Els fabricants de sabates de Maite Salord i Melcior Comes
La indústria de la sabata és present a l’última novel·la de la menorquina Maite Salord, El temps habitat, com era present a Sobre la terra impura del mallorquí Melcior Comes.
A El temps habitat (Proa, 2024), la protagonista recorda quan la pandèmia de la Covid va obligar a tancar la fàbrica:
“Confinats, una paraula estranya que es va transformar en el dia a dia mentre jo només podia pensar en l’empresa, en el nou mostrari de sabates, en la propera temporada. En la fira de Milà, que em volia convèncer que no serien capaços de cancel·lar i que era una part irrenunciable de la meva vida. (...) De tant en tant, fugia de casa i anava a la fàbrica a ensumar l’olor de la pell i de cola de cautxú que encara surava entre les màquines aturades. Caixes i caixes amb parells de sabates a mig fer omplien el magatzem i els passadissos. Els davantals dels operaris restaven plegats damunt les banquetes des de feia setmanes”.
A Sobre la terra impura (Proa), de Melcior Comes, el pare de la nissaga sabatera que centra l’acció, en Nofre Verdera, estava obsessionat en la seua empresa:
“L’homenet era un fanàtic de la sabata com abans ho havia estat del falangisme i de Crist... —em va explicar el tiet, fil per randa—. Per ell, fer sabates era una tasca venerable, un destí que el feia partícip d’una cosa molt més grossa, que sé jo... En Nofre Verdera era un malparit insuportable, un ignorant i un cabró, però coneixia l’ofici, li agradava treballar perquè deia que ‘el treball purifica’, i li encantava fer duros. Volia encomanar la passió per la sabata a tots els seus ‘forasters’. Després de cansar-se d’anar a Madrid i d’untar les corrioles pels ministeris, ja havia aconseguit que l’exèrcit espanyol li encomanés un model de bota militar, i això va contribuir encara més a l’èxit de la marca. Era de veure com parlava als seus homes i dones, i amb quin zel supervisava la feina, com instruïa aquella genteta ignorant en l’ús de les màquines de tallar la pell amb els encunys. Sí, ho vivia. I com havien de posar el cuir per no tudar ni un mil·límetre d’una pell que ell acariciava amb devoció abans de ficar-la a la màquina que en rebaixava els voravius, tot per fer més fàcil després la costura”.
Ezra Pound contra la corona d’Aragó: el seu ‘canto’ a favor de Malatesta
Una de les poques versions íntegres d’Els cantos d’Ezra Pound traduïda a una altra llengua és, des d'ara, la versió catalana de Joan Antoni Cerrato, publicada per Edicions del 1984. La biografia d’Alfons el Magnànim d’Alan Ryder (Sidillà, 2024) dona context al canto XI.
Arriba en català, gràcies a les ganes d’Edicions del 1984 de celebrar els seus 40 anys, una de les poques traduccions íntegres d’Els cantos d’Ezra Pound (“cantos” respecta l’original títol de Pound que escrivia en anglès, però que va titular en italià).
Els cantos VIII, IX, X i XI estan dedicats a Segismon de Malatesta —per a Ezra Pound, un heroi—, que va lluitar contra les tropes d’Alfons el Magnànim a Itàlia. El rei català no apareix esmentat però sí un dels seus homes, el duc d’Urbino, Frederic de Montefeltro:
“I Roberto fou vençut a Fano;
i se n’anà a Tàrent en vaixell
i els hi va trobar, als antiaragonesos,
derrotats i plorinyant damunt les barbes.
I ells, els papistes, arribaren fins a les murades,
i el f. de p. de nas oscat Feddy d’Urbino
va dir: ‘Par che è fuor li questo... Sigis.... mundo.’”
La biografia d’Alfons el Magnànim d’Alan Ryder (Sidillà, 2024) ajuda a situar el canto XI de Pound:
“Aquesta esquerda al tractat de Lodi que va permetre a Alfons atacar Gènova també li va donar via lliure contra dos prínceps condottieri, Segimon Malatesta i Astorre dei Manfredi, que havien rebut la seva paga i després havien incomplert els compromisos. Contra Malatesta, Alfons sentia un rancor especial perquè el considerava responsable de la derrota i la humiliació que va patir a la Toscana el 1448. Tanmateix, és dubtós que hagués dedicat tantes de les seves últimes energies a aquest delinqüent si a la cort no hi hagués hagut una veu que l’instava amb tanta vehemència contra Segimon com Vilamarí l’instava contra Pietro Campofregosi. La veu en el cas de Malatesta era la del seu arxienemic Federigo da Montefeltro, duc d’Urbino i capità general dels exèrcits d’Alfons.
Des del moment que es va posar al servei de la Corona d’Aragó el 1452, Federigo s’havia esforçat sense èxit, per dirigir aquells exèrcits contra les terres de Malatesta. (...) El desembre de 1455, s’havia assegurat l’aprovació encoberta d’Alfons per a una operació destinada a arrabassar el castell de Fano al seu enemic, però aquest pla va fracassar.”
‘Moonfleet’ (inspiració de Tintín i el Capità Haddock?), ja en català
Diuen que el creador de Tintín, Hergé, va reconèixer que en el Moonfleet de John Meade Falkner, va trobar la inspiració per als personatges principals dels seus còmics, Tintín i el Capità Haddock. L’ha traduït Marc Donat i el publica Viena.
Viena Edicions publica l’entretinguda Moonfleet de John Meade Falkner, novel·la que, a més de tindre una famosa versió cinematogràfica, hauria inspirat Hergé per la seua parella de personatges principals. El Capità Haddock estaria inspirat en l’Elzevir Block. Aquesta és la primera impressió que provoca Block a John Trenchard (la presumpta inspiració de Tintín i narrador de la història): “L’Elzevir Block seia a la taula dels cavallets del costat de la xemeneia, fumant una llarga pipa i mirant el foc. Tenia uns cinquanta anys, els cabells grisos i una cara seriosa però prou amable, de trets proporcionats, amb unes celles espesses i el front més elegant que havia vist mai. Era rabassut però molt fort. De fet, per aquelles terres s’explicaven moltes històries sobre el seu insòlit valor o la seva força extraordinària. La família Block feia molts anys que eren els amos del [bar-taverna] Per què no?, però la mare de l’Elzevir procedia dels Països Baixos, d’aquí el nom d’Elzevir i el fet que ell parlés holandès”.