Fer és pensar
No ho dic jo, ho escriu l’insigne sociòleg Richard Sennett a l’inici de L’artesà. “Fer és pensar” va més enllà de l’estricte animal laborans, bèstia humana de càrrega en treballs penosos. “Fer és pensar” apunta al domini de l’Homo faber, a la connexió entre el cervell i la mà, al judici d’aquest i fins i tot a la consciència dels materials pròpia de l’artesà, sense oblidar algunes habilitats aplicades, com la destresa del gest, o la imaginació com a recurs per a la resolució de problemes tècnics.
Amb la revolució industrial, l’Homo faber perd el control global del procés de producció i queda reduït a peça d’un engranatge que exigeix d’ell la repetició ad infinitum d’un gest: esdevé el nou animal laborans, aquell que fa maquinalment sense comprendre.
Sota el prisma de la industrialització, els tallers artesans d’origen medieval, ubicats al centre de les ciutats i organitzats per gremis i carrers (com els d’Assaonadors, Ballesters, Argenters... a València), deixen pas a fàbriques i espais de gran format. Tant l’estructura familiar i de relleu generacional del treball com la relació mestre-aprenent es veuen seriosament afectades per la nova cultura material, en la qual l’artesà deixa de ser-ho i es converteix en treballador assalariat. Es perd l’ofici i amb ell un estil de vida.
Si en aquell primer estadi de la producció industrial l’artesania rebia un colp important, la seua pervivència segueix patint noves amenaces. La imparable globalització ha desplaçat els centres de producció als països asiàtics, els quals proporcionen el nou animal laborans, amb mà d’obra barata i sovint esclavitzada. En aquest escenari, l’activitat artesanal sobreviu des d’una actitud de resistència contra la deslocalització, contra una cultura del treball alienant i deshumanitzada, contra l’hiperconsumisme de productes obsolescents. L’artesania contemporània s’arrela al territori, en nodreix el relat i la identitat, i s’alinea amb la cultura d’un temps humà que desafia la immediatesa.
Si l’artesania tradicional exerceix un paper clau en la preservació de la memòria i la identitat cultural, les noves artesanies apunten a produccions creatives i d’autor de peces utilitàries o ornamentals, que revisiten processos i exploren nous límits estètics i funcionals, tot mantenint l’esperit de l’elaboració acurada i la relació directa i humana creador-client.
A la sèrie “Catalunya, terra d’artesans” que ara us presentem, recorrereu artesania tradicional i contemporània, descobrint tallers, vides i motivacions que nodreixen una manera de fer i de viure que, malauradament, es troba en perill d’extinció.
Em presente a les 7.40 del matí —coses de la puntualitat; he quedat a les 8. Les primeres clarors del dia deixen entreveure els estralls de les Barraques de Banyoles, la festa local que ningú de la contornada pot perdre’s. Mentre passege per l’esplanada deserta que tanca, al fons, un casalot antic de parets rotundes i de façana geomètrica —minuts després m’informaran que es tracta de l’antic molí de la Farga d’Aram—, un ciclista travessa la penombra. Aparca el seu vehicle a la porta de l’edifici, hi penetra i encén els llums. L’interior pren vida.
Em rep el propietari de la bicicleta, en Jordi Torrent, o el que és el mateix “el capità del vaixell” de Sastres Paperers, com li agrada definir-se.
El taller és ampli, diàfan, multifuncional. Un espai que, malgrat la seua superfície, sol col·lapsar-se els dies de forta producció paperera. Jordi no disposa de gaire temps: mentre feineja, anem xerrant. Al paper, va arribar-hi per casualitat: ni els estudis inacabats de psicologia ni el treball de guarda del refugi d’Ulldeter, al Pirineu oriental, ni les oposicions de bombers que va estar a punt d’aprovar varen marcar-li el camí. “El 2007, a través d’un amic, vaig assabentar-me que el Toni (Sardà) estava buscant algú per a treballar en el seu taller paperer, situat al centre de Banyoles. Em va col·locar i vaig anar entrant en aquest món. Em van sorprendre molt les possibilitats que m’oferia per explorar la meva creativitat, perquè el nostre ofici no té un vessant únicament productiu: tenim encàrrecs de projectes concrets que no es poden dur a terme industrialment. I és quan ens toca experimentar amb les fibres del paper, els gruixos i les formes.”
