Tinc cita en una nau de dimensions mitjanes als afores de Vulpellac. A la porta, el rètol descolorit pel sol amb el nom de l’empresa me n’impedeix la lectura, mentre que un parell de piles de suro sobre la vorera em confirmen que soc a bon lloc. M’obre un senyor distingit, de cabells blancs i presència imponent. La seua bata blava, amb restes de pols, no em deixa dubte que l’agafe feinejant: és Jaume Llenas, la quarta generació d’una llarga nissaga de surers bisbalencs, en actiu des de 1893. Al vestíbul, un conjunt de fotografies en blanc i negre històriques que preserva la memòria de la manufactura familiar conviu amb mostres de panells curosament modelats en suro, sobre els quals s’exposen petites peces de ceràmica.
Apareix Lluís, jove, d’una trentena d’anys, el cinquè i últim graó dels Llenas. Cadascun d’ells —ho veig des dels primers minuts— entén el suro, el seu treball i les possibilitats del material des d’òptiques diverses, pròpies de cada moment evolutiu. Lluís, enginyer i de cap calculador, explora en les infinites possibilitats de la impressió 3D i el disseny algorítmic, mentre que el seu pare persisteix en els mecanismes i rudiments d’una maquinària feta d’engranatges, cadenes, eixos i politges, de control manual i atenció permanent.
“El treball del suro el va començar el meu besavi amb un soci”, engega Jaume. “Més tard, el meu avi, que treballava amb ells, va voler posar-se pel seu compte. Per aquell temps, era més fàcil començar un negoci: amb un tinar i un ganivet ja feies la feina. Després va venir el meu pare amb el meu oncle i més tard, jo, que soc la quarta generació. Ara el meu fill sembla que també s’hi ha engrescat.” “Tradicionalment, la indústria del suro s’havia concentrat en la fabricació de taps per a vi i taps cònics per emmagatzemar tot tipus de productes, des de lleixiu fins a aspirines. Hi havia un subproducte, la pelilla, que són els flocs que resulten de donar forma al tap, amb el qual es feien matalassos, perquè és aïllant i tou.”
Haureu de saber que la Bisbal i els pobles que envolten el massís de les Gavarres —muntanyes precioses d’altitud moderada, amb una densa massa d’alzinar— han convertit, des del segle XVIII, el suro en un dels principals motors de l’economia local. La indústria tapera n’havia exportat a la veïna França i a ultramar, a través dels ports principals de la comarca, com el de Palamós. Els Llenas el compren a propietaris de boscos pròxims, però també a altres ubicats a la serra de l’Albera i a les Guilleries. “El suro en la nostra zona es pela cada dotze anys. Per contra, al sud d’Espanya i Portugal, entre vuit i nou, perquè allà hi ha plantacions on s’alimenta la terra i agafa més ràpid els tres centímetres de gruix que es necessiten per a fer els taps. Els arbres d’aquí són salvatges, són als boscos de la zona. Aquests 12 anys permeten que el suro tingui més densitat, que l’arbre vagi captant CO2, amb una petjada de carboni negativa, perquè el que es contamina per a fabricar en suro és molt menor que el CO2 que ha absorbit l’arbre. Totes aquestes virtuts i propietats s’han anat estudiant i descobrint, i estem en un moment en què el suro s’ha posat de moda. Té un valor afegit important i hi ha molta gent que l’ha redescobert.” El suro dibuixa una economia circular perfecta, aporta connotacions de salut, benestar, equilibri i respecte ecològic a projectes i objectes —només cal veure els blocs de suro per a la pràctica del ioga—, i s’ha filtrat des de fa alguna dècada entre els materials preuats en bioconstrucció com a aïllant. “La consciència ecològica actual ha fet revaloritzar el suro, perquè és un material durador. Faràs una peça de suro avui i d’aquí a mig segle estarà igual, a no ser que se’l mengi una rata. En canvi, els productes derivats del petroli, tenen una durada més curta: comencen a desintegrar-se i, a més, no saps si aquest procés va deixant anar partícules que acabes inhalant.”
