Entre setmana i a última hora de la vesprada, la Pobla de Lillet viu immersa en un silenci relaxant tan sols trencat per l’intens brogit del Llobregat, enèrgic i jove, que ha nascut fa pocs quilòmetres una mica més amunt, a les portes de Castellar de n’Hug. Aparque a l’entrada del poble i en uns minuts, sota una boira refrescant, penetre en els carrerons que conformen el nucli antic. La penombra és absoluta. Un aparador il·luminat al girar un carrer trenca l’obscuritat: és el local de Liken Skis, un espai ordenat, pulcre, amb aspecte de botiga —de fet, hereta l’espai de l’antiga botiga de roba que havien regentat àvia i mare del protagonista—, on un aparador exposa esquís i alguna peça de roba amb l’estampat de la marca. La seua alma mater, Oriol Baró, m’hi rep calorosament.
Els prolegòmens són distesos, amb temes en comú, com l’esquí de muntanya, la bicicleta i el territori, que ens podrien allunyar fàcilment de l’objectiu d’aquesta trobada, que és desvelar com i per què va iniciar el projecte de fabricar esquís a mida i de manera artesanal. Ens deixem de romanços i comencem.
“A casa, el meu avi havia remenat sempre la fusta. No era fuster, però li agradava treballar-la. Jo, des de petit, havia viscut en contacte permanent amb la fusta i valorava molt les peces on es barrejava aquesta amb el ferro.” Aquest, direu, és un fet purament anecdòtic, però que cobrarà sentit anys més tard, després que Oriol decidís marxar a Barcelona per a cursar una carrera tècnica, en concret enginyeria industrial, amb l’ambició de fer camí en aquest àmbit. En acabar la universitat, el 2004 va començar a treballar com a enginyer a Barcelona en diferents feines. L’última va ser en una multinacional de l’àmbit de l’equipament mèdic, “un lloc de treball que no tenia res a veure ni amb el material tècnic ni esportiu”. “Vaig acabar aquí perquè la vida m’hi havia anat portant. Hi ha moments a la vida que no ets prou conscient de la importància de les decisions que vas prenent i et mous una mica per inèrcies, deixant-te portar pel que va sortint: d’una feina a una altra... Però arriba un moment en què et fas el plantejament de si estàs portant la vida que vols portar, o bé la vida que espera de tu la família i la societat.” Aquell va ser un moment clau per a Oriol: aturar-se, mirar-se a l’espill i preguntar-se quina és la seua autèntica essència. “Què em deia la meva ànima? Em vaig adonar que no estava connectat amb el que feia, perquè el meu dia a dia era viure en una gran ciutat i treballar-hi, viatjar constantment a altres ciutats importants de l’Estat, perquè els projectes que portàvem eren per a hospitals punters. La feina per ella mateixa no em desagradava, però no m’aportava una realització professional. Per tant, cada cap de setmana fugia d’aquella vida i marxava a la muntanya amb la bicicleta, caminant o a fer esquí de muntanya als hiverns.”
La connexió profunda i intensa que l’Oriol manté amb la muntanya és “fruit d’on he nascut, en una vall de l’Alt Berguedà, envoltada de cims, rius i boscos. Tinc un amor molt gran per aquests entorns i per la vida de poble. Em vaig adonar que la meva vida entre setmana no tenia res de tot això”.
“Si no t’ho qüestiones, vas tirant i vas fent, per por de canviar, del què diran, per comoditat... Però va arribar un moment en què el got va vessar. Va ser llavors quan vaig adonar-me que necessitava fer alguna cosa que em fes sentir realitzat i connectat amb mi.” Em ve al cap el que em comentava Josep Mercader, el cisteller de Tramats entrevistat en aquesta sèrie (EL TEMPS, núm. 2.108): cal atrevir-se. “No em volia quedar amb les ganes, havia de provar de fer un canvi, malgrat no tenir la certesa que reeixiria”, comenta Oriol. “No sabia cap on anar. Anaven passant els anys i ja en portava divuit a Barcelona.”
L’esquí de l’alliberament
El canvi no va ser calculat; va produir-se com un repte. “Tot aquest procés vaig iniciar-lo amb dos amics del poble, enginyers ells també, amb els quals compartia l’afició pel ciclisme i l’esquí. En un primer moment, ens ho vàrem prendre com un passatemps, sense pretendre viure d’això. L’objectiu era fabricar cadascú els nostres esquís, i res més. Jo vaig anar un pas més enllà: els vaig dir que si els esquís que ens fabricàvem funcionaven, podríem comercialitzar la nostra pròpia marca.” Sembla que el trio no tenia cap idea ni d’emprenedoria ni de per on començar aquesta aventura. Com a bons enginyers, “vàrem dissenyar el que seria el futur procés de fabricació: com fabricaríem el premsat de les capes de l’esquí i amb quines eines. A partir d’aquí, vàrem concebre les eines específiques que ens farien falta”. Quan Oriol parla de concebre, es refereix exactament a això: dissenyar ells mateixos —sort de l’enginyeria— els estris propis. “Des d’un compressor fet a mà, fins als utensilis específics que ens calien, i les plantilles en xapa per a fer cada model d’esquí. Òbviament, les fulles de vogir i altres eines per a treballar la fusta, vàrem comprar-les.”
