Dues visions de la mort propera: Massimo Bontempelli i Anna Murià
Gent en el temps, de Massimo Bontempelli (Angle Editorial, 2024), comença amb una mort inoblidable. Aquest serà el principi, d’Anna Murià (Lleonard Muntaner, 2023), acaba amb una altra de ben diferent.
Gent en el temps és una gran novel·la de Massimo Bontempelli que comença amb la mort de la Gran Vella, i els seus familiars (fill, nora i dues netes) presents al davant:
“Organitzat d’aquesta manera l’auditori, la Gran Vella va pronunciar les darreres frases de la seva vida:
—Com veieu, em moro tal com Déu mana, així que sobren les xerrameques. No hi ha cap mal en això, tard o d’hora es mor tothom, si no ens moríssim seria espantós; i, a més, jo ja tinc setanta anys. Demà, quan us demanin que si això, que si allò, que de què ha mort i què sé jo què més, digueu que jo ja ho sabia i que ja n’hi ha prou, que es preocupin de les seves coses i de les seves famílies, com jo he fet sempre, que no m’he preocupat mai de res més que de la meva, de família, la que tinc ara tota aquí, perquè en Livio qui sap quants anys fa que deu ser mort. I no ha de néixer ningú més, això ja ho sabíeu, perquè, amb els temps que corren, quatre persones són fins i tot massa, especialment si són gent com vosaltres, que no heu estat mai bons per a res i que, morta jo, sereu encara més inútils. Per això és millor que la família s’acabi; fins i tot aquelles dues d’allà, quan siguin grans, és millor que no en facin, de fills...”
Aquest serà el principi, novel·la molt destacable d’Anna Murià, acaba amb una visió de la mort totalment diferent:
“Però no hi pensava en la seva mort com una fita llunyana. Berta no volia que hi pensés, no volia que cregués en la seva mort propera, en el fons —malgrat dir-se que era per estalviar-n’hi l’angoixa— perquè ella no volia creure-hi. Com si pogués haver-hi algú exempt sempre d’aquesta angoixa, ni ella, que se sentia infinita. Víctor Montclar un dia havia dit que un remei contra la por de la mort havia estat creure’s immortal i amb això no inventava res ni tampoc no trobava un remei infal·lible. Tots ens sentim immortals, si bé sabem, perquè ho hem après, que som mortals, i d’aquí ve l’angoixa, de la rebel·lia d’un immortal contra l’amenaça de mort. Abel no tenia esment de la rapidesa amb què s’hi apropava. Per a ell, el seu decaïment era la vellúria, la de la calma quieta, acceptada tot i les sofrences. I després la inconsciència el privà de veure la porta de la mort quan s’obria davant d’ell. Només als darrers moments —tènue llampec de consciència, o desvari?—
mormolà dues paraules: ‘Ara sí’.”
Els llibreters de vell segons Solvej Balle i Marcel Fité
Dues mirades als llibreters de vell de dues signatures molt diferents: la danesa Solvej Balle en la valenta primera entrega d’El volum del temps i Marcel Fité en La veritable història del llibreter assassí de Barcelona 
La danesa Solvej Balle assumeix un repte literari vertiginós amb un projecte de set volums que comença amb El volum del temps I (Anagrama, 2024). Una dona, una llibretera de vell es queda atrapada en un bucle temporal. Sempre és 18 de novembre i el temps i l’espai són dimensions que prenen noves textures. El dia abans a aquest 18 de novembre, la protagonista va anar a Bordeus, a una fira de llibre de vell. Ella s’encarrega de triar els llibres i el marit de comercialitzar-los:
«De seguida vaig desenvolupar un cert olfacte pels llibres, un sentit pel paper, vista per a la qualitat de la impressió i la relligadura. No sé què és, però és gairebé físic, com una eruga que tempteja una fulla per veure si podrà caminar-hi, o un ocell que escolta els moviments dels insectes a l’escorça d’un arbre. Pot ser un detall: el so de les pàgines quan les fulleges, la sensació de les lletres, la profunditat de la impressió, la saturació dels colors d’una il·lustració, la precisió als detalls d’una imatge, la coloració dels diagrames... No sé quin és el factor decisiu, perquè malgrat que acostumo a saber quines obres m’interessen, en general no em queda clar si vul comprar-les fins que tinc el llibre entre les mans».
En la recent literatura catalana, Marcel Fité també descrivia un llibreter de vell —aquest, del segle XIX— a La veritable història del llibreter assassí de Barcelona(Edicions del 1984, 2020): «Fra Vicenç, certament, era feliç entre els seus llibres. No és pas que en llegís mai cap, perquè de lector ho era molt poc, per no dir gens. De fet, amb prou feines si sabia de llegir. Però ell era feliç deixant que el seu esguard es perdés a través de les inacabables rastelleres de volums que entapissaven casa seva. Ell els estimava per les seves formes, per les lletres que lluïen als lloms, per la matèria de què havien estat fets, pels caràcters gòtics de la seva lletra, pels ornaments i dibuixos extravagants, per la seva antiguitat, pel seu tacte, per la seva olor de cosa suada i envellida als resclosits armaris de les biblioteques».
Mites grecs per a nens i nenes, adults i vells explicats per Nathaniel Hawthorne
L’autor de La lletra escarlata, un dels dotze clàssics imprescindibles de la literatura nord-americana segons Harold Bloom, va fer les seues versions imprescindibles de dotze històries clàssiques en dos llibres que ara aplega Quid Pro Quo Edicions.
Teresa Bauzà Bosch ofereix una magnífica traducció dels dos volums de contes en què Nathaniel Hawthorne (1804-1864) va reescriure —sense trair l’esperit original— dotze mites grecs: Llibre de meravelles i Contes de Tanglewood (Mites grecs per a nens i nenes) recullen les històries de Medusa, el rei Mides, el paradís dels infants, les tres pomes d’or, el pitxer miraculós, la quimera, el Minotaure, els pigmeus, les dents del drac, el palau de Circe, les llavors de la magrana i el velló d’or. Una revisió molt recomanable, amb introduccions i epílegs més dirigits als infants, però un atractiu innegable per als que han oblidat, aparcat o subestimat aquestes històries. El nom de Tanglewood correspon al nom de la finca on el narrador, Eustace Bright, explica les històries als petits acompanyants els dies que el mal temps no els deixa fer excursions. Amb il·lustracions de Virginia Frances Sterrett i Arthur Rackham. Gran regal de Quid Pro Quo.