He passat fred, molt. Gairebé dues hores de moto veient alçar-se el sol fins a arribar ací, a Torroella de Montgrí, un poble empordanès d’origen medieval custodiat pel seu inconfusible castell que corona el cim del Montgrí. Durant el gèlid trajecte, he tingut temps de pensar i imaginar cap on derivaria l’entrevista. Especulacions i recursos mentals per a passar l’estona. Em presente a l’hora i lloc convinguts. Al número 3 del carrer del Mar, una artèria cèntrica i tranquil·la, on sembla que no succeeix res. Cap rètol m’indica que a l’altre costat de la porta d’un antic garatge descobriré una cistelleria en què el treball, sota la llum d’uns fluorescents, no té aturador. Em reben Josep i Magda, les ànimes de Tramats. El taller, que forma part també del domicili particular, és el seu temple professional i el seu retir personal. Entre tiges, elements vegetals i creacions teixides engeguem la conversa.
“Aquest projecte”, comença Josep Mercader, “vaig iniciar-lo tot sol ara fa més de vint-i-cinc anys. No és que vingués de família cistellera, perquè a casa érem pagesos i, quan vaig decidir que no volia estudiar, el meu pare em va fer que l’acompanyés amb una colla de Verges a podar fruiters, oliveres i vinya. Al mercat, hi posàvem parada. Sovint necessitàvem cistells per a la mercaderia i amb aquest motiu vaig provar de fer-ne alguns. El treball em va agradar.”
“En un primer moment, alternava les feines del camp amb la cistelleria, però a poc a poc em vaig anar decantant cap a aquesta. Un dia vaig dir a ma mare que volia dedicar-m’hi i em va respondre que no em guanyaria la vida. ‘Si no me la guanyo, mala sort’. Em vaig instal·lar en aquest local, anava fent encàrrecs i venia per les fires. I aquí estic.”
Magda Martínez va arribar al cap d’uns anys. M’explica que als matins treballava a Correus i a les tardes al taller. “Fins que un dia vaig decidir dedicar-me plenament a la cistelleria.”
Als inicis, se centraven en la cistelleria tradicional, en la reparació de cadires i en altres encàrrecs. “A tot dèiem que sí i, si no sabíem com fer-ho, miràvem d’aprendre-ho d’alguna manera”, recorda Josep. “No hi havia escoles, com a màxim algun cisteller tradicional o algú que arreglés cadires, als quals acudíem. Vàrem aprendre, també, dels pescadors per a la confecció de les nanses de pesca tradicionals, un tipus de cistelleria que estava desapareixent. Per cert, Sorolla té un quadre de València on apareix la gent pescant amb aquests estris [Els pescadors valencians, 1895].”
L’interès en l’art de fer nanses i en l’ofici de nanser els va portar a recollir aquestes peces que conformen la cistelleria de mar i que mostraren al públic, ara fa un parell d’anys, en una exposició al Museu de l’Escala.
En l’art de la cistelleria, o millor dit de teixir amb tiges vegetals, tot penja d’un fil. “Com et deia”, reprèn Josep, “som autodidactes, perquè no han existit escoles de cistelleria i el coneixement s’ha transmès d’una generació a la següent”. “L’ofici, el mantenim”, comenta Marga, “gràcies a l’evolució i a l’actualització de les maneres de fer, segons les demandes.”
Cistelleria 2.0
M’ho deixa clar: les necessitats han canviat en poques dècades. L’objecte utilitari, com cistelles, cistells o coves, ha anat a la baixa, probablement degut a la popularització de productes fabricats massivament amb plàstic, i ni les empreses més ben situades de cistelleria, com algunes de València, han pogut suportar la competència. Tampoc varen reeixir fa anys alguns projectes d’escoles de cistelleria que pretenien transmetre aquest coneixement tradicional.
