Avui és un dia intens. Després de la trobada amb els Llenas, que haureu llegit a l’article anterior —i una anterior amb Josep i Magda, cistellers de Tramats, publicada al núm. 2108 d’EL TEMPS—, toca visitar el taller del David Rosell i l’Anna Ballesté, ceramistes, ubicat també a Vulpellac. És gairebé l’hora de dinar i em preocupa pensar que estic robant temps de la seua pausa. Un camí de terra rectilini se submergeix en el paisatge empordanès i apunta, entre camps, cap al nord. Al seu extrem, el limiten un parell o tres de petites naus poc industrials i molt artesanes. En una d’elles, hi ha l’Estudi Ceràmic [ba-Ro]. La blancor de la construcció reverbera la llum natural i banya l’interior d’un aire pulcre, higiènic, inspirador. A la planta baixa, hi ha el taller, amb el forn i el torn, i un munt de recipients amb continguts de colors variats. Deuen ser pigments, imagine, per a modelar cromàticament les peces. La planta superior és lluminosa. Presenta una agradable atmosfera amb solucions ceràmiques d’èpoques ben diverses. S’hi veuen col·leccions de plats, tasses i tassetes; productes utilitaris, en fi, que conviuen amb peces artístiques inspirades en bolets, minerals i més elements de la natura. És l’espai que escull David per a dur a terme la conversa de la qual derivarà el text que teniu a les mans.
“L’Anna no hi és”, s’anticipa David. “Des de fa un temps, entre setmana dona classe en un institut a Badalona com a professora en un cicle formatiu de materials i tecnologia, i s’hi està fins divendres”.
Fa més de vint anys que pasten fang. “Tots dos som de Barcelona. El 2002 vaig acabar els estudis a l’Escola d’Art i Disseny Llotja de Barcelona, vaig comprar el forn que veus aquí i vaig començar a treballar. Feia moltes fires, venent fars fets amb ceràmica. Sobrevivia com podia, combinant-ho també amb treballs temporals. Més tard, vaig vindre a l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà per acabar de formar-me en el torn. Allà vaig conèixer l’Anna, que havia estudiat un cicle formatiu d’interiorisme i volia introduir-se en la ceràmica. D’això fa uns disset anys. Més tard, va estudiar a Manises, perquè és l’únic lloc on s’imparteix la diplomatura de ceràmica. Quan va tornar-hi, vàrem obrir el nostre primer taller.”
L’inici de l’activitat com a ceramistes d’Anna i David, a diferència de l’artesania tradicional basada en l’aprenentatge amb un mestre o de manera autodidàctica, es basa en l’adquisició de coneixements acadèmics, auxiliada per amistats del sector. “És cert, tenim un coneixement tècnic de partida a partir del qual vàrem començar a treballar. Amb això, vàrem guanyar molt temps. Ara bé, després hi ha molt de prova i error, moltes hores també d’experimentació.”
El primer taller
“Al principi, ens vàrem ubicar en un lloc del terme de Calonge que es coneix com el Campament. Un lloc sense aigua. Va arribar un moment que el lloc no era pràctic ni seriós; als clients els costava accedir-hi.”
Al llarg d’aquests més de vint anys, la parella no ha mecanitzat cap procés de la seua feina. “Quan veia un amic terrisser que tenia premsa per a fer cassoles”, recorda David, “jo pensava que això no era autèntic, que no treballar amb les mans era pervertir l’essència d’aquest ofici. Ell em responia que aquelles màquines li permetien alleugerir la feina, i que la feina la tenia igualment, però li la feien més còmoda.”
Aquesta comoditat la podem trobar avui també en les empreses que venen l’argila preparada, perquè “abans la meitat de l’any la passaves preparant l’argila. Buscar-la, transportar-la, picar-la, posar-la a remull, colar-la, deixar-la assecar, era la feina del terrisser tradicional.”
Continuem debatent sobre els límits entre treball manual i mecanització d’alguns dels seus processos. David es troba en una etapa vital que l’ha portat a repensar alguns dels principis que va adoptar durant els primers temps de l’ofici. “Jo sempre he estat reticent a mecanitzar, però últimament amb els encàrrecs de vaixelles, hem arribat al límit de la nostra capacitat productiva, a banda que el físic comença a no acompanyar. Penso en quin tipus de mecanització o quina part del procés es podria delegar a les màquines. La possibilitat per a mi més lògica és la impressió 3D. Ja hi ha gent que l’està utilitzant, com és el cas del Lluís Llenas [vegeu l’article “Suro. Economia circular”, en aquesta mateixa revista], però ho fan amb una finalitat creativa, més que no productiva.” Si David acaba mecanitzant una part de la fabricació, no ho fa des de la seducció tecnològica, sinó sotmetent la màquina al servei de la seua feina.
