Jaume Galmés és poeta. La seva obra s'ha aplegat en dos volums de Poesia 1984-1998 i ell insisteix, només comença a parlar, en el seu doble vessant: «Per mi escriure i traduir poesia sempre ha anat junt», diu.
-Sempre ha combinat poesia i traducció?
-No des del començament —el primer poema és del 1984—, però ja el 1987, amb motiu del meu primer viatge a París, vaig comprar un llibre de la col·lecció «Robert Laffont», en què hi ha les obres poètiques completes i algunes cartes de Lautréamont, Corbière, Cros i Rimbaud, i començo a traduir.
-En aquell moment s’enamora de Rimbaud?
-Quan em compro aquell totxo de llibre, a l’hotel el llegeixo i veig un poema que es diu «Rêvé pour l’hiver» (‘Somiat per a l’hivern’), que és el que apareix com a frontispici d’aquesta traducció que he publicat ara. Aquest poema és curiós per diverses coses. Primer el titula «per l’hivern» i després li afegeix «Somiat». És un sonet que alterna versos alexandrins amb versos d’art menor i té la particularitat d’estar datat en un tren («en wagon»).
-El va escriure al tren?
-Sí, en una de les primeres fugides de la seva ciutat natal, Charleville, que ell odiava perquè s’hi avorria a mort. Per això es va escapar dues vegades, una durant el conflicte bèl·lic francoprussià i el van detenir a París perquè viatjava sense bitllet ni diners. I el van engarjolar...
-Quants anys tenia Rimbaud?
-Quinze. Curiosament, durant aquesta època escriu poemes que són clàssics, com els sonets «El dorment de la vall» o «La meva bohèmia».
-Escriu vostè: «M’hi he abocat (...) en cos i ànima», a la traducció. Com es tradueix això en hores, anys i obsessions?
-He començat a estar obsedit per Rimbaud amb motiu d’haver de portar aquest llibre. Jo l’havia concebut, però, per a mi, era com fer-me monjo o aprendre rus.
-Impossible?
-Un projecte vague. Primer, vaig voler fer tots els sonets (per això estan pràcticament junts de manera cronològica) i vaig veure la possibilitat de tirar endavant Tots els versos. Em vaig posar en contacte amb Edicions del 1984, els ho vaig proposar i aquí sí que em vaig obsedir, i vaig anar fins i tot a publicar proses que no havien estat mai publicades en català, sobretot una que va ser descoberta el 2008: «El somni de Bismarck». És molt divertida perquè es fot de l’enemic.
-I quants anys hi ha estat treballant?
-Trenta-set.
-Des del primer sonet que va traduir?
-Sí. I Rimbaud va viure 37 anys. A més d’aquesta coincidència, aquest any celebrem el 170è aniversari del seu naixement.
-Què fa que Rimbaud sigui tan especial?
-A més de tota la mitologia que ha generat la seva biografia (que no és la d’un home ordinari), el que el fa tan especial és que amb la seva poesia va anar molt i molt lluny. La porta dels poemes en prosa l’havia obert Baudelaire —els Petits poemes en prosa—, però sempre he considerat que els de Rimbaud són més poètics, més lírics. Baudelaire, de vegades, fa com un retrat del París del seu temps. En canvi, Rimbaud superposa coses reals amb coses imaginades. A les Il·luminacions hi ha molt pocs verbs i sembla una cosa molt al·lucinada.
-Diuen que és un precedent del surrealisme...
-Evidentment que ho és. Els surrealistes tornen a posar a l’ordre del dia Gérard de Nerval, que és anterior a Rimbaud, i al mateix Rimbaud. Tots dos parlen del somni i tots dos parlen de quan el somni es vessa en la realitat, que és una tercera dimensió: no és ni estar dormint ni estar despert.
-Té un poema favorit?
-Possiblement, el primer: «Somiat per a l’hivern»; segurament, perquè va ser el primer, com el primer amor. M’agrada molt «La meva bohèmia» i també «Els poetes de set anys»... I «Novel·la», que comença amb «On n’est pas serioux, quand on a dix-sept ans» (‘Un no és gens seriós, en tenir disset anys’). Aquest primer vers és molt conegut, sobretot a França.
-La seua traducció ens acosta un Rimbaud modern —perquè s’allunya de la coentor del romanticisme, per exemple—, però també amb una llengua molt culta...
-Exactament. Ell, amb Baudelaire, Verlaine i Mallarmé són els puntals de la poesia del segle XX.