En el cas de Tramats, la seua activitat ha derivat cap a demandes d’arquitectes i interioristes. “Mirem de dur a terme projectes a mida relacionats amb la il·luminació, l’arquitectura i el disseny. També fem pèrgoles, tanques i altres coses que ens demanen”. Però en definitiva —així ho veu Josep—, la dinàmica de feina no ha variat gaire: “En el fons, són encàrrecs bastant semblants: si abans un pagès et demanava un cove d’unes dimensions particulars, ara arriben projectes especials, on cerquem igualment solucions tècniques per a fer-los realitat. Per exemple, hem fet nanses de pesca per a una biòloga, teixint d’una manera concreta l’obertura per evitar que el peix es rasqui”. En poques paraules, tot un repte, una aventura on l’experiència, el repertori de solucions tècniques i una bona dosi d’improvisació per a superar imprevistos són les claus de l’èxit. Cada pas, cada projecte posseeix el seu aprenentatge, i l’artesà, sota aquesta mirada, esdevé aprenent continu i mestre de l’ofici.
Per més que s’hagen orientat cap a projectes que s’allunyen dels productes tradicionals, ni l’una ni l’altre tenen domini del disseny per ordinador, com a màxim un dibuix aproximat sobre paper. “Des que fem projectes amb interioristes i arquitectes, hem canviat la manera de treballar. Tradicionalment, els artesans, fossin del gremi que fossin, dissenyaven les seves peces. Amb els arquitectes i interioristes, són ells els dissenyadors i nosaltres aportem el nostre bagatge tècnic, el coneixement dels materials i l’experiència en l’ofici per a crear les peces que ens encarreguen.”
Productors de materials propis
A Tramats, l’artesania té un temps i un preu. “Des dels inicis, vàrem tenir clar que volíem fer cistelleria de qualitat”, explica Josep. És per això que varen decidir plantar algunes de les espècies amb què treballen i buscar altres varietats pels voltants del poble. “En el camp busquem també la màxima qualitat dels materials, com les peces que fem. Si haguéssim volgut competir contra productes de curta durada fets amb materials de baixa qualitat, sempre hi ha algú que ho fa més barat. Malgrat el petit marge que ens queda, els nostres productes tenen un preu més elevat.” La clientela de Tramats no és únicament local; alguns s’atansen des de Barcelona per encarregar peces a la carta. “Al llarg dels anys, hem vist un canvi en el perfil de client, sobretot des que col·laborem amb arquitectes i dissenyadors. Per exemple, va sortir un projecte a Formentera i vàrem marxar-hi un mes: havíem de fabricar una pèrgola amb un sentit artístic, que s’assemblés a les figueres planes i baixes que tenen allà. Com que els va agradar, al cap de dos anys vàrem tornar a la mateixa casa a fer-ne una altra. Això implica preparar-ho tot abans de marxar: calcular la quantitat de material, perquè no et falti res quan siguis al lloc, així com preparar tota la logística. L’experiència va ser molt positiva.”
Tot i això, em pregunte —els pregunte— si l’art de teixir amb tiges vegetals, i ja no únicament fer cistelles, té un relleu generacional, o és un dels oficis en perill d’extinció davant d’un món globalitzat, automatitzat i mecanitzat. “Existeix una associació de cistelleria a Catalunya des de la qual s’imparteixen en els darrers anys alguns cursos. Jo crec que la gent jove, de primeres, potser no se sent atreta per la cistelleria tradicional, però veu que hi ha altres àmbits on es pot aplicar aquest coneixement: en projectes més creatius, per exemple, i, per tant, més atractius. Hi ha un altre aspecte interessant: abans la gent que provava la cistelleria era més gran; ara la mitjana d’edat ha baixat.” Al comentari de Josep, Magda afegeix el factor econòmic, que pot fer desistir de plantejar-se viure d’aquesta activitat. “En aquest ofici, i en l’artesania en general, guanyar-se la vida no és una cosa immediata, a diferència d’un altre tipus de feina on cobres un salari a final de mes des que comences a treballar. Aquí t’has de donar a conèixer i guanyar-te la clientela, a banda de la dedicació que implica i els coneixements que has d’acumular: a l’inici, costa planificar unes vacances ni que siguin mínimes, perquè has d’agafar tots els encàrrecs que entren.”