“Pel que fa al material, a tot Europa vàrem trobar un parell de botigues en línia que venien a particulars tot el necessari per a fabricar esquís a casa.”
La sort els va tocar a la porta quan, amb el material rebut, varen localitzar una petita marca d’esquís que oferia cursos de fabricació artesanal. No estava a prop, però valia la pena. “Vàrem marxar a Innsbruck [Àustria ] un cap de setmana intensiu i ens vàrem fabricar els nostres propis esquís. Al curs no vàrem aprendre la part fonamental, que ja la coneixíem, però sí alguns trucs perquè els primers esquís que fabriquéssim a casa sortissin bé.”
Per a les primeres unitats, varen partir d’un esquí comercial, amb un comportament sobre la neu que els convencia. Aquest seria l’esquí de referència. No es tractava, ni de bon tros, de copiar-lo, sinó d’aproximar-se tant com fos possible al seu comportament amb els materials de què disposaven. “Vàrem fer els càlculs dels gruixos i les seccions de la fusta. Segons el gruix del nucli, que està fet de llistons encolats, i les cotes [amplària de l’espàtula, o part frontal; del patí, o secció central, i de la cua {extrem posterior], l’esquí gira millor, és més reactiu o més dòcil.” Està clar que l’artesania que practica Oriol Baró no és aquella tradicional, sinó una artesania que es desprèn d’una precisió minuciosa sorgida de la seua ment d’enginyer. “De vegades, ens tiràvem dues hores per a rebaixar amb la fresadora la fusta fins al gruix que ens dictaven els càlculs”, comenta. “Ho fèiem manualment i era una tasca molt pesada. Ara, ho faig amb control numèric: és l’única fase del procés que externalitzo. El control numèric em permet aconseguir la precisió que busco. Aquesta és la part més important de l’esquí, la que en determina el comportament. En aquests moments, no puc plantejar-me disposar d’una màquina de control numèric, perquè és massa cara per al poc nombre de peces que fabrico.”
Havia arribat el moment de provar els primers esquís fabricats a casa. Aquest és un moment simbòlicament determinant: com qui aixeca per primera vegada la persiana del seu nou negoci, representava el tret de sortida i l’inici del camí d’un projecte que va gestar-se el 2015. “Vàrem decidir estrenar-los un dia d’una nevada impressionant a l’estació d’esquí de Formiguères, al Capcir [Catalunya del Nord]. Anàvem amb compte, pensant que les fixacions s’arrencarien i els esquís es partirien. Res de tot això va passar, al contrari: l’esquiabilitat era impressionant. I no vàrem dubtar a celebrar-ho amb un dinar.”
L’experiència va confirmar que el trio d’amics anava en la bona direcció i aquesta primera experiència era una empenta per a seguir endavant. “Un dels meus amics es va despenjar del projecte: el seu objectiu era fabricar uns esquís i ja ho havia aconseguit. Amb l’Adrià, vàrem continuar: ara tocava donar-se d’alta d’autònoms i constituir-se com a empresa. Jo vaig fer un curs d’emprenedoria i vaig dissenyar el pla d’empresa, que no va coincidir en res amb el que vàrem fer posteriorment, perquè les decisions les vàrem prendre guiats per la intuïció. Per aquell temps encara vivia a Barcelona, però ja m’estava plantejant un canvi de vida. L’Adrià tot just havia fet un canvi de feina i no es veia abandonant el seu nou lloc de treball. Vaig decidir continuar sol el camí de la fabricació artesanal d’esquís.” A partir de llavors (2016), ho faria acompanyat de la seua pròpia marca: naixia Liken Skis. “Una amiga em va inspirar i, gràcies a ella, vaig trobar el nom. Liken, amb k, per qüestions gràfiques, està relacionat amb l’element natural, la muntanya, la neu, l’ambient pur i amb la manera sostenible de fabricar.” De manera subliminar, absolutament imperceptible per als profans, el logotip de Liken Skis conté la vinculació de la marca amb el territori que l’ha vist nàixer, a través de la presència discreta del pont romànic de la Pobla de Lillet a la part inferior de la imatge. Però és també per mitjà de l’esquí que s’opera un vincle profund amb la natura, “una simbiosi entre l’individu i l’entorn”.
Un negoci de tot cor
L’objectiu comercial d’Oriol, m’ho confessa obertament, “no és rendibilitzar al màxim el negoci, sinó fer-lo sostenible i escoltar el cor en la presa de decisions. Actuar així de vegades té un retorn indirecte que no és quantificable. La satisfacció personal et porta a prendre decisions que s’escapen de la lògica, però que amb el temps veus que són les encertades”.
A mesura que avança la xerrada, asseguts en dos tamborets al taller i rodejats d’esquís únics, comence a entendre què mou Oriol. La fredor tècnica inicial de l’enginyer, amb els seus càlculs acurats i l’obsessiva precisió, ha anat descobrint una persona d’una bondat infinita, altament emocional i humana que troba en l’intangible, la intuïció i un punt d’espiritualitat la veritable font d’energia.
