El seu taller és d’aquells que tot visitant hauria de conservar en la memòria com un dels llocs que fan de pont entre dues parcel·les. En aquest local amb aires de cavitat misteriosa s’enfronten passat i present, màgia i realitat. Hom diria que es tracta d’un petit museu, encara funcional, atapeït de creacions d’un ferro negre, profund, empeltat de la densitat sorda de la sutja del carbó víctima del foc. No tinc prou ulls per escrutar aquest espectacle amb la seua profusió de detalls, eines, figures i racons oblidats, que semblen viure a l’atzar, però res més lluny d’això: l’escena obeeix a un caos calculadament ordenat. Martells antiquíssims, alguns d’ells amb mànecs fets amb irregulars branques d’alzina, ferradures, tenalles, canelobres, crucifixos, blocs de notes amb comandes obsoletes... Tot immers en una penombra d’una obscuritat taxativa que remet a l’imaginari de Harry Potter i a ambientacions medievals cinematogràfiques. El foc, remotament alquímic i transformador, permet modelar, aplanar, recargolar, estirar, doblegar el ferro a colp de martell, per a fer emergir d’ell una imatge gestada en la ment del seu creador, amb pocs càlculs i molta improvisació creativa.
En aquesta forja de l’Espluga de Francolí han treballat quatre generacions dels Martí, des que l’avi de Valentí i el besavi d’Enric, el senyor Enric, obrí Cal Biel a principis del segle XX.
“Aquella foto d’allà és de l’any 33. Hi ha el meu avi, la meva àvia, el meu pare i un treballador, al mateix lloc on som ara”, m’assenyala Valentí, ja jubilat. El seu avi Enric havia après l’ofici fent d’aprenent d’altres ferrers, però volia que el seu fill anara més enllà, que “no fos un trist ferrer com ell. Va enviar el meu pare a estudiar l’ofici a les Escoles Salesianes de Barcelona, on, abans de la Guerra Civil, hi havia l’Escola de Serralleria Artística. Eren els últims moments del Modernisme i la forja artística estava molt ben considerada. Després vaig passar-hi jo.”
“Nosaltres no sabem treballar com ho feien a la seva època. Com que no tenien maquinària moderna, havien d’espavilar-se. Per exemple, la soldadura a la calda [soldar a una eina d’acer la punta de ferro per evitar-ne el desgast] per a ells era molt senzilla i a nosaltres ens costa molt.”
Abans de continuar, necessite aclarir un dubte: “Ferrer i forjador és el mateix?” “Ferrer és qui treballa el ferro”, intervé Enric, el darrer de la nissaga, de 35 anys i amb 19 anys d’experiència en l’ofici. “El ferrer és el serraller actual, aquell que talla tubs i solda planxes, que fa portes de garatge o marcs de finestres. Nosaltres d’això, res de res. Només fem forja: cada mil·límetre quadrat del ferro el modifiquem mitjançant la temperatura i a cop de martell.” I ara és Valentí qui aporta l’apunt històric. “Abans un ferrer feia de tot: una porta, un balcó, una reixa o un canelobre per a una església. Avui, amb l’especialització, puntualitzem que nosaltres som ferrers especialitzats amb forja artística.”
“Recorda aquesta dita dels ferrers”, apunta Valentí. “Ferro fred, ferrer boig. Perquè escalfar el ferro permet treballar-lo còmodament; en fred, suposa una feinada absurda. Els forjadors treballem amb foc, que ens permet deformar el ferro com volem, recargolant-lo i aplanant-lo. És una tècnica ancestral.”
Al coneixement antic, el pare de Valentí i avi d’Enric, Ramon Martí, va afegir allò que havia après als salesians. “El meu pare va aplicar la forja artística als coneixements tradicionals del meu avi, que només feia xaupes (aixades) i arades per al camp.” Mentre conversem, Valentí introdueix un record familiar. “Quan esclatà la Guerra Civil, els milicians republicans varen treure mon pare dels salesians per portar-lo al front. Més tard, va caure en mans dels nacionals a Terol i va viatjar per tots els camps de concentració d’Espanya. Finalment, va acabar a Vinaròs, on va estar molt ben considerat com a presoner, perquè coneixia un ofici. Fins i tot, li pagaven una pesseta al dia.”
