Dos-cents tretze anys després de deixar de bategar, el cor d’Alfons el Magnànim va viatjar de Nàpols a Poblet en una capseta de plata daurada coberta amb ambre i guardada dins d’un vas de fusta sobredaurat —el mateix on els frares de San Domenico Maggiore, a Nàpols, l’havien conservat durant dos segles. Aquell vas fou transportat dins del cofre on descansaven també els ossos del Magnànim que quedaven —després entrarem en detalls—, en un viatge que encapçalava Pere Antoni d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba, que havia estat virrei de Nàpols fins a aquell moment.
Poc interès ha despertat, entre els historiadors d’Alfons el Magnànim, aquest curiós viatge que el seu cor i els seus ossos —per separat— van fer el 1671 entre Nàpols i Poblet. L’historiador Alan Ryder, de qui ara Edicions Sidillà ha traduït el seu Alfons el Magnànim de 1990, resolia el cas en un paràgraf: “El 26 de juny va fer testament. El seu cos descansaria al monestir dominic de San Pietro Martire de Nàpols fins que pogués ser enterrat a Poblet, en el lloc d’enterrament dels reis catalans. Allà l’havien d’enterrar en terra nua a l’entrada de l’església del monestir. Van passar dos segles abans que es complissin aquestes instruccions. Després de passar diversos anys a San Pietro Martire, el fèretre va ser traslladat a San Domenico Maggiore, on un incendi va destruir gran part de l’edifici el 1506. Un virrei espanyol del segle XVII va transferir el que quedava d’Alfons a Poblet, però els seus desitjos van continuar sense complir-se, ja que les restes van ser tornades a enterrar en una tomba magnífica de marbre coronada per una efígie vestida de cortesana agenollada sobre un sumptuós coixí sota un dosser. A prop hi havia enterrats el seu pare i els seus germans Joan i Enric. De l’efígie, la pols reial i la tomba no en queda res, només alguns fragments que van sobreviure al saqueig de l’abadia el 1835”.
Josep Burgada, que també acaba d’editar una biografia actualitzada a Editorial Base, no dona gaires més detalls perquè se centra en el regnat, a Nàpols, del fill il·legítim d’Alfons el Magnànim, Ferrante I.
Tanmateix, la sortida de Nàpols i l’arribada a Poblet de les restes d’Alfons el Magnànim (1396-1458) van tenir uns altres testimonis que sí que ens han arribat a l’actualitat. La investigadora de la UNED Diana Carrió-Invemizzi publicava el 2007 a Pedralbes. Revista d’història moderna l’article “Los usos del pasado en la corte virreinal de Nápoles (1666-1672)”, on argumentava que el viatge final del Magnànim va ser una operació impulsada per Pere Antoni d’Aragó, en aquell període virrei de Nàpols, per guanyar-se definitivament l’adhesió dels napolitans.
Aquest virrei, hereu de la família Cardona i connectat familiarment amb el Magnànim, va fomentar la identificació del càrrec que ostentava amb el record del Magnànim, que “va aixecar [a Nàpols] una cort culta i fastuosa, i que va deixar una profunda empremta entre els napolitans”, segons Carrió. “Alfons es va convertir ràpidament en el seu model de príncep”, afegeix. I Pere Antoni d’Aragó va entendre que reivindicar el Magnànim era un bon sistema per guanyar punts entre els napolitans, nobles o no. Per això promou noves estàtues del conqueridor de Nàpols. I per culminar aquesta etapa, reivindicarà que es compleixi el testament del Magnànim.
Pere Antoni d’Aragó va haver de pressionar els dominics de San Maggiore —que volien continuar conservant els cossos dels reis catalans— a través del seu prior i buscant el suport de la reina Mariana d’Àustria i l’autorització del papa Climent IX.
De manera, que, finalment, els dominics van baixar l’arca amb els ossos del rei Alfons per posar-la en mans de Pere Antoni d’Aragó perquè se’n fes responsable.