I fa servir una llengua culta, però també paraules dialectals, sobre les quals encara hi ha controvèrsia. Tanmateix, els traductors no ens podem permetre posar una nota a peu de pàgina. Seríem uns mals traductors.
-El que volia demanar-li és com es percep Rimbaud avui dia a França? Als joves francesos els deu resultar molt llunyà?
-No, no. És un poeta modern i en el seu moment anava cinquanta anys avançat sobre la resta de la poesia occidental. I segueix sent un poeta modern. Ningú —potser només Mallarmé— va anar tan lluny. Evidentment, a França és molt més conegut que aquí. I per als francesos no és un poeta llunyà, com en Victor Hugo, sinó que és un poeta que segueix parlant els joves.
-De vegades fa tries bellíssimes però complicades d’entendre, com el saünyar d’aquests versos de «Les sortides de Nina»: «Els boscs saünyarien saba / i amb or fi el sol / arenaria llur gran somni / verd i vermell».
-Això és el que diu Rimbaud. No invento res.
-Segur que no. Per què tria saünyar (‘traspuar’), que no és al DIEC ni al diccionari d’Enciclopèdia i només és al diccionari Alcover-Moll.
-Perquè a la Mallorca dels meus avis, no pas a la meva infantesa, formava part de la paraula viva. El poema parla del camp, de «foravila»; és una passejada, amb una estimada —que té un despatx a ciutat—, i Rimbaud, que ve del camp li està explicant: «Això és una englantina..., això són vaques, això és olor de granja...».
-I la paraula que li ve al cap és saünyar?
-Sí. I és una paraula que també agradava molt a Blai Bonet, per exemple. Crec que l'he treta dels poetes mallorquins.
-En el poema «A la música» tradueix el vers «Puis prisent en argent, et reprennent: “En somme!...”» per «ensumen rapè en plata, i reprenen: “En suma...!”». Vostè afegeix un joc de paraules (ensuma i en suma) que no era a l'original.
-Sí, perquè en altres casos hi ha jocs de paraules de Rimbaud que jo no puc seguir. Així doncs, l'al·literació del vers del saünyar («Els boscs saünyarien saba») és també perquè hi ha altres al·literacions seues que no pot reproduir en la traducció?
-Sí, hi he intentat conservar, a més de la literalitat i de l'esperit (és a dir el contingut), també la musicalitat. I la poesia de Rimbaud és una de les més musicals —juntament amb Baudelaire i Verlaine («De la musique avant toute chose»)—...
-La música abans que res?
-És una de les divises de Verlaine. La poesia de Rimbaud és rica en al·literacions, especialment a «El vaixell ebri», en què hi ha uns versos que imiten el soroll del mar. Jo m'hi he passat anys, i només he pogut fer-ho en una de les versions. Aquí el significat importa poc...
-… però l'al·literació sí que importa?
-Sí, perquè Homer ja feia una al·literació que gairebé sembla que sentim l'onada trencar contra la platja. Rimbaud havia llegit Homer. No sé si ho fa per Homer, però en «El vaixell ebri», del 1871, hi ha un intent de reproduir el so del mar («Les flots roulant au loin leurs frissons de volets?») i jo, com he pogut, ho he traduït així... Perquè s'entengui, llegeixo l'estrofa sencera, tot i que el vers de l'al·literació era l'últim: «He vist, tacat d'horrors místics, fer violeta / el sol baix llargs coàguls, i talment histrions / de drames molt antics l'ona que amb l'ona peta / fer rodolar al lluny llurs calfreds de finestrons!».
-Rimbaud combina moltes referències a éssers mítics amb personatges de la literatura (l'Ofèlia de Shakespeare), i encara més a elements naturals (ocells, arbres, flors i, fins i tot, la natura mateixa «A tu, Natura, em lliuro, amb tota la fam i la set»). De vegades, és molt panteista.
-Del tot panteista. Contràriament a altres poetes que són rurals i altres que són urbans, a Rimbaud li agrada tot, la natura i la ciutat. Li encanta la natura perquè crea i genera, i li encanten les grans metròpolis, perquè, en aquest cas, és l'home que crea: l'arquitectura, el tub (l'avantpassat del metro) que descobreix a Londres i el deixa fascinat...
-I moltes referències a la mitologia.
-Sí, coneixia la literatura grecollatina, tot i que no llegia grec, però sí que llegia Virgili en llatí i coneixia la dramatúrgia grega. A banda d'això, coneixia molt bé l'obra de Shakespeare. S'hi poden rastrejar expressions o imatges procedents de l'obra de Shakespeare.