El miracle de Santa Maria de Poblet
Acabada la Guerra Civil, Ramon tornà a treballar amb el seu pare al taller de Cal Biel. Hores de forja aplicada a rudiments i eines agrícoles. El 1940 s’inicià la restauració definitiva del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, situat a la mateixa localitat i acotat a les faldes de les muntanyes de Prades. El cenobi, que estava abandonat des de la desamortització de Mendizábal el 1835, havia estat espoliat, l’art sacre robat i profanades les tombes; els materials de l’edifici havien estat aprofitats per particulars dels pobles veïns per a la construcció d’immobles. I no parlem dels túnels excavats pels buscadors del tresor... “Els ossos dels reis els varen trobar escampats per terra i el rector de l’Espluga, abans de la Guerra Civil, va agrupar-los segons li va semblar, imaginant si eren d’un o d’un altre rei, segons la mida. Fins i tot, es diu que en una de les tombes varen posar dos caps, perquè no van identificar de qui eren”, explica irònicament Valentí.
Tot havia començat, però, el juliol de 1870, quan dos joves reusencs passaren uns dies a l’Espluga de Francolí, a casa de la germana de Josep Ribera. Durant l’estada, visitaren les ruïnes del monestir. Eren Antoni Gaudí i Eduard Toda, futur diplomàtic, escriptor, egiptòleg i un dels primers historiadors catalans. Davant del penós espectacle, naixia el compromís de tornar a la vida aquella joia del patrimoni català. Gaudí havia d’encarregar-se de l’obra, mentre que Toda en reuniria l’arxiu i la biblioteca, i escriuria, a més, un llibre, Poblet. Datos y apuntes —el manuscrit està datat del 26 de juliol del 1870, quan Toda tenia només 15 anys—, el qual, venut a sis quarts (trenta cèntims), representaria la font d’ingressos per iniciar-ne les obres.
L’interès d’Eduard Toda pel monestir no decaigué amb els anys. Durant la Guerra Civil, no es mogué de Poblet, amb la intenció de salvaguardar-lo de l’acció destructiva dels milicians. I fou el 1940 quan se’n començà la restauració, amb Toda al capdavant.
“Abans de la guerra”, apunta Valentí, “Toda va contactar amb el meu pare, perquè s’havia assabentat que a l’Espluga hi havia un noi que havia estudiat serralleria a Barcelona. Va dir-li si s’atreviria a fer un escut de Poblet i mon pare li va dir que sí. Però arribà la guerra i tot es va aturar. El 1940, li varen demanar peces de ferro, com làmpades, canelobres o reixes. Tot el ferro que veus a Poblet és d’ell. Aquell any, varen instal·lar-s’hi també una colla de monjos cistercencs italians, amb qui es reprendria l’activitat religiosa.”
I en aquest punt de la conversa, intervé Enric: “La meva família va passar de ser uns ferrers de poble amb el meu besavi a especialitzar-se amb forja artística amb el meu avi. I tot això gràcies al fet que li donessin feina a Poblet, amb la qual va començar a inspirar-se i adoptar el seu estil propi.”
“A Poblet no podies fer una peça que trenqués amb l’estètica de l’entorn”, puntualitza Valentí. “Fixa’t que la forja que hi ha és molt austera, molt diferent de la forja tan carregada del Modernisme. Tot i això, hi ha una feinada de por al darrere. El monestir de Poblet va servir d’aparador a mon pare. Gràcies a això, va treballar per a França, Alemanya, Itàlia... Des de peces petites per a particulars fins a làmpades per a la Missió Espanyola de París.” Fins i tot, la revista Time publicaria el 21 de març del 1960 l’article “Hidden masterpieces. The Monastery of Poblet” (‘Obres mestres amagades. El monestir de Poblet’), en el qual dedicava unes paraules al saber fer de Ramon Martí: “Aquest home ha contribuït a la restauració de Poblet, emprant hàbils coneixements com si els hagués heretat dels temps del gòtic. Reixes i canelobres han estat produïts per les mans de Ramon Martí, però ha estat amb un crucifix per a la capella de Poblet que Martí s’ha convertit en el fill i hereu més representatiu de la primitiva tradició gòtica.”
Restaurar esglésies com a font de supervivència
“Als anys seixanta i setanta, varen restaurar-se moltes esglésies”, comenta Valentí. “Jo ja treballava aquí, després d’haver estudiat, com mon pare, als salesians de Barcelona. Va ser una època en què fèiem moltes peces per a esglésies, a banda de baranes i treballs decoratius.”
Torne a l’obligada pregunta inicial de la qual encara no he rebut resposta: “Com vàreu començar amb la forja?” Valentí fa un salt a la seua adolescència. “Amb 14 anys. Als estius, durant les vacances escolars, treballava al taller. Als 19 anys, ja m’hi vaig implicar totalment. Va ser en tornar de la mili, el 1976.”
A Cal Biel, amb les dècades les generacions han anat coiñncidint; un trenat genealògic que assegura la transmissió de coneixement, al qual s’afegeix l’aportació tècnica i estètica del darrer que hi arriba. “Jo vaig coincidir amb el padrí”, salta Enric. “Mon padrí col·locava, al peu de l’enclusa, un bloc de fusta perquè jo hi pogués arribar. Jo era un crio; devia tenir cinc o sis anys, i li demanava que em deixés cremar un ferro. Ell sempre em responia que ‘el ferro no es crema, el ferro s’escalfa’. I així vaig començar, fent ximpleries i donant cops amb el martinet.”
A Cal Biel, sembla, hi ha costum que coincidesquen tres generacions. “Jo havia treballat junt amb mon padrí, que va morir el 1975, i amb mon pare”, respon Valentí. I Enric rebla el clau. “Jo també vaig viure el taller amb tres generacions. Això m’ha permès haver adquirit els coneixements del meu avi i del meu pare, i ara, des que m’hi vaig incorporar definitivament amb 16 anys, aporto la meva línia. Vaig deixar d’estudiar, perquè ni encaixava en el sistema d’ensenyament ni els professors sabien motivar-me. Vaig repetir dos cursos, vaig abandonar l’institut i després d’un mes i mig al Sindicat Agrícola carregant botelles vuit hores al dia, vaig demanar a mon pare d’entrar al taller. De remenar el foc i el ferro, ja en sabia: jo hi venia els estius i quan m’expulsaven de l’institut, que era sovint”. Constate, una vegada més, que el coneixement i la transmissió del saber responen a un efecte acumulatiu, generació rere generació.
En la jerarquia ortodoxa de l’artesanat, Enric hauria començat d’aprenent, per sota dels oficials de tercera i primera i, òbviament, del mestre. No va ser així. “Aquí, aquesta jerarquia no existia. Estava el meu padrí, que feia cosetes, mon pare i un treballador que venia quan se’l necessitava. La meva incorporació va coincidir amb l’encàrrec que ens va fer l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí per a fabricar la barana del passeig, amb molta creativitat”, comenta. “Mon pare va voler que jo fes les cares i els ninots sencers que decoren la barana. En va fer un parell de mostra i després vaig continuar jo amb la resta, però posant de la meva part. Enfonsava més els trets, per tal que les ombres els donessin més dramatisme.”
Enric ha seguit cursos amb mestres italians que li han proporcionat maneres de fer i de mirar diferents de les de casa. “A mi m’agrada ser més finet que el pare”, diu. “Ell deixa el ferro més marcat i jo prefereixo que quedi llis quan ha de quedar, i no paro fins a aconseguir-ho. I les simetries...” No acaba el comentari que salta Valentí en defensa pròpia: “Nosaltres modelem el ferro i no busquem la perfecció de la peça”. “Jo també”, el talla Enric, “però busco més el detall de l’acabat”.
La conversa puja de to, amb consideracions tècniques i estètiques i amb ecos de conflicte intergeneracional. Ni puc ni vull posar-m’hi; canvie el rumb de la xerrada: “Treballeu a mà alçada, com qui diu?” “Sí. Ni fem esbossos ni dibuixos. Reproduïm el que imaginem”, comenta Enric. “Excepte alguns encàrrecs concrets”, afegeix Valentí, “com la barana del passeig on som, per a la qual vàrem fer un esbós, que havíem de presentar a l’Ajuntament, però sense cotes ni mides.”
La conversa arriba a la seua fi amb unes paraules magistrals: “La inspiració arriba quan el ferro calent està damunt l’enclusa”, sentencia Valentí. Punt final.
Vegeu la galeria d'imatges completa ací.