Conversa en cadires de bova
Prosseguim la conversa asseguts en cadires baixes de fusta amb cul de bova. Sense perdre el fil del diàleg, la meua vista es fixa ací i allà en manolls de tiges de colors, textures i diàmetres diversos, en racons on s’amunteguen cistelles, nanses de pesca i altres solucions que mostren en el seu teixit geometries perfectes, regulars i d’una meticulositat exquisida. Dins d’aquest antic garatge, el temps sembla haver-se aturat, o haver-se posat al servei del treball pacient del tramat vegetal.
Parlem de la vida en general i del seu ritme en particular, i ací són ben clars: “L’artesania és una forma de vida”, afirma Magda. “A casa meva, feien de pagès”, apunta Josep. “Sempre treballaven, i així anaven vivint. Si havien de marxar, en tornar es posaven de nou a la feina. El concepte de vida que tenim nosaltres és bastant semblant al dels meus pares. Nosaltres anem fent: compaginem la vida amb la feina, i tot va fluint. De normal, comencem ben d’hora al matí. Així reservem les tardes per a fer encàrrecs, visitar clients o fer alguna excursió, perquè també ens agrada sortir del taller. Ara vindrà el temps de collir canyes: a migdia anem al camp, dinem allà i ens hi quedem tallant canya fins al vespre”.
Parlem de materials
Vímet, canya, balca, jonc són les principals matèries primeres de Tramats. Com qualsevol altre tipus de material, cadascun d’aquests posseeix unes propietats mecàniques més indicades per a uns treballs o altres. “Amb la canya i el vímet, per exemple, fem canyissos, cistelleria tradicional, coves... Els joncs els utilitzem més que res per a les nanses de pesca”, m’explica Marga. “Els materials”, apunta Josep, “es caracteritzen per la flexibilitat. El jonc té una flexibilitat especial que va molt bé per a fer làmpades, per exemple”. Em fa la demostració amb una tija de jonc. “Veus? Té una flexibilitat i una rigidesa al mateix temps que per a les nanses sempre ha funcionat fantàsticament.” “De totes maneres”, continua, “en la cistelleria sempre s’ha emprat el que ha crescut a la vora.”
Quan arriba la primavera, cullen de la natura el jonc i la balca, i aviat, a l’hivern, tocarà la canya. Al seu camp havien plantat vímet, però “ara el comprem, ja pelat, a productors de Conca”. El procés de preparació de materials és laboriós, lent, i reclama una bona dosi de paciència. “Al camp separem la grana de la tija del jonc, que portem cap a casa, on la deixem assecar aquí, al taller. La posem al sol, però hem de vigilar que, si hi ha humitat, a la nit cal entrar-la, perquè no quedi negra.”
A Torroella de Montgrí, com a la majoria dels pobles tocats per la tramuntana, quan s’instal·la aquest vent asseca l’ambient i deixa una atmosfera clara, cristal·lina, que defineix els contorns i satura els colors. “Els dies de tramuntana s’ha d’anar amb cura, perquè assequen els materials, els tornen rígids i més fàcils de trencar-se mentre teixim. Per contra, els dies humits ens faciliten molt la feina, perquè tornen les tiges més flexibles. Si juguem amb el temps, la feina va més bé i per a nosaltres molt millor, no anem a contracorrent. Per exemple, els dies de tramuntana, mirem de fer altres feines, com escardar canyes, que són perfectes.” “Estem constantment mirant la previsió meteorològica”, intervé Josep. “Sempre enganxats al temps.”
