“Has d’arribar a Aiguafreda. A partir d’aquí, el navegador t’anirà indicant perfectament.” Seguisc instruccions: arribe a Aiguafreda, amb la seua humitat endèmica dels dies de tardor; aprofite per a fer un cafè ràpid i pose el navegador en marxa. Em condueix per un camí asfaltat que transcorre paral·lel a la riera de l’Avencó. Aviat es farà de terra: comencen nou quilòmetres de pista que penetren en el massís del Montseny, enlairant-se cap a la seua part superior, el pla de la Calma, que fa honor al seu nom. “Amb un cotxe de carretera, hi podràs passar sense problemes.” Hi confie; sort que tinc un petit 4x4 que, més que per la tracció, la seua alçada al terra evita tocar les parts baixes del vehicle en alguns reguers provocats per les violentes pluges caigudes recentment. Entre revolts acusats i pendents inclements, apareix allà dalt una masia que domina una talaia: és el Clot de la Móra, a 930 metres d’altitud, la llar de la Laia Aguilà des de fa 32 anys.
Em reben amb els seus lladrucs tres gossos d’atura de pèl abundant i mirada bondadosa que precedeixen la seua ama. Laia —no cal ser un gran observador— desborda d’energia. La prova és que ha criat, ací dalt, cinc criatures —quatre xiques ja adultes i un xiquet a punt dels nou anys—, treballa la llana, fa tallers, ha impulsat una associació de dones del Montseny, una planta de tractament de la llana, participa en fires, fa xerrades i un llarg etcètera d’activitats. El seu tracte, familiar i directe, em resulta comodíssim; com si ens coneguérem de sempre. Comencem a xerrar, mentre em mostra l’era i l’interior de la masia. “El primer assentament que hi hagué aquí data de l’any 1000. Devia ser una casa modesta, petita que, amb el temps, va créixer orgànicament en funció de les necessitats i del nombre d’habitants.” El Clot de la Móra és un casalot immens, de parets impenetrables, porta adovellada i petites finestres que salven l’interior, amb la seua penombra, del sol inclement d’estiu i dels rigors hivernals. La masia es manté tal com la va trobar quan s’hi va mudar, excepte alguna petita intervenció coherent per a fer la vida més agradable. “Instal·lar-me aquí va ser pura casualitat. Soc de Barcelona, on vivia amb els meus pares. Estudiava veterinària, que vaig abandonar poc abans de finalitzar els estudis. El meu somni des de petita havia estat sempre viure a la muntanya, probablement suscitat pel meu pare, el qual, quan m’hi portava, sempre em feia imaginar —ell també ho anhelava— vivint en entorns naturals lluny de la ciutat. L’oportunitat de viure a la muntanya em va aparèixer de cop, en una trobada inesperada al supermercat. Sense pensar-m’ho, em vaig traslladar a aquesta masia, amb quatre companys més. Al cap d’un temps, només quedava jo.”
“Per aquell temps, encara estava estudiant a la universitat. Havia fet el projecte de final de carrera, però em quedaven serrells per tancar. Vaig estar dos anys pujant i baixant des d’aquí en bicicleta i a peu fins al tren, a Aiguafreda —heu de pensar que els nou quilòmetres de pista salven un desnivell de 500 metres—, per anar a la Universitat Autònoma. Aquest trajecte el feia cada dos dies.”
Ací dalt, Laia n’ha vist de tots colors, però sobretot ha estat espectadora d’un fenomen entristidor: la sobrefreqüentació progressiva i imparable dels entorns rurals i de muntanya per un públic generalment urbà, amb una sensibilitat i una consciència per l’entorn mínimes. “Hi ha una manca de respecte pels indrets que hauries de cuidar, aquells que contemples, observes, on cries animals; on hi ha biodiversitat, cases i masies, que també són cultura. L’entorn on visc no és casa meva, però com si ho fos, i els que venen de fora haurien de cuidar i respectar els entorns, les persones i els animals que hi viuen com si formessin part de casa seva, sigui aquí o a l’altra punta del món. La natura i la muntanya, amb tots els seus habitants, vegetals, animals o humans, són els autèntics temples.”