Amb la crisi del 2008, els treballs i els encàrrecs varen caure, fins al punt d’haver de reduir la jornada de vuit a quatre hores. “Vàrem resistir, probablement perquè no teníem altres opcions.” El 2013, escanyat per aquesta situació insostenible, Toni Sardà va decidir posar fi a la fabricació de paper que havia iniciat trenta anys enrere. “Després de tants anys d’esforços tirant endavant un ofici en el qual s’havia format gairebé de manera autodidàctica, excepte un curs que va fer al molí paperer de Capellades, finalment tot s’acabava. Amb el tancament del seu taller s’acabava, també, la fabricació de paper a Banyoles, que havia estat un dels oficis tradicionals, gràcies als recs que tenim a la ciutat. Jo havia estat el seu aprenent i vaig comunicar-li la meva voluntat de no deixar morir el taller.”
Jordi va defensar davant el consistori la supervivència de l’ofici de paperer com un patrimoni immaterial de la ciutat. “Ens varen cedir aquest edifici, el molí de la Farga de l’Aram, que en aquell moment estava desocupat i que, a més, havia estat molí paperer, a banda d’una farga des de la seva construcció el 1685.” Ubicant-se en aquest espai als afores de la ciutat, el projecte paperer cobrava més sentit que mai i es carregava de valor afegit, alhora que reforçava la identitat cultural banyolina. “Treballant al molí de la Farga, situàvem l’ofici de paperer en el seu lloc d’origen. Era tancar un cercle. Així va començar el 2014 Sastres Paperers, amb la implicació de tots dos.”
Aquari. De signe a marca de paper
“El Toni sempre parlava del seu taller com el molí d’Aquari, que va ser la marca amb què va comercialitzar els seus papers, perquè un dels seus fills havia nascut sota el signe d’aquari. Tot i que Sastres Paperers és l’empresa, hem mantingut la marca de paper Aquari.”
Aquesta marca protagonitza un capítol ineludible en el panorama paperer català contemporani. Quan Toni Sardà va començar la seua activitat, va rebre encàrrecs d’un taller de gravat de Barcelona —avui, Taller 46— de la família Barberà, que varen posar-lo en contacte amb artistes que, per ell mateix, li hauria costat molt d’aconseguir. Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Miquel Barceló, Jorge Oteiza, Chillida, Manolo Valdés, Joan Pere Viladecans et alii han creat obra amb paper Aquari. “De molins com el nostre que puguin fer encàrrecs molt diversos i que tinguin una continuïtat en el temps, n’hi ha pocs a tot Europa. A Catalunya, som nosaltres i el molí de Capellades, que és museu i també fa encàrrecs molt interessants”, comenta Torrent.
Toni es va jubilar ara fa vuit anys, però manté una estreta vinculació emocional amb el projecte —més enllà de ser soci de la societat Sastres Paperers. Hi arriba enmig de l’entrevista acompanyat del seu gosset, mentre Toni batalla per ajustar una forma —un motlle per a fabricar fulls de paper. Xerrem tots tres i Toni em comenta que és descendent de Castelló, d’Onda concretament, als peus de les muntanyes de la serra d’Espadà on —permeteu-me l’apunt personal— vaig començar a caminar.
El projecte de Sastres Paperers no pretenia limitar-se únicament a un taller de fabricació artesanal de paper, sinó anar més enllà, “oferint activitats de difusió relacionades amb l’ofici i l’edifici, tant per a escoles com per a particulars i per a grups amb altres capacitats”. Aquesta és la funció que ha assumit Mamen Cagigós des del 2017, la qual em mostrarà en finalitzar l’entrevista i amb gran luxe de detalls, cada pas del procés paperer, cada racó del taller, i em descobrirà, a més, els espais oblidats de l’antiga farga de coure.
Tornem, però, a Aquari. La marca ofereix un catàleg de papers estàndards per a belles arts que es poden comprar en comerços especialitzats, o bé a través del seu web sastrespaperers.com. Aquest paper compta amb unes proporcions concretes de cotó i lli, i un grau d’encolat, “que és la recepció, el grau d’absorció, que té el paper respecte de l’aigua”, m’explica Jordi. “Per a l’encolat, antigament s’havien recorregut a gelatines animals i ara utilitzem resines sintètiques.”
A Sastres Paperers també fabriquen paper a mida. De fet, el seu nom no en deixa cap mena de dubte: “En el moment que havíem de posar nom a l’empresa, vaig recordar una entrevista en què el Toni havia utilitzat el concepte sastre paperer per explicar part de la seva feina”.
Sastres Paperers va créixer, fins al punt de formar un equip amb cinc persones que, per una crisi de comandes, va acabar reduint-se a les tres actuals, amb la recent incorporació d’Anna Pagès, una jove aprenent paperaire. “A mi, el que m’agrada és fer paper i durant aquella època de tant volum de feina vaig haver d’abandonar l’ofici per a dedicar-me a la gestió de l’empresa. Quin sentit tenia aquell col·lapse? On quedava el valor de l’artesania en un procés que ara buscava la productivitat gairebé industrial amb una estructura pensada per a una producció artesanal? Amb tot aquest canvi, avui estem molt millor que temps enrere, molt engrescats i carregats d’una energia molt positiva.”