La xemeneia Llenas
A la Bisbal queda el record de la nissaga que ens ocupa: la xemeneia Llenas, una de tantes que dibuixen el cel local. “Està situada al bell mig del nucli urbà. A l’època que es va construir la fàbrica, que va ser el 1945, aquests terrenys eren als afores de la població. A la part del davant hi havia hortes. Allà vàrem treballar fins al 2008. Com que la zona s’havia urbanitzat i teníem molts problemes amb els veïns —perquè fèiem fressa, pols i fum—, vàrem decidir traslladar-nos al polígon de Vulpellac, on som ara.”
Tornem enrere en el temps i recuperem la xemeneia en la nostra conversa; a través d’aquesta, puc entendre mínimament el procés de preparació del suro. La majoria de les xemeneies històriques que perviuen a la Bisbal són eixides de fum d’antigues fàbriques terrisseres i de ceràmica. La xemeneia Llenas evacuava el fum de la llenya que servia per a escalfar el perol on es bullia el suro. “Ara continuem bullint-lo, però canviem l’aigua molt més sovint que abans, perquè el suro té una gran capacitat d’absorció i agafa de seguida les olors. El pas següent és vaporitzar-lo.” Lluís intervé amb un apunt tècnic. “Des de l’Institut Català del Suro, amb el qual col·laborem, sempre es parla de les qualitats del suro: impermeable, però alhora higroscòpic. Deixa passar l’aigua, però absorbeix el vapor.” “De fet”, apunta Jaume, “una certa transmissió d’oxigen hi és.”
“Per a poder treballar-lo”, explica el pare, “necessites bullir-lo, perquè d’aquesta manera elimines una mica la curvatura que té. A més, creix de mida, perd la densitat que té a l’arbre i agafa la humitat necessària per a poder manipular-lo en fulla. Per contra, si vols esmerilar-lo, cal que es mantingui sec i rígid.”
Coses del vi
Els Llenas, com les empreses tradicionals surotaperes, mantenen un lligam estret amb el ram del vi. Són conscients que els seus taps han de prestar els serveis i atencions que han de rebre els bons caldos. “Els vins per a guardar”, continua Jaume, “aquells que vols que es mantinguin a l’ampolla, es tapen amb taps de suro, perquè hi ha una mínima transmissió d’oxigen de dins cap enfora que ajuda el vi a acabar d’arrodonir-se. No és completament hermètic, com pot ser el plàstic.”
Aprofitem l’incís enològic per a profunditzar en les diverses qualitats del suro. “El vi canvia el seu caràcter segons la qualitat del suro amb què està tapat. Últimament, s’ha posat de moda el que s’anomena microgranulat, que es pot produir en grans quantitats i no cal recórrer a un suro de bona qualitat. Es tracta d’un aglomerat, amb fragments de suro que van des de 0,5 a dos mil·límetres. Amb aquest material i uns aglutinants, es fabriquen taps. Si embotelles vi amb aquests taps, el vi no es mou. Si és un vi jove o de consum ràpid, és perfecte. En canvi, per a un vi que vols deixar envellir a l’ampolla, malament. A més, hi ha una certa migració dels aglutinants, perquè entren en contacte directe amb el líquid i poden perjudicar l’envelliment natural del vi, cosa que no succeeix amb els taps tradicionals d’una sola peça.”
Cinc generacions
Actualment, els Llenas continuen amb la fabricació surotapera, però estan obrint camí cap al sector decoratiu, “perquè el sector del tap s’ha complicat molt. Hi ha empreses molt grans que tenen molta capacitat i nosaltres no podem competir amb elles. Per contra, podem fer coses molt especials i concretes, a mida per als clients, que és el que estem buscant ara.”
“Quan vaig agafar l’empresa”, comenta Jaume, “ja es feien taps d’una manera més moderna i més ràpida. Es partia ja dels carracs —un prisma— que havien d’arrodonir manualment per a fer un cilindre. Amb això feies una producció molt limitada. Quan varen sortir les primeres màquines de tallar el tap directament, aquestes permetien automatitzar el procés de fabricació, reduir personal i augmentar l’eficiència i la productivitat. Quan vaig incorporar-me al negoci familiar, la meva idea era fer altres productes que anessin més enllà dels taps, que era un sector amb una alta competència. Volia fer productes especials i a mida. Vàrem comprar més maquinària i vàrem adaptar-la per a treballar el suro, ja que per a aquest material no existeixen màquines específiques.”