Va començar amb un primer model per a la pràctica de l’esquí de muntanya —esquís més lleugers i amb fixacions específiques que, fixant una pell de foca a la sola, permeten progressar per entorns hivernals. “Cada any presento un model nou dissenyat per a un ús concret. Ara ja en tinc vuit: tres de pista, tres d’all mountain i dos de freeride. Així tinc totes les disciplines cobertes amb esquís suficientment estables, ben provats i consolidats”.
Un projecte orgànic
Decidir no fer gaire soroll, no promocionar la marca i créixer de manera natural han estat decisions assenyades. “He optat, des del primer moment, perquè Liken es consolidés a través del boca-orella. Si n’hagués fet promoció i m’haguessin entrat de cop un munt de comandes, no hauria tingut capacitat per a produir-les totes. Prefereixo que la marca creixi de manera orgànica i consolidar cada pas més que voler córrer massa. És un procés lent en un moment on manca la paciència” Com un liquen, els esquís que ixen del taller d’Oriol van expandint-se discretament pel mercat de la neu entre una clientela apassionada i sensible per la peça ben feta, amb la qual manté un contacte directe. “Una de les satisfaccions més grans és el tracte amb els clients a l’hora de fer uns esquís per a ells.” I és que quan surt del taller cada parell d’esquís barreja en la seua ànima l’essència del client amb la personalitat d’Oriol i la seua relació personal amb el territori.
“Si em dius fa uns anys que Liken esdevindria el que és, mai ho hauria imaginat. Quan explico la meva història, la gent se n’enamora, fins i tot persones que no són esquiadores. Qui compra esquís és esquiador, però no només això: és algú que valora l’artesania i la història de qui els fabrica.”
Esquís a la carta
Què significa? Que a partir dels vuit models que componen el catàleg, dissenyats per a usos concrets, es proposen esquís —amb un sobrecost— per al gust i complexió de cada client, amb personalització del comportament i de l’acabat de la part superior. Aquest pot triar el tipus de fusta de l’acabat i gravar, si així ho desitja, elements gràfics que l’identifiquen. “Em ve gent que vol fer regals especials: per a noces, aniversaris, jubilacions... Aquests gravats els faig amb marqueteria i làser, inserint peces de fusta. Fer-ho així és la manera de tenir una peça única. A mi em motiva fer esquís únics. Per a mi, no hi ha millor recompensa que el feedback i la satisfacció dels clients. Això no es paga amb diners. Aquesta és la realització de què et parlava a l’inici. Quan treballava a Barcelona, no sabia que podia existir la realització personal en una feina, fins que no vaig engegar aquest projecte.”
Parlem del vertigen que genera abandonar la zona de confort, econòmicament estable, per un projecte incert. “Soc una persona que no faig un moviment fins que no ho tinc tot ben apamat. Sempre he fet passos segurs, però arriba un moment en què estàs tan a disgust que decideixes arriscar. Vaig fer un procés de creixement personal i ara puc dir-te que no canviaria aquests sis anys de la meva vida per res del món. L’esforç, les mans, la creativitat, junt amb el feedback positiu dels clients, m’han portat a un nivell de realització i satisfacció que no hauria imaginat mai.”
La fusta compta
Oriol ha triat la fusta de freixe per al nucli dels seus esquís. Al mercat trobareu esquís lleugers, com els de muntanya, amb fusta de paulònia, un material de moda, lleuger però delicat, d’una durabilitat i esquiabilitat que no coincideixen amb els estàndards de Liken. “Jo aposto per uns esquís que funcionin molt bé i que durin anys, i això implica escollir matèries primeres nobles. La fusta de freixe respon a la qualitat que busco. I com he dit abans, la fusta de l’acabat és a gust del client: roure, olivera, wengué...”
Tot i que el seu objectiu és aconseguir material de proximitat, “he comprat a Girona freixe del Pirineu que, pels nusos que tenia, no em satisfeia des del punt de vista funcional. He triat fusta d’Eslovènia, que compro a un fabricant que ofereix llistons de freixe per a esquís de gamma alta, els quals curiosament encara es fan amb fusta”.
Tot aquest procés no és car per la feina que comporta: 1.300 euros, i “no creguis que es tracta d’un producte per a un públic elitista. És una qüestió de valors i preferències.
Valor afegit
Amb els pas dels anys, la marca ha anat carregant-se de valors. “És la manera com visualitzo jo l’esquí i des d’on ho faig. Treballo des d’aquí, des del meu poble, on estic arrelat. Hi ha gent que m’ha suggerit de traslladar el negoci a la Cerdanya o al Pirineu aragonès, on tindria més visibilitat i clientela, però la meva història gira al voltant de la Pobla de Lillet. Si marxés d’aquí, el meu discurs perdria tota la coherència, i Liken, com jo mateix, tota la seva essència.”
Vegeu la galeria d’imatges completa ací.