Josep Brugada presenta una imperdible biografia sobre el rei Alfons el Magnànim i l’aventura mediterrània que el va portar a crear una cort catalanoaragonesa a Nàpols —envoltat d’escriptors, pintors, arquitectes i humanistes—, mentre la seva esposa Maria de Castella li feia de lloctinent al territori. Una obra molt ben documentada, divulgativa i necessària sobre un monarca atípic i mal estudiat.
—Ha volgut escriure una obra més llegidora que altres biografies d’Alfons el Magnànim?
—Hi ha un intent de ser cronològic des dels intrincats problemes del Compromís de Casp fins al casament de Ferran i Leonor, el naixement d’Alfons, la seua formació i totes les campanyes que va anar fent.
—L’obra integra textos molt interessants.
—Sí, té una bona mostra de cartes significatives i cròniques italianes, que en Ryder va utilitzar poc. No vull desmerèixer el Ryder, eh. La primera versió del seu llibre és del 1976, però aquest senyor va ser el primer que va anar a picar pedra al que quedava dels arxius napolitans. Perquè, tal com explica ell, els nazis n’havien cremat una part per revenja, quan van entrar a Nàpols el 1943. Sort que hi havia hagut historiadors napolitans que havien fet treballs abans de la II Guerra Mundial.
—Sort d’ells, i mèrit de Ryder d’anar a burxar en els arxius que quedaven.
—Sí, sí, després tothom fa referència al Ryder. Lògicament, el meu llibre té la bibliografia actualitzada i recull les novetats presentades en un congrés a Nàpols dedicat a Alfons el Magnànim. Està publicat en dos volums el 2000: el XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona. I he consultat moltíssims articles sobre la relació d’Alfons el Magnànim amb el Ducat de Borgonya, per exemple. O sobre els artistes i arquitectes que van anar a Nàpols per voluntat del rei. Per exemple, dedico tot un capítol a Jacomart (o Jacme Baçó), un artista que havia treballat al Regne de València amb certa influència dels flamencs i que el rei crida a Nàpols. I poso èmfasi també en totes les campanyes per controlar Sardenya i Còrsega —que se li va resistir sempre— i en les relacions íntimes del rei, sobre les quals Ryder passa de puntetes.
—Un cop instal·lat a Nàpols el 1443, Alfons el Magnànim ja no voldrà marxar. Hi està lligat per relacions amoroses extramatrimonials (tenint en compte que la seva esposa, Maria de Castella, no va mai a Nàpols)?
—Va estar temptat de tornar-hi diverses vegades. Els síndics de Barcelona i de València li demanaven que tornés i s’ocupés dels assumptes peninsulars, però ell no ho va fer. A Nàpols vivia amb la il·lusió de restaurar el Castellnou. Ell havia conegut la cort de Filippo Maria Visconti [1392-1447] a Milà i tenia la voluntat d’esdevenir el gran príncep del Renaixement italià al sud de la Península. I, al final de la seva vida, s’enamora d’una neneta de 18 anys que es diu Lucrecia d’Alagno i això és la cirereta del pastís que va fer que ell no es decidís a tornar. De tota manera, abans havia tingut diversos afers: un amb Giraldona Carlino, mare de l’il·legítim Ferrante; un amb una cambrera de la reina Maria, que es deia Margarida d’Híjar i també era molt jove, i un altre amb qui podria ser la mare de les seues dues filles il·legítimes, Maria i Eleanora: Caterina, de la qual no sabem el cognom, però he pogut esbrinar que rebia una pensió del Magnànim.
—La reina Maria no podia tenir fills i no va mai a Nàpols. Per què?
—El quid de la qüestió és que, com que sabia que ell sempre està a fora, a ella no se li acudeix en cap moment agafar una galera i anar a Nàpols a trobar-lo. Sigui perquè ho trobava allunyat o perquè ho trobava arriscat, o pel que sigui, no ho fa. No hi havia un gran amor entre ells.
—Però ella porta l’administració de la Corona, mentre ell és a Nàpols.
—Sí, ell la té en molta consideració. La nomena lloctinent, de manera que ella és l’autoritat quan ell és fora. La fa lloctinent abans que al seu germà Juan, que considerava massa impetuós. Primer, havia pensat en ell per a aquest càrrec, però tenia massa relació amb Castella. I ella demostrarà una fidelitat indestructible. D’aquesta dona, se n’hauria de fer una biografia ben feta, perquè és una dona excepcional: va complir tots els requeriments que ell li feia quan estava fora. Ella sola arriba a escriure 1.200 cartes, totes en català, perquè era la llengua de la Corona.
—Tot i estar formats a Castella, entre ells dos també s’escrivien en català, oi?
—En general, sí. Totes les cartes creuades que feien referència als reialmes d’Aragó, València i Catalunya estan totes escrites en català. Potser perquè ells dictaven —el rei i la reina no escrivien de la seva mà— i els secretaris que escrivien ja ho traduïen al català de la cort. La llengua de la Corona era el català. Fins i tot quan ella escriu al rei de Portugal i al rei de França, els escriu en català. I els altres responen en francès o en portuguès. Alguna carta entre el Magnànim i Maria de Castella és en castellà (tots dos eren castellans), però poques. Però el rei Alfons tenia clar, des de molt jovenet, que el català era la llengua de la Corona...
—Per què?