La conversa deriva cap a altres aspectes de la fabricació. Hi ha dies, els pregunte, que no estem tan hàbils ni tan lúcids. Dies en què la faena no flueix i tot sembla que va eixint a la força. “Aquests dies”, em comenta Josep, “tampoc perdem el temps: els dediquem a endreçar el taller, a altres tasques menys compromeses. Així, l’endemà tot rendeix més.”
Digue’m com teixeixes i et diré d’on ets
Cada poble ha tingut tradicionalment costums i maneres de fer propis que han contribuït a formar-ne la identitat. Entre aquests, hi ha els mètodes de teixir en l’art de la cistelleria tradicional. “Hi ha petites variacions que ens indiquen l’origen d’un cistell. Si és original, podem endevinar si està fet a l’Empordà o al Solsonès. No obstant això, des de fa uns quants anys l’Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres ha creat una escola i s’ha unificat la manera de teixir, cosa que ha fet perdre les maneres de fer de cada lloc. Aquí fem un tipus de cistell al qual, fora de la nostra comarca, anomenen cistell empordanès, de cul rodó i una mica obert. Amb aquestes peculiaritats, els cistells es poden llegir: veure d’on són, com s’ha fet la vora, si està fet amb diferents materials, com el vim i la canya...”
Relleu incert
No és un tema tabú, però tots sabem que és l’espasa de Dàmocles que plana sobre l’artesania en general i alguns projectes personals, com Tramats, en particular. I, per això, tornem a ell. “Si algun dia aparegués algú que volgués agafar el relleu... Estaria bé algú del poble, jove, que tingués ganes, però la veritat és que cal temps fins que no aprens l’ofici. A més, avui la figura de l’aprenent és complicada de gestionar, perquè segons la legislació hi ha eines que ell no pot fer servir. Si fos administrativament més senzill incorporar aprenents, jo crec que en tindríem.”
Hi ha un altre aspecte de l’artesania que pot fer enrere i que no deixa d’eixir a la conversa: la jornada laboral. “Nosaltres estem aquí el temps que calgui. Si arriba algú que vulgui continuar l’ofici, ha de tenir-ho ben clar. Igual aconsegueix fer vacances i ponts, però nosaltres no ens ho plantegem. D’altra banda, tens avantatges: si has de marxar, ho fas, sense haver de donar explicacions a ningú. Ets amo del teu temps. Treballem per la nostra vida.”
“Per a viure de l’artesania avui, t’ho has de creure molt i atrevir-t’hi. Estic molt satisfet amb tot el que he viscut”, conclou Josep. “Tenim feina per a tots dos i no podia imaginar, quan vaig començar, que això arribaria fins aquí. Quan entren projectes nous que no saps si sabràs fer-los, aleshores t’hi llences amb atreviment: dir que sí i endavant. No sé si aquesta actitud és causada per la necessitat o pel mateix repte, o per totes dues coses alhora.”
“Aquesta diversitat és molt atractiva per a nosaltres”, apunta Magda. “No es tracta de la cistelleria tradicional, que és molt repetitiva, sinó que són feines que t’obliguen a pensar, a trobar solucions tècniques, a ser creatius i imaginatius... En aquest ofici estàs aprenent cada dia.” I així és, pense: el bagatge és la seua millor caixa d’eines. Perquè d’eines, en aquest ofici, bàsicament hi ha les mans i algun estri petit, com trepant, serra de vogir o punxó. “Per a fer de cisteller, no cal una gran inversió, tan sols paciència i destresa, que es guanyen amb el temps.”
Un refugi personal
Acomiadem la conversa parlant de nou de la meteorologia. “Els dies de pluja són molt agradables, tancats aquí, al taller, treballant, amb l’estufa. Sents que no pots estar en un lloc millor. Les peces surten xiulant, els materials són dòcils i flexibles.” Què més es pot demanar?
GALERIA D'IMATGES, ací.