El paper no ve de l’arbre, i els nadons no venen de París
Els tòpics hi són per a desmuntar-los: el paper no sempre ha estat produït amb arbres. “El paper es fa amb cel·lulosa”, m’explica Jordi, “un compost que formen les parts fibroses dels vegetals. Forçosament, has d’emprar la cel·lulosa per a fabricar-lo, però el que canvia són les característiques que cada tipus de fibra aporta al paper i el seu comportament, segons els usos que ha de tenir un paper concret. Podrem recórrer al lli, al cotó, la juta...”
En la història paperera, des de la seva invenció fa 2.000 anys a la Xina, el recurs als arbres és de data recent, de fa uns 150 anys, m’explica Jordi. “En altres moments de la història, sí que s’havien utilitzat els arbres, la seva escorça i altres parts, però no de la manera com ho fem ara, on les pastes mecàniques i químiques són derivades de la trituració de fusta. Durant molts segles, el paper era més sostenible, perquè provenia del rebuig tèxtil: el paper de drap, que se’n deia. Tot aquest material, des de roba de la llar fins a cordes o veles de vaixells, era d’origen vegetal.”
“Per a paper de belles arts, utilitzem cotó i lli, principalment.” Jordi m’assenyala una pila de matèria esponjosa de color blanc immaculat. “Això és cotó que havia sigut roba teixida i que Triturats La Canya, a Olot, s’encarrega de desfibrar i processar per a ser reutilitzat posteriorment en filatures i fabricació de nous productes tèxtils. En el nostre cas, l’utilitzem per a paper.
La pila holandesa, el cor del molí
Guiat per Mamen, l’encarregada d’activitats, ens dirigim a un extrem del taller. Una tina de dimensions generoses i de forma ovalada estanca una aigua d’aspecte insalubre. “Aquesta és la pila holandesa, el cor de tot molí paperer”. La de Sastres Paperers es diu Josefa, en reconeixement del seu anterior propietari, Josefo, un artesà paperer mexicà establert a Euskadi. Josefa és vella, amb un bon grapat d’anys treballant; sobreviu gràcies a les atencions periòdiques de Tallers Soteras de Capellades, pares d’aquesta bellesa mecànica i especialitzats en maquinària paperera des de 1860, quan Isidre Soteras va obrir les portes del taller.
La pila holandesa es va inventar al segle XVII a Holanda i substituïa els molins de masses, una bateria de morters moguts per força hidràulica. “A la pila holandesa”, afegeix Mamen, “es tritura el material per a obtenir la polpa amb què es fabrica el paper”. El secret de la pila holandesa és com el del pastament del pa”, m’havia apuntat feia una estona Toni. “Segons com el pastis —o segons com facis treballar la pila holandesa, en el nostre cas—, et queda un pa més o menys esponjós.”
“El paper fabricat únicament amb fibres vegetals i sense additius —al contrari del paper industrial— és més inestable; és un element viu, molt sensible al canvi de les condicions ambientals.”
Un paper de merda
Al primer pis del molí, hi ha l’assecador, un espai ventilat on, penjats o en lleixes, els fulls de paper esperen pacientment el torn per a ser planxats. Allà, una caixa conserva “papers de merda”, em comenta sense ànim pejoratiu Mamen. “Durant la pandèmia, a Jordi se li va ocórrer fabricar paper amb fems de burro, perquè als excrements dels herbívors hi ha cel·lulosa, i aquesta no es digereix. “Va aprofitar que a la nostra comarca [el Pla de l’Estany], hi ha una família que són criadors de burro català des de fa cinc generacions.”
“El que va ser un experiment ha acabat sent un dels nostres productes més singulars amb venda internacional.”
Ara entenc el que Jordi m’havia llençat a l’inici de l’entrevista: “El paper és una forma de comunicació, aporta valor a allò que comunica. Fins i tot, el suport és el missatge mateix.”
Acabe la immersió a Sastres Paperers, amb un dubte: l’artesania, avui i demà. La resposta de Jordi és clara: “L’artesania”, conclou Jordi Torrent, “és actualment un manifest contra la deriva que està patint el planeta amb la globalització. Per sort, hi ha gent que encara se sent atreta per la diferència. Cada full de paper nostre és diferent, malgrat haver sortit del mateix procés. El resultat del paper, per molt que ens esforcem a fer-lo el més regular possible, depèn del gest, senzill i difícil alhora, de la mà.” Estendre la pasta de paper sobre la forma no té cap secret, o sí: l’experiència i la repetició pacient al llarg dels anys. Això és l’artesania. En fi...
GALERIA D'IMATGES, ací.