Aquest cap de setmana se celebra a Barcelona el seminariSemicercles, impulsat per Plataforma per la Llengua per a debatre sobre llengua i identitat a la Casa Convalescència, situada al número 171 del carrer Sant Antoni Maria Claret.
Amb un cartell ben complet de ponents, l’entitat pretén dur a terme un debat sobre les qüestions lingüístiques als territoris de parla catalana a través de la col·laboració entre la societat civil i el món acadèmic per tal de “promoure la llengua catalana en un món cada vegada més globalitzat”.
Un dels ponents en aquest seminari és Peter A. Kraus, catedràtic de ciència política a la Universitat d’Augsburg, a Baviera, on exerceix també com a director de l’Institut d’Estudis Canadencs. Aquest acadèmic parla de “llengua, inclusió i diversitat” i sobre “el llegat del segle XX i els reptes del segle XXI” en aquests termes, posant en el punt de mira el component integrador de la llengua en les identitats modernes.
En paraules a aquest setmanari, Kraus explica que el fenomen clau que hi ha tant al Principat com al conjunt de les àrees catalanoparlants “és que hi ha una transformació demogràfica molt accentuada de la societat a causa de la migració, que està afectant el panorama lingüístic”. Segons ell, “aquest aspecte ens fa pensar que la societat, es vulgui o no, està abocada a ser multilingüe”, tot i que el català “ha de ser element inclusiu, i hem de treballar al mateix temps perquè sigui la llengua d’un conjunt multilingüe de persones que parla altres idiomes”.
Kraus assegura que “el repte és aquest”, però “hi ha molta demanda i poca oferta”, ja que “el vocabulari de la política lingüística està ancorat en conceptes del segle XX” i cal “fer un pas endavant i trobar mitjans per fer del català una llengua més atractiva, hegemònica i compatible en aquest context profundament multilingüe”. En aquest sentit, l’acadèmic diu que “hem de bastir un projecte que sigui capaç de fer entendre a la gent que ve de fora que el català és atractiu, no perquè sigui una llengua més, sinó perquè està vinculada a un projecte de país acollidor”. Kraus recorda que “els territoris catalanoparlants sempre hem estat terra d’acollida i encara ho som, i per tant es podria accentuar més que el català és cosa de tots, també dels nouvinguts: és un mecanisme que cal engreixar i adequar-lo a la diversitat, però falta una articulació política per a fer un projecte com aquest”.
Preguntat per què ens ensenya el segle XX a l’hora d’incorporar la llengua a nouvinguts, l’acadèmic explica que “en un país on gairebé la meitat de la població és d’origen migrant, apel·lar a la llengua pròpia i establir un vincle molt estret amb el català és complicat”. Per això, considera factible “una obertura del concepte de llengua pròpia cap a una noció més republicana, com ara llengua comuna”, argumenta. “La gent és el motor polític que ha de fomentar aquesta transició”, diu, i recorda que durant el franquisme, “un període de clara persecució, el que hi va haver és un pacte entre el moviment obrer, la burgesia i l’antifranquisme que facilitava una certa hegemonia cultural de la qual va viure el català fins ben entrats els anys noranta”.
El docent constata que “això s’està perdent per diversos motius, però caldria un consens equivalent al que va propiciar aquella hegemonia cultural entre el PSUC, el PSC, el pujolisme, etc., amb un bloc fort com el que va permetre tot aquell moviment social”. Kraus admet que aquest bloc a hores d’ara és difícil, perquè “està molt confrontat” i “els conceptes de catalanitat són molt diferents entre les parts”, però “caldria trobar un consens equivalent al voltant d’aquesta idea de multilingüisme concentrat no sotmès al mercat neoliberal, sinó que permeti la gestió de dels elements generats per la diversitat”. El professor recorda que “això es podrà fer des de Catalunya i des dels territoris catalanoparlants, però no des de Madrid”.
Sociolingüística
Una altra de les ponents al seminari és la sociolingüista Maite Puigdevall. Aquesta professora de la Universitat Oberta de Catalunya , analitza com la globalització imposa “reptes importants en els grups lingüístics minoritzats com el català i en la inclusió de la immigració a través de la llengua”.
Puigdevall explica que, “des de la sociolingüística, la llengua és un fet social que situa els individus en la societat i els marca tal com també els marca el gènere, la raça, l’origen o la classe social. Però poques vegades es veu la llengua com una cosa important dins de l’actuació o del poder dels individus a la societat”, relata. Per això, entén que “la llengua forma part d’un conjunt de trets que ens defineixen com a individus, i és aquí on cal parlar d’interseccionalitat, un terme que d’alguna manera explica que hi ha diversos factors que ens defineixen”.
La sociolingüista analitza que els estudiosos de la matèria han treballat “més en la fixesa que no pas en la mobilitat”, i això fa que “tinguem una manera concreta de comptar parlants quan vivim en un món mòbil i connectat: comptem només els parlants que viuen aquí, no els que viuen a fora o han passat per aquí. Per això, ens hem d’actualitzar totes les ciències socials i mirar d’entendre la llengua i els parlants des del paradigma de les mobilitats, no des de la fixesa, que en l’època actual no ens serveix”.
En la seua intervenció, Puigdevall també vol aportar reflexions sobre els nous parlants de català. “Parlem d’un col·lectiu que ja és majoria en la societat”, explica, i matisa que “hem de fugir de qüestions essencialistes lligades a la creació dels ciutadans i dels individus dins dels estats nació”. És per això, possiblement, que la categoria sociolingüística dels nous parlants de català “no figura molt entre nosaltres”.
Alhora, Puigdevall recorda que els nous parlants de català d’ara no són com els dels anys setanta. “Aquells catalans no van aprendre el català a l’escola, van entrar en contacte amb la llengua en altres circumstàncies durant el franquisme tardà i durant la Transició. Als anys vuitanta i noranta aquest perfil de nou parlant va anar canviant, la migració espanyola es va estancar i a partir del 2000 comença un nou fenomen amb migrants procedents de fora de l’Estat espanyol, molts dels quals ja no compten com a migrants sinó com a nacionals”.
És en aquest punt, diu Puigdevall, que comença “la racialització dels nous parlants, cosa que significa que nosaltres no els reconeixem com a nous parlants i no ens hi dirigim en català, o fins i tot els contestem en castellà si ens parlen en català”. La sociolingüista indica que el context actual “ens obliga a ser conscients que som un país de pas més que d’acollida, i això no sempre ho tenim clar: molts dels nouvinguts tornen al seu país o marxen cap a altres països d’Europa, i això té conseqüències molt importants per al nostre país”. Segons Puigdevall, cal fugir de “la sensació que hem de començar de nou: tornar a formar els que venen i deixar passar el temps. Això és una roda que no s’acaba mai, tenim una comunitat en moviment constant i no en som conscients”.
Un punt de vista historiogràfic
L’altre ponent en aquest seminari serà l’historiador Antoni Simon, catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha aprofundit en el pensament nacionalista espanyol a través de llibres com La unitat d’Espanya com a valor polític, una arqueologia intel·lectual (Afers), a propòsit del qual va ser entrevistat en aquest setmanari.
A la seua ponència, Simon explicarà com la llengua actua, en la teoria i en la pràctica polítiques, “com un mitjà per a la construcció estatal-nacional espanyola”, destacant fases evolutives d’aquest procés: des de la conceptualització de la raó d’estat a mitjan segle XVI fins les dècades finals del XIX, quan es produeix el xoc entre el nacionalisme d’estat espanyol amb l’emergent nacionalisme subestatal català.