La llana, un ofici casual
“Tot el que he fet ha estat per casualitat”, afirma. Connecte automàticament amb l’anècdota que la va portar a viure en aquest paradís. “Fins i tot, vaig arribar per casualitat al treball de la llana, que no em cridava l’atenció. El meu avi tenia una fàbrica tèxtil a Ripoll i la meva àvia i la meva tieta eren modistes i patronistes, però eren activitats que no m’havien atret mai. Un dia un barret meu de llana havia quedat perdut entre la roba de les meves filles. Quan el vaig trobar, s’havia enfeltrat, i allò em va il·luminar. En el dia d’avui, puc dir que m’he format en l’ofici: soc enfeltradora.”
Per aquell temps, Laia feia tallers per a infants a les Franqueses del Vallès i Aiguafreda; més tard, ho va fer per a adults, després de formar-se de manera autodidàctica, jugant amb les seues filles. Va ensenyar a fer espelmes, gravats, tints naturals... Va començar amb la llana, fent peces que regalava als amics. Anava fent, sempre aprenent, sense llençar-se a la piscina, ni pensar que aquest podia ser el seu camí. “Vaig estar molts anys treballant amb llana de mala qualitat i anant molt per fires. De fet, he recorregut Catalunya sencera de fira en fira, que és el que m’ha donat a conèixer. Cada vegada he fet més ofici, que fa que la gent valori el teu producte quan et veu fent demostracions de la teva activitat. Ara, ja només faig les fires que m’interessen: aquelles que em paguen per ofici o per a demostracions; o bé fires que són molt pedagògiques i de bona qualitat.”
Entrem a la seua economia. La base, m’explica Laia, és la venda i els tallers. Tot ordenat estacionalment. “Gener, febrer i març —l’hivern, en poques paraules— els dedico als tallers, com també, des de final d’estiu fins ara, a mitjan tardor.”
A aquest ritme s’afegeix —o pense que s’afegeix— el ritme dels ramats. “Sí, em marca el temps de l’esquila. Faig servir la llana del meu ramat, que és petit i per a autoconsum. És un ramat de queralpins, la raça ripollesa més antiga i rústica: ovelles petites, de pota ampla, robustes, que donen una llana molt bona, bastant merinada (similar a la llana merina). Però principalment compro llana a pastors que escullo per la qualitat de la llana de les seves ovelles. Per això vaig a les esquilades. Vaig, literalment, de cul, perquè hi ha qui m’avisa d’un dia per l’altre. El temps de l’esquila abraça maig i juny, però hi ha qui ho fa al juliol.”
La presencialitat, en aquest procés, és fonamental: de la selecció in situ depenen les futures peces que farà Laia. “Abans l’empaquetaven i jo l’anava a buscar. Em representava una feinada, perquè t’ho posaven tot junt, la bona llana i la que és considerada com a rebuig; ells no tenen temps per a mirar-s’ho. Mentre esquilen, em dedico a separar la bona, que és la del llom i el coll, de la que no faré servir. La part residual —que no és residu, segons m’explica—, la peso i la pago també. Jo pago tota la llana a 80 cèntims el quilo.”
Una vegada arriba a casa processa la llana, una tasca que ha estat fent durant disset anys i que li ha permès aprendre aquesta fase de preparació del material. “Una part la processo jo i una altra la porto a Conca (Castella-la Manxa), a un rentador on accepten que porti 300 o 400 quilos, perquè tot i que és una quantitat petita, a casa ja no puc assumir-ho. De la llana que es contempla com a rebuig, faig encoixinat per a l’hort i el jardí tintori, on cultivo flors per als tints. La llana és antifúngica, antibacteriana i aïllant. Per tant, amb aquesta cobertura la terra es manté fresca, humida i transpira. Vaig fer proves i em vaig adonar que obtenia uns resultats espectaculars quant a creixement i salut de les plantes.”
No totes les ovelles serveixen —o almenys no per a la qualitat que cerca Laia. S’inclina per la ripollesa, la queralpina i la latxa, que és una raça lletera d’origen basc i que trobareu al projecte ramader L’Esquellot del Montseny, ubicat a Viladrau. “També faig servir llana merina d’un ramat de Rupit i la lacona. Cal tenir clar que cada llana serveix per a una cosa. Amb merino no es podrien fer les làmpades que faig amb la latxa. Per contra, és molt bona per a teixir jerseis i peces de roba.”
