Les bruixes, segons la literatura de Belbel i la ciència de Yuval Noah Harari
A Acte de fe, un protagonista se sent víctima d’una bruixa; a Nexus, l’autor del best-seller Sàpiens explica com es van escampar les històries sobre bruixes a l’edat mitjana.
Un dels protagonistes d’Acte de fe (Proa, 2024), de Sergi Belbel, sospita de sobte que acaba de conèixer una bruixa i que ell mateix n’és víctima: “És bruixa, és això! És clar! Com no se n’ha adonat abans? L’embruix que exerceix en ell és per algun sortilegi o malefici o filtre que ella li va posar ahir a l’aigua, en aquell got, o la llet que acaba de prendre. Però, la llet, l’ha treta tota. Potser l’hi ha inoculat amb la mirada. Sí, ha de ser això: la seva primera mirada, ahir, darrere el seu pare quan ell va obrir la porta. Una mirada com una sageta enverinada que ara ell duu a dins i li ha entrat a la sang, dins les venes. Com pot desempallegar-se’n? Les bruixes, cal portar-les a...”
A Nexus (Edicions 62, 2024), Yuval Noah Harari, explica científicament com es van crear i escampar els mites de les bruixes i els caçadors de bruixes: “Les caces de bruixes il·lustren el costat fosc de crear una esfera informativa. (...) les caces de bruixes van ser alimentades per un mar d’informació en expansió que en lloc de representar la realitat va crear-ne una de nova. Les bruixes no eren una realitat objectiva. No hi havia cap persona a l’Europa de principis de l’edat moderna que tingués relacions sexuals amb Satanàs ni fos capaç de volar dalt d’una escombra i provocar calamarsades, però les bruixes es van convertir en una realitat intersubjectiva. Com els diners, les bruixes es van fer reals per l’intercanvi d’informació sobre les bruixes.
Tota una burocràcia de la caça de bruixes es va dedicar a aquests intercanvis. Teòlegs, advocats, inquisidors i propietaris d’impremtes es guanyaren la vida recopilant i produint informació sobre bruixes, catalogant-ne diferents tipus, investigant com es comportaven i donant consell sobre com se les podia descobrir i derrotar. Els caçadors de bruixes professionals oferien els seus serveis a governs i municipis, cobrant grans sumes de diners. Els arxius es van omplir d’informes detallats d’expedicions de caces de bruixes, protocols de judicis i llargues confessions”.
Els gats japonesos i els gats illencs de Natsume Sōseki i Isabelle Aupy
Arriba Soc un gat, l’autobiografia animal que el japonès Natsume Sōseki (1867-1916) va publicar el 1905 de la mà de Navona. Segona traducció felina de l’any, després de L’home a qui ja no agradaven els gats (Raig Verd) d’Isabelle Aupy.
Navona edita una bonica versió catalana d’un clàssic japonès, Soc un gat (1905), de Natsume Soseki, traduït per Marta Moya. Bo des de bon començament: “Soc un gat, però encara no tinc nom. Tampoc sé on vaig néixer. L’únic que recordo és un lloc humit i fosc, i que miolava sense parar. Allà vaig veure un humà per primer cop; segons vaig saber més tard, es tractava d’un shosei, un estudiant d’aquests que col·laboraren en les feines de la llar a canvi d’allotjament i menjar. Són la tribu més depravada de la seva espècie. He arribat a sentir que a vegades aquests shosei ens cacen a nosaltres, els gats, ens cuines i se’ns cruspeixen. Tanmateix, en aquell moment jo no sabia res d’això i tampoc vaig tenir por. Ell em va alçar sobre el palmell de la mà i jo vaig sentir que flotava en l’aire, això és tot”.
També començava esgarrapant L’home a qui ja no agradaven els gats d'Isabelle Aupy (Raig Verd, 2024): “Imagina una illa amb gats. De domesticats, de panxacontents, de carrer, que una mica es passegen ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre, i que no s’amanseixen fàcilment, però ja els agrada deixar-se amanyagar de tant en tant. I també hi ha els que sempre venen quan els crides, els que a la nit s’escapen a fer el funàmbul per les teulades, i d’altres que, en canvi, tornen per arraulir-se’t al costat.
No es veien gossos a l’illa, o vaja, tan pocs que res, pots comptar. Sí que són útils, però és veritat que s’hi ha de ser. Te n’has de cuidar, passejar-los, ensinistrar-los. Són dòcils i simpàtics, i tant que sí, i no hi tinc res en contra, però jo soc un home de gats. Me n’agrada la independència i el menfotisme, també”.
La vegetació extemporània de Dolça a la torre de fang
L’atzavara i la figuera de moro apareixen sorprenentment en un paisatge del segle XII, retratat per Antoni Veciana a la seua última novel·la, Dolça a la terra de fang (Segona Perifèria).
A l’última novel·la d’Antoni Veciana, Dolça a la torre de fang (Segona Perifèria), ambientada al segle XII, hi ha dues plantes on no toca: “Les ratxes de vent ens burxen, i les atzavares i les figueres de moro dels camins no ens fan de parapet. Aquest vent que no cessa m’arrossega els terrossos i la llicorella que tenia damunt i que tapaven la primera idea: fugir”. En només dues ratlles, Antoni Veciana cita dues espècies vegetals, l’atzavara i la figuera de moro que són originàries d’Amèrica i, per tant, no van poder ser “importades” fins al segle XVI. Per molt mediterrànies que semblen ara, l’atzavara i la figuera de pala no podien ser al paisatge del segle XII. Al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, la primera cita d’atzavara és del 1852, de Lo jardiner hortolà y florista, ó modo ordenat de cultivar la terra segons us y práctica de bon pagés. Relliscada de Veciana o un detall extemporani voluntàriament amagat per ell?