La mort de Medusa, d’Ovidi a Hawthorne
Al Llibre de meravelles, Nathaniel Hawthorne recupera amb tota mena de detalls la història de Perseu i Medusa, que ja apareixia en textos clàssics, com Les Metamorfosis d’Ovidi.
Al final del cant IV de Les Metamorfosis d’Ovidi (La Magrana), traduït per Ferran Aguilera, Abant li demana a Perseu que expliqui com ha matat la Gorgona Medusa:
«“Ara, esforçat Perseu, et demano que ens expliquis per quin acte de valentia, amb quins ardits t’has apoderat d’aquesta testa coberta de serps en lloc de cabells”.
El descendent d’Agènor li explica que existeix un lloc als peus del gelat Atles, a l’empara de la massa rocosa que li fa de protecció, en l’entrada del qual habitaven dues germanes, filles de Forcis, que compartien l’ús d’un sol ull. Ell l’havia agafat d’amagat i fent ús d’un hàbil estratagema, parant la mà en el moment que l’una li passava a l’altra; i, després, travessant paratges recòndits i allunyats i penyes terribles enmig de boscos escarpats, havia arribat a l’estatge de les Gorgones; per tot arreu, pel camp i pel camí, havia vist figures d’homes i d’animals, transformats en pedra per haver contemplat la cara de Medusa; ell havia mirat la figura horrible de Medusa, però en el reflex que es dibuixava en l’escut de bronze que duia a la mà esquerra, i, quan tant ella com les colobres eren dominades per una son profunda, li havia arrencat el cap i Pegas, el cavall de ràpides ales, i el seu germà havien nascut de la sang».
Nathaniel Hawthorne dedica un conte de 30 pàgines per explicar amb detall la història de Medusa a Llibre de meravelles (Quid Pro Quo, 2024). Aquest és el moment que Perseu decideix matar-la mentre està dormint, traduït per Teresa Bauzà: «Perseu baixà amb cautela, els ulls fixats en el rostre de Medusa reflectit en el seu escut. Com més s’acostava, més terribles esdevenien la faç serpentejant i el cos metàl·lic del monstre. Per fi, quan estava tan a prop d’ella que podia tocar-la amb la mà, Perseu alçà l’espasa, però, en aquell mateix instant, les serps del cap de la gòrgona s’aixecaren amenaçadores cap amunt, i Medusa obrí els ulls. Amb tot, va ser massa tard. L’espasa era afilada; el cop caigué com un llamp, i el cap de la malvada Medusa rodolà lluny del seu cos!»
‘La poètica de l’espai’, Patufet, Polzet i Rimbaud
Una traducció necessària de l’assaig de Gaston Bachelard La poètica de l’espai i dues versions vàlides d’uns versos de Rimbaud amb protagonista minúscul.
Angle Editorial publica un assaig literari fonamental del filòsof i poeta Gaston Bachelard, La poètica de l’espai, un veritable assaig de trobar respostes a preguntes complexes. Com naixen les imatges poètiques a la nostra ment? Entre els molts exemples que analitza hi ha el de les miniatures, escriptors que es perden com Patufets minúsculs en un espai petit. L’ha traduït Andreu Gomila: «Hi ha nombrosos textos —escriu Bachelard— en què la praderia és un bosc, en què una mata d’herba és un bosquet. En una novel·la de Thomas Hardy, un grapat de molsa és un bosc d’avets. En una novel·la amb passions fines i múltiples, Niels Lyhne, J. P. Jacobsen descrivia així el Bosc de la Felicitat: les fulles de tardor, les serveres doblegant-se sota “el pes dels raïms vermells”; completa el quadre “la molsa vigorosa i espessa semblant als avets, a les palmeres”. I “encara hi havia la molsa lleugera que revestia els troncs dels arbres i feia pensar en els camps de blat dels elfs”. Que un autor, la tasca del qual és seguir un drama urbà de gran intensitat com és el cas de Jacobsen, interrompi el relat de la passió per “escriure aquesta miniatura”, vet aquí una paradoxa que hauríem d’elucidar si volguéssim prendre una mesura exacta dels interessos literaris».
En aquest capítol Bachelard també recorda el conte del petit Polzet, explica que algunes cultures en diuen Polzet d’una estrella de l’Ossa Major, i recorda uns versos de Rimbaud que també relacionen tots dos, al poema «Ma Bohême»:
«Polzet somiador, esgranava pel corriol
les rimes. El meu alberg era a l’Ossa Major»
En canvi, l’últim traductor al català de Rimbaud, Jaume Galmès, ha preferit un altre personatge minúscul per a aquests versos a Tots els versos de Rimbaud publicat recentment per Edicions del 1984:
«—Patufet somiador, pel camí desgranava
rimes. La meva fonda era a l’Ossa Major.»
Una elecció legítima tot i que la versió original era Polzet:
«—Petit-Poucet rêveur, j’egrenais dans ma course
Des rimes. Mon auberge était a la Grande-Ourse.»
Madame Bovary, Donald Trump i l’estultofília
Una perla de Sin relato (Premi d’Assaig Anagrama), un llibre «sobre l’atròfia de la capacitat narrativa i la crisi de la subjectivitat» de Lola López Mondéjar
A la introducció de Sin relato de Lola López Mondéjar, l’autora fa una interessant pirueta de la filosofia i la literatura a la política que hauria de ser estudiada en el futur pròxim dels Estats Units: [El filòsof francès René] «Girard observa que tant el Quixot com Emma Bovary, entre altres personatges de ficció, imiten els herois de les novel·les de cavalleria, el primer; a les heroïnes romàntiques, la segona. Tot som mimètics com el Quixot imitant Amadís de Gaula, tots som Emma Bovary identificada amb les heroïnes de les novel·les que llegeix, tots desitgem allò que els nostres mitjancers, aquells que admirem, envegem o estimem, ens mostren. Sempre va ser així, no hi ha desig ex nihilo. El problema rau llavors en quins són avui els nostres models, quins ideals mouen la nostra societat de la informació, i em penso que un d’ells, per més que ens pesi, és la ignorància. Donald Trump seria el paradigma d’aquest símptoma social, que vaig batejar fa uns anys com estultofília.»