Una Mini-Mill als peus del Montseny
Laia va ser regidora de Tagamanent, municipi al qual pertany la masia del Clot de la Móra. Durant aquell mandat, “vaig proposar que s’hi construís la primera planta a Catalunya de tractament de la llana. Si vaig plantejar aquest projecte és perquè hi ha artesans que treballem en aquest sector i perquè, en definitiva, som riquesa per al territori, de la mateixa manera que ho és la ramaderia extensiva. Per a mantenir aquesta riquesa, hem de tenir algunes facilitats. Aquesta planta [l’anunci de la qual va fer ara fa un any el conseller d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, David Mascort], s’ubicarà a Tagamanent i permetrà valoritzar un recurs, que és la llana de rebuig, i de retruc donar la importància que es mereixen els pastors com a part fonamental del sector primari i vertebradors del territori.”
M’explica que aquest projecte comptarà també amb una màquina per a fabricar pèl·lets de la part residual, destinats a horta i jardineria urbana. “D’aquesta manera, un residu no el pagues com a residu, sinó que el vens com a recurs.”
Una activista pura sang
L’energia de Laia és infinita, ja em podeu creure. El seu ADN posseeix l’essència de l’activisme per una societat millor, més justa, ecològica i igualitària; per un territori vertebrat, amb el sector primari com un dels principals motors econòmics, socials i culturals. La seua empenta ha permès fer realitat alguns projectes essencials, com Ramats Montseny i Arremangades. Dones del Montseny.
“Fa un any i mig, va nàixer Ramats Montseny, de la qual soc presidenta. Es tracta d’una associació que té com a objectius fomentar i conservar el sector ramader, agrari i la gestió dels boscos del Montseny.”
“I amb Arremangades pretenem fer visibles les dones dels 18 municipis de la Reserva de la Biosfera del Montseny. La finalitat de l’associació és conèixer-nos i reconèixer-nos, perquè el Montseny és molt petit, i alhora molt gran”.
Mentre corre el rellotge i avança la conversa, vaig descobrint les mil facetes de Laia Aguilà. Passant les pàgines de la seua vida, confirme que no és una artesana qualsevol: la seua inquietud i la coherència amb els seus valors i principis l’han fet —la fan— avançar per camins no sempre còmodes. La seua ment infatigable i les mans destres estan al servei d’uns ideals.
Enfeltra com imagina: amb agilitat i habilitat, teixint connexions, teixint societat per un món més digne. Obri camí a través de la llana, però també amb el seu llibre Tornar a la llana (Edicions Sidillà, 2023), en el qual no només desvela els secrets d’aquesta matèria ancestral, sinó que apel·la a la valorització del pastor, avui en perill d’extinció, com a guardià del territori.
Encara descobresc un darrer projecte seu, un espectacle de música i dansa al descobert que va tindre lloc el 9 de novembre al Brull. “Per a aquesta ocasió”, m’explica, “he fabricat amb feltre uns còdols que s’il·luminen. Són com unes tulipes de llana amb llum a l’interior. Vaig aparèixer a l’espectacle com una ombra, com el fil conductor. Amb la dansa i els sons de quan rento la llana, la meva presència teixeix connexions entre la gent, com a metàfora de fer territori, de sumar i valorar.”
Ací dalt, al Clot de la Móra
Li pregunte si es troba en un moment dolç. “Ara estic en un moment en què sento que he de pensar en la pròxima etapa: intentar cuidar-me més a mi mateixa, ja que he cuidat a tots els de casa, i fer un replantejament de la feina perquè no sigui tan manual i tan cansada. Ja he deixat de fer fires; estic fent-me valorar pels anys d’experiència i buscant altres projectes que m’enriqueixin.”
“He viscut de tot aquestes tres dècades, aquí dalt, al Clot de la Móra. Quan la gent em diu que això és un paradís, ho accepto, però jo hi he plorat molt. He passat moments difícils, sobrtetot amb la criança de les meves filles sense veïns a la vora; i quan hi neva i falla la llum, la situació no t'ho posa gens fàcil. Aquest lloc em xucla molt, però em dona molt i em carrega d’energia. Quan la gent em diu que soc valenta vivint aquí, els dic que no: simplement, aquest lloc és el meu refugi.”
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.