Els lleons de Venècia, segons André Suarès i Predrag Matvejević
L’altra Venècia (LaBreu, 2024) és un bellíssim retrat literari del croat Matvejević i Viatge del condottiero (Quid pro Quo), una preciosa ruta des de Basilea fins a la ciutat italiana, del francès André Suarès.
A L’altra Venècia (LaBreu Edicions, 2024), el croat Predrag Matvejević fa un bellíssim retrat d’aquesta ciutat, descrivint —amb poesia i rigor— des de les plantes que creixen a les parets fins als lleons que vigilen la ciutat i els seus visitants:
“Hi ha molts lleons de Sant Marc per tot arreu: n’hi ha d’alats, asseguts (in moleca), triomfants. Els historiadors ens recorden que l’exèrcit comandat pel general Bonaparte, quan va arribar a Venècia i va suprimir-ne la independència, va intentar prohibir-los per decret: el 30 de floreal de 1797, el general de divisió Victor Perrin es va oposar a aquest símbol (...) El general no sabia que sant Marc, a diferència de Pere i Pau, no havia estat mai a Roma i que el seu exemple significava una mena d’oposició tranquil·la al poder papal. Aquest jacobí ignorava en què consistia realment la religiositat dels venecians. Els lleons de sant Marc van continuar essent, i encara ho són, els protectors de la ciutat i de les seves possessions, els guardians de l’Adriàtic —el golf de Venècia— i els garants del poder en ell”·
El francès André Suarès narra un viatge entre Basilea i Ravenna amb estil i sensibilitat. Ho podem llegir gràcies a la traducció del rossellonès Patrick Gifreu a Viatge del condottiero. Cap a Venècia (Quid pro Quo, 2024). També hi veu lleons: “M’apropo a la Piazzetta. Els lleons riuen sobre les columnes amb els seus bigotis de la Xina. Són tan de Llevant, i potser de Nínive, que fan cara d’haver nascut al fons de l’Extrem Orient, a Fugian o en un dels Jiangs. Venècia és plena de lleons de pedra i de gats plàcidament asseguts al llindar de les cases, en l’orbe de la seva cua. Els gats tenen els ulls feliços en la voluptuosa Venècia i la pell els brilla”.
Els gats, metàfora literària d’Isabelle Aupy i Duran i Ferrer
Els gats són metàfora política a la intel·ligent novel·la L’home a qui ja no agradaven els gats (Raig Verd) d’Isabelle Aupy i víctimes de la ira a la colpidora Galop de sang (Tres i Quatre), de Joan Duran i Ferrer.
A la sorprenent, profunda i divertida L’home a qui ja no agradaven els gats (Raig Verd, 2024), Isabelle Aupy juga amb l’absurd per fer crítica social i política. Tots els gats d’una illa desapareixen, els habitants es queixen i “l’Administració” ofereix als habitants gossos que volen passar per gats:
“El rabassut d’en Ludo duia tot darrere seu un jove bòxer tot músculs i amb la mirada humida. Amb aquestes que li vam engegar tot de preguntes, perquè, esclar, des de l’hort del mossèn havíem vist les imatges però no teníem el so. Va ser la Gwen la primera que n’hi va fer, em sembla.
—Eh, Ludo! Què fots amb aquest gos?
—No és pas un gos.
—Què?
—Que no és pas un gos, diuen.
—Què t’empatolles? Esclar que és un gos!
—Que no. En principi, és un gat. El professor mateix m’ho ha dit. M’han ensenyat els papers i tot, amb la foto que ho demostra, totes les proves. És un gat”.
A l’últim Premi Andròmina de Narrativa, l’impressionant novel·la titulada Galop de sang (Tres i Quatre, 2024), el poeta Joan Duran i Ferrer (Sitges, Garraf, 1978) fa sortir una bèstia a cada conte. En el tercer, els gatets seran la víctima: “Tot desenfundant les ungles de dins els coixinets dels extrems de les potes, la gata va gosar exhibir el seu instint protector, agullat, davant la grapa amenaçadora de l’avi, que s’hi acostava desafiant. L’esgarrapada de la bèstia, ràpida i precisa com una foguerada de sofre, encetà el que resultaria una guerra inútil i desigual: en Sendo, al mateix temps que s’eixugava els rogles finíssims de sang tot arrossegant el dors de la mà contra el tergal de la camisa, va clavar una puntada de peu al ventre tou de la mare”.
Joan-Lluís Lluís desmunta els prejudicis contra la torre de Babel
Una condensada i il·lustrada joia “contra l’absolutisme lingüístic” de l’escriptor rossellonès: Balla amb Babel (Fragmenta, 2024) arriba farcida de cites de Dante Alighieri i Jean-Jacques Rousseau, entre molts.
L’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís signa un interessant assaig per Fragmenta Editorial: Balla amb Babel. Contra l’absolutisme lingüístic. Contra les doctrines babelístiques, forobabelístiques, etc. Cita Dante Alighieri: “Aquesta forma de llenguatge la parlà Adam; aquesta forma de llenguatge la parlaren tots els homes després d’Adam fins a la construcció de la torre de Babel, que s’