Amb l’arribada de Lluís, l’empresa familiar va fer un nou salt tecnològic i conceptual. Amb ell, l’artesania flirteja amb el disseny algorítmic i els suports digitals. “Soc enginyer industrial i amb les fresadores de control numèric fem productes de decoració, interiorisme i restauració. També tenim una gravadora i talladora de làser, amb la qual treballem amb teixit de suro. Treballem tant el suro natural tal com surt de l’arbre, com l’aglomerat fet amb el rebuig del suro de les empreses de la zona.”
Lluís va un pas més enllà. En aquest univers surer, hi introdueix la ceràmica. És el maridatge perfecte que defineix i reforça la identitat d’un territori que tradicionalment ha viscut d’aquestes dues matèries, a banda del camp i la pesca. “He fet investigació en ceràmica i he treballat molt en impressió 3D. Em vaig fabricar jo mateix una impressora i ara imprimeixo ceràmica aquí, al taller, barrejant patrons algorítmics. Tinc al cap un dia o altre imprimir suro en 3D, amb la pols de suro o amb granulat, perquè la pols de suro és també un subproducte de la fabricació. Reutilitzar-lo i aprofitar-lo en aquesta nova via reforça l’economia circular.”
La demanda ha anat canviant al llarg de les darreres dècades, dels taps per al sector vinícola a nous productes i necessitats. “La indústria del suro ha quedat molt reduïda del que havia sigut quan jo vaig començar a ara”, comenta Jaume. “Han desaparegut moltíssimes empreses, la majoria de les quals es dedicaven a fabricar taps per a vi”. “Des que s’ha descobert que el suro és un producte molt proper, molt ecològic i amb una capacitat extraordinària de retenir CO2”, apunta Lluís, “ens demanen peces molt diverses.” M’assenyala un tamboret preciós, un bloc cilíndric de vores arrodonides que van fabricar per al Museu del Suro de Palafrugell. “També hem fet estalvis i plats de presentació per a restaurants, caixes...”
A més, a diferència de la producció industrial, que exigeix comandes mínimes de fabricació —les quals en molts casos solen ser superiors a les demandes dels clients petits —, la fabricació artesanal, en aquest camp, juga a favor. “Nosaltres no exigim comandes mínimes, fins i tot podem fer peces úniques”, explica Jaume. “Aquest fet permet accedir a un tipus de client més proper, com restaurants amb poques taules. També ens demanen trofeus o làmpades.”
Del bosc al taller
La conversa deriva cap a les muntanyes. Parlem de les correspondències i similituds entre el suro empordanès i el de la serra d’Espadà, a Castelló. “Un i altre són ben similars. Nosaltres coneixem allà en Galindo [empresa surera ubicada a Eslida, a la Plana Baixa].” Li comente que a l’Espadà, per la seua orografia tan accidentada, el suro encara es baixa de la muntanya amb matxos fins als camions que esperen a peu de pista. “Aquest procés manual de la pela és el que fa que el suro tingui un preu elevat. No té res a veure amb l’activitat agrícola: el suro no és com la sega del blat amb màquines automatitzades. Ja s’han fet intents amb màquines que permeten no tenir tanta tècnica per a fer el cop sobre l’arbre i treure el suro sense afectar el tronc. Fins i tot, hi ha algunes que amb unes grapes separen el suro de l’arbre. En qualsevol cas, sempre ha d’haver-hi algú allà, al peu del canó.”
Al peu del canó és com es mantenen els Llenas. Malgrat la mecanització d’alguns processos que fan la vida més fàcil, el treball acurat, singular i a la carta carrega de valor una existència familiar de llarga durada. Evolutivament en un ofici, cinc generacion, aporten experiència i tècniques a aquest edifici en contant evolució. M’acomiade de pare i fill. Una darrera ullada a les fotos antigues dels seus ancestres treballant el suro impacta en la meua ment contra la freda precisió de la impressió 3D.
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.