El canonge i escriptor italià Carlo Celano, que va ser present en l’acte, ho recordava d’aquesta manera a Notizie del bello, dell’antico e del curioso della città di Napoli: “Es va fer baixar l’arca alfonsina (...) hi havia els ossos d’un gran senyor i havent tingut a les mans aquell crani, no vaig poder contenir les llàgrimes, veient així aquell cap, que es va considerar tan savi, tan coratjós, tan piadós”.
També ens ha arribat la descripció detallada del mateix Pere Antoni d’Aragó en la carta de rebut del cos que va signar, i transcrita entre altres per Joaquim Miret i Sans a la Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa de 1898. “Primeramente, un huesso grande de la squina. Item otro huesso grande, dos huessos grandes de las piernas. Item otro huesso, y un huesso del braço. Otros dos huessos carrillos de piernas. tres huessos y pedaços de la espalda. Otros dos huessos carrillos de los braços. Item otro pedaço de huesso de la pierna. Item otros tres huessos exinajes. Quatro huessos pequeños de dicho cuerpo. Un pedaço de cabeça. Quatro huessos de los pies. Dos huessos pequeños, que también parecen ser de los pies. Item un pedaço de huesso con alguns pedaços de vestidos, y el coraçon que estava detro del vaso de madera sobredorado. El qual coraçon se ha puesto dentro de una caxilla de plata dorada, cubierto con un quadrecillo de ambar; y la caxilla va escrita con la siguiente inscripción: Al Ilmo. y Exmo. Don Pedro Antonio de Aragón, Virrey y Capitán General del Reyno de Napoles, por orden del Papa Clemente Nono se le entrego el coraçon y cadaver del dicho Rey, que estuvo en deposito en Santo Domingo mayor de Napoles, y su Excelencia le ha trasladado à Santa Maria la Real de Poblet, en execucion de su Real Testamento, a 20 de Deciembre de 1667. Y alrededor de dicha caxilla ay otro letrero, que dize: Aqui yace el coraçon del Rey don Alonso el Magnanimo, quinto de Aragon y primero de Napoles, que murio el año 1458. Y la dicha caxilla se puso dentro el mismo vaso de madera sobredorado en que lo tenian los religiosos, cuya descripcion dize como arriba: HABITACULUM CORDIS PRIMI REGIS ALFONSI DE ARAGON. Y un pedaço de espada.”
I un tros d’espasa.
El virrei de Nàpols va conservar les restes del Magnànim del 1668, que li van donar, fins al 1671, quan ell mateix els acompanyà a Poblet passant abans per Madrid. El 23 d’agost de 1671 van arribar a Poblet, on van ser rebuts pel bisbe de Cassano. Els cadàvers que estaven enterrats al panteó de la casa Cardona “se habían sacado (...) para que honrasen y acompañasen el cadáver de D. Alfonso V”. I tots van tornar al panteó dels Cardona, excepte el del Magnànim, que va ser soterrat provisionalment, “a terra, davant del portal principal” fins que el “17 de julio de 1673 en que fué trasladado al magnífico sepulcro de alabastro que está en la Capilla Real con el bulto del Rey arrodillado, y mucha imaginería y su dosel dorado, trabajado por dos escultores de Manresa, por precio de dos mil escudos moneda barcelonesa”, que sabem que va pagar Pere Antoni d’Aragó.
Els dos escultors van ser Joan i Francesc Grau.
El frare Vicente Prada recorda, a Pallida Mors: Sepulcros de la Casa Real de Aragón, que, per molt que digui la inscripció de la tomba, Alfons el Magnànim descansa sol dins de l’alabastre: “Aunque el letrero dice estar la Reina Doña María con su marido, es manifiesto engaño, y puedo hazer fée de ello no solo por haver puesto de mi mano en el dicho sepulcro del Rey solo, quando se trasladó, sinó porque consta también ciertamente, que dicha Reina murió en Valencia y fue enterrada en el monasterio de la Trinidad de dicha ciudad”.
Els ossos van descansar en pau fins que el 1835 les tombes de Poblet van ser profanades.