—La primera vegada que fa una al·locució davant les Corts Catalanes, de jovenet, la fa en aragonès. Pensava que era la llengua de la Corona. Ell venia de Saragossa, la va fer en aragonès i de seguida els consellers de Barcelona li van fer veure que el discurs l’havia de fer en català. Quan convoca les Corts a Sant Cugat del Vallès anys després, ja ho farà en català. I posteriorment, sempre.
—La primera i gran obsessió d’Alfons el Magnànim serà l’expansió mediterrània de la Corona?
—Aquí cal destacar que quedava pendent el control de l’illa de Sardenya, que era l’herència que havia rebut ja el seu pare Ferran I. Sardenya no era un territori massa ric, però tenia la pesca del corall —que, des del segle XIII i anteriors, ja era importantíssima, perquè se’n feien joies, i medicines i ungüents, i Sardenya estava revoltada. Tanmateix, crec que el rei Alfons comença la campanya del Mediterrani... una mica per fugir d’estudi.
—Què vol dir?
—D’una banda, amb la reina Maria no és que hi hagués molt de feeling. Això el va condicionar. No és que estigués amargat, però el matrimoni no satisfeia les seves ambicions fisiològiques o biològiques —i ell era jove, encara no tenia 30 anys. Després el condicionen també tots els embolics que hi havia a Castella: entre els seus cosins, amb el rei de Castella, els aristòcrates castellans que estaven barallats amb ells... Tots aquests afers de Castella a ell no li interessaven massa, perquè ell havia rebut com a herència la Corona catalanoaragonesa, que ja era un territori prou ambiciós. I l’herència del control del Mediterrani —Sicília, la revolta a Sardenya, l’espina sempre clavada de Còrsega, etc.— li servia com a excusa per anar-se’n. Aviat va organitzar la seva primera expedició, que tampoc no li va sortir del tot tan bé.
—Però després va poder apoderar-se de Nàpols i s’hi instal·la per rivalitzar amb el Milà de Visconti o la Florència dels Mèdici. A Nàpols, hi arriba amb Ausiàs March i altres poetes?
—No, Ausiàs March només participa en la primera campanya pel Mediterrani. I quan es produeix el setge de Bonifacio, a Còrsega, on moren cinquanta homes, el rei fa una al·locució a tots els mariners i servents que duia per dir-los que, si volen, poden tornar als regnes peninsulars. I Ausiàs March torna perquè s’havia mort la seva mare i s’havia de fer càrrec de les possessions que tenia a Beniarjó. El que és cert és que Ausiàs March i el rei s’escriuen tota la vida perquè el rei l’havia nomenat falconer major. L’únic poeta que va a Nàpols és Jordi de Sant Jordi. Ell sí que va a Nàpols. Després arribarà Andreu Febrer, que és nomenat casteller del castell d’Ursino de Catània.
—I l’autor del Tirant lo Blanc, Joanot Martorell?
—El seu cosí, Francesc Martorell, va arribar a ser un dels tres grans secretaris reials que va tenir Alfons el Magnànim. Per això Joanot Martorell i el seu germà arriben a Nàpols i s’hi estan entre vuit i deu anys. Però l’autor del Tirant no va ser un personatge especialment protegit pel rei, sinó un escrivent més aviat discret. És un protegit del seu cosí Francesc, segurament viu un temps a casa seva, on potser va sentir parlar de tots els problemes amb els turcs i l’odi visceral que el Magnànim tenia als genovesos. I per això, al Tirant lo Blanc, els genovesos els pinta com a dimonis. És clar, eren la competència dels catalans al Mediterrani.
—Però és cert que, a Nàpols, Alfons el Magnànim es fa acompanyar d’escriptors, pintors, arquitectes, etcètera?
—Quan conquesta Nàpols entre 1442 i 1443 s’instal·la al Castel Capuano, que ara és la seu del Palau de Justícia. Però la seva il·lusió era restaurar i instal·lar-se al Castel Nuovo, el Castellnou de Nàpols, que està tocant al port. Fa venir l’arquitecte Guillem Sagrera, de Mallorca, que coneixia perquè estava treballant a la llotja gòtica de l’illa. El fa venir a ell, a altres membres de la seva família i a altres mallorquins, com ara Mateu Forcimanya, que és qui fa la rosassa de la capella de Nàpols. Fa venir també escultors i fa portar la pedra de les pedreres mallorquines de Santanyí i també de Girona: està documentat que la pedra s’embarcava al port de Sant Feliu de Guíxols i anava a parar a Nàpols. A mesura que va anar progressant i va tenir poder, anava reclutant arquitectes, picapedrers, artistes i pintors com ara Jacomart, que no hi volia anar perquè tenia diverses obres començades a València. I no només artistes, sinó també fusters i especialistes en la ceràmica de Manises. Els fa muntar un forn per coure les rajoles, com es fa a Manises. Al llibre hi ha un capítol dedicat a tots ells... Perquè també hi ha bibliotecaris, molts músics —li agradava molt la música— i tot d’humanistes: Tommaso Chaula, Antonio Beccadelli, Gaspar Pelegrí, Lorenzo Valla, Girolamo Guarini o Bartolomeo Facio. Tots ells van fer panegírics de la seva obra, perquè ell el que volia era que li fessin propaganda. Un cop és a Nàpols, ell viu allà com un gran mecenes del Renaixement.