L’organització de l’espai
“Tenim organitzat el taller segons mètodes de fabricació”. En un racó de la sala, em mostra que és allà on omple motlles de colada, “que és un procés amb què es fabriquen els lavabos, per exemple.” En una altra banda, hi ha el torn. “En aquests moments, no tenim prou producció per a contractar algú que ompli els motlles de colada o tornegi; no hi ha tanta feina, i, per tant, tot hem d’assumir-ho nosaltres.”
En el procés manual, confirme el caràcter personal i intransferible de l’acte de crear: m’adone que darrere del gest de cada artesà hi ha la veritable signatura. “Les peces que torneja l’Anna les torneja només ella, igual que les que faig jo. Si ens les canviem a mig tornejar, les notem estranyes. Cadascú reconeix allò que hem fet, fins i tot les peces d’altres ceramistes. Cadascuna d’elles conté el record del teu esperit.” És el gest, és la mà, la irrepetible transmissió de l’essència del seu creador. Això és al que no pot aspirar la impressió 3D.
L’ànima del taller
El torn és l’ànima del taller, la dimensió més humana, la màxima expressió de la creació —en el sentit del Gènesi, on simbòlicament el fang és l’inici de la vida humana, d’ell sorgeix l’home primigeni. Al torn es dona forma a la terra, es fa nàixer i aparèixer d’una inconcreció una peça. En ell, es materialitza, a través del gest de la mà, una mirada, una sensibilitat.
Pugem al primer pis. Allà trobe una mica de tot. David em presenta les peces més diverses que han estat creades al llarg de dues dècades. Tot un recorregut existencial a través de l’obra ceràmica, una evolució entre tendències estètiques i experimentacions materials. Sobre un mur, aquell del fons que tanca la sala, hi ha una exposició de minerals. Ho sembla, almenys. “Sembla una col·lecció de minerals, però són peces fetes amb ceràmica. Va ser un projecte per a una exposició que vaig fer el 2021 i que vaig tornar a treure ara fa un any”, comenta David. “De fet, tot això és fruit de l’experimentació i la investigació.”
Emplatar sobre peces úniques
A la zona més il·luminada de l’espai es poden veure diferents estils de vaixelles. Són els productes utilitaris amb els quals els restaurants donen un valor afegit a les seues taules.
La relació amb la restauració va començar per casualitat aquella vesprada de dissabte que Louis De Jaeger, cuiner belga al castell d’Empordà, va aturar-se a la parada que tenien a la fira de Palafrugell. “Va quedar encantat amb el que fèiem i ens va dir que era el que estava buscant. I així vàrem començar amb les vaixelles.
Ens va conèixer també un altre company seu que tenia restaurant a Bèlgica i, més tard, Louis va obrir al seu país restaurant propi. A Bèlgica, ja ha obert un segon projecte personal i ara ja està treballant en el tercer. A més, va guanyar una estrella Michelin.”
“Durant molts anys, només vàrem tenir Louis de client, i era un luxe per a totes dues bandes. Vàrem arribar a forjar una relació molt estreta, un lligam comú al Japó entre cuiner i ceramista.” Intuesc què porta a fundar aquest nexe tan proper: continent i contingut han d’alinear-se per a confegir una experiència única i exquisida. Una barreja subtil de sentits, on recipient i ingredients es fonen en un únic cos, on el menjar emplatat és assaborit tant amb la mirada com amb el paladar.
Però tot no va ser positiu en aquest projecte, segons explica David. “Amb les primeres vaixelles, vàrem descobrir els problemes inesperats que es produïen. De vegades, senties com s’esquerdaven vint plats alhora dins del forn, i ens desesperàvem. Ara ja tenim els processos controlats i podem preveure’n els resultats.”
L’interès per la ceràmica cuidada, artesanal, ha anat en augment en el sector de la restauració. De fet, m’aventuraria a afirmar que bona part de la supervivència de l’Estudi Ceràmic [ba-Ro] es deu a la sensibilitat per una vaixella de qualitat per part dels restauradors a l’hora de fer créixer el valor del seu negoci.
“Tenim clients molt diversos”, comenta David, “des de grans grups amb locals a les principals ciutats fins a restaurants petits i exclusius de proximitat.” El coll d’ampolla en l’estudi de David i Anna és la capacitat de producció que poden assumir en un temps determinat, quan un d’aquests restaurants els fa una comanda. “Si tenim terminis raonables, no hi ha problema a assumir grans comandes; aquí només som dos treballant i tenim el forn que tenim. Si tinguéssim una premsa, faríem 200 plats en una hora.” El procés és laboriós: cal polir-los, enfornar-los una primera vegada, esmaltar-los i tornar a fer una segona fornada. “Aquests 200 plats, manualment, a nosaltres ens costen un parell de dies.” I ací tornem a discutir fugaçment sobre la delicada qüestió de l’ús de la tecnologia com a auxili de l’artesania, abans de prosseguir la conversa.
