que l’absència de prohibicions formals contra l’art no exclou la presència d’altres mecanismes que, malgrat la seva informalitat, són molt poderosos. La pobresa i la manca de temps lliure, per exemple, són, en efecte, frens molt potents per a l’art”, escriu Russ. I continua l’assaig contant exemples d’escriptores que, per manca de temps —en haver de prioritzar les tasques de la llar i els fills— o per desencoratjament —com Charlotte Brontë, a qui li van aconsellar que abandonés la idea de ser poeta, perquè “la literatura no pot ser cosa de dones i no ha de ser-ho”— trobaven moltes dificultats per escriure. “El descoratjament forma part d’una dissuasió generalitzada contra l’educació femenina que encara preval avui dia”, diu Russ l’any 1983.
Malgrat els 99 mètodes d’invisibilització de les dones escriptores —com titula el periodista Àlex Milian un reportatge dedicat a aquestes pràctiques patriarcals—, n’hi ha hagut moltes que han aconseguit escriure. Però els seus textos, encara avui, no són prou visibles.
Tot i que durant els setanta es va fer molta feina i amb el boom del 2015 es van reeditar i traduir molts textos, encara queda molta feina d’inventari per fer. “Anem per bon camí”, assegura Godayol, però afegeix que “falten coses, tenim llacunes”. Caldria revisar la història del feminisme i detectar els buits per omplir-los. Recuperar textos, traduir-los, endreçar-los i editar-los, si escaigués, en col·leccions completes, per tenir una visió panoràmica de la història del feminisme, clàssic i contemporani, internacional i local.
“Aquesta antologia pretén ser una primera pedra d’un procés per visibilitzar i celebrar aquestes autores de qui som deutores”, diu Godayol. El patriarcat no ho ha permès, però hi ha una tradició feminista, de textos incòmodes que han lluitat pels drets de les dones, i cal evidenciar que hi és.•