“Als restaurants els interessa molt la nostra feina, perquè serveixen les taules amb vaixelles exclusives i úniques, com els plats que proposen”. L’estil de l’Estudi Ceràmic [ba-Ro] és sobri per naturalesa: res d’elements ni de filigranes que puguen competir en protagonisme amb la gastronomia. “Si el suport està carregat d’ornament, el menjar no el veuràs.”
A les vaixelles han trobat l’equilibri entre producte utilitari i creativitat. I així m’ho confessa David: “Quan vaig acabar els estudis, la meva intenció com a ceramista era més aviat artística. Al final, la vida ens ha portat a fer vaixelles, a l’aspecte utilitari de les quals afegim una intenció estètica. A més, en fer les peces manualment al torn, cadascuna d’elles és lleugerament diferent de la resta. Juguem, per exemple, amb les vores irregulars dels plats, cadascuna de les quals té una forma concreta. Quan presentes una taula amb quatre plats de la mateixa col·lecció, però tots diferents, aquest detall té un valor afegit important. La indústria busca com reproduir en sèrie la ‘imperfecció’ del treball manual, però no ho aconsegueix; els resultats deixen molt a desitjar.”
Una argila roja que és negra
Seguim recorrent les vaixelles, amb mostres d’una singularitat excepcional. “El que tenim de característic és que fem servir l’argila vermella, l’argila local que es cou a baixa temperatura i que s’ha fet servir tradicionalment. Per al cas de vaixelles no és òptima, perquè treballada com s’ha fet tota la vida és una argila molt porosa. El que fem nosaltres és coure-la a la màxima temperatura que admet i quan arribem al seu topall, traiem l’oxigen del forn i fem una reducció dels gasos. Amb aquesta reducció, que actua sobre l’òxid de ferro contingut en l’argila, aconseguim el color negre. Des del punt de vista tècnic, aquest tractament en redueix la porositat fins a límits pròxims al gres, alhora que ajuda a augmentar-ne la resistència.”
A banda de l’argila local, que “és el material que pertoca als artesans d’aquí”, treballen amb gresos i porcellanes per a respondre a les demandes dels clients, perquè “si et poses massa exquisit, perds comandes.”
Viure i treballar
La vida i el treball, per a Anna i David, com per a qualsevol artesà, és tot u. “Ens hem ajuntat dos apassionats de la ceràmica i la vida durant molts anys ha girat entorn de la nostra feina i la nostra passió. Molts estius havíem aprofitat les vacances per a visitar centres de ceràmica, fer cursos... Últimament, estem intentant separar una mica la vida de la ceràmica, per a oxigenar-nos.”
Ganes, constància i persistència són tres termes que ixen a la conversa quan parlem de ritmes vitals i de compromís en un projecte personal. Com cada artesà que he entrevistat en aquesta sèrie. Tinc la impressió —la certesa— que, en el fons, l’artesania parteix i comparteix un patró de comportament i una actitud positiva enfront de la vida. Són projectes personals, heretats o creats des de zero, però fruit de la llibertat d’una decisió pròpia, que és la màxima expressió de la realització, l’empoderament i la satisfacció individuals. David i Anna són en aquest món on volen ser, i n’assumeixen totes les conseqüències. “Jo no he dubtat en cap moment”, confessa David. “Sabia que era una cursa de fons i que, si resistíem, els resultats ja arribarien. És fàcil, en moments durs, deixar-te seduir per una feina estable, amb un salari assegurat a final de mes.”
La parella ha vist al llarg de les darreres dues dècades l’evolució de l’ofici. “Avui dia, la ceràmica viu un moment dolç. Han sorgit molts tallers petits, artesanals; només cal passejar-se pel barri de Gràcia, a Barcelona, per a comprovar-ho. Aquesta proliferació de negocis ajuda també a visibilitzar el nostre ofici i que la societat tingui més coneixement de la nostra existència, que n’hi ha molt poc. Com a contrapartida al naixement d’aquests petits projectes, hi ha la pràctica desaparició del teixit industrial de la ceràmica a Catalunya.”
La lliure expressió de la creació
El ceramista ho posa tot de la seua part perquè la peça acabada siga com la imagina: el treball del fang, la temperatura del forn, el temps de cocció. Hi ha, però, un aspecte que pot preveure però no dominar: la creació, el resultat final, químic, màgic que succeeix dins del forn. I ací rau la potència d’aquest ofici, i més quan el ceramista s’aventura en l’exploració artística de nous processos, amb barreja de materials i els comportaments particulars d’aquests. Hi ha alguna cosa d’impredictible, dins la predictibilitat del procés, que el ceramista, igual que el fotògraf analògic quan revela negatius, no pot controlar. Aquesta és la màgia de la creació amb fang, i cal deixar que s’expresse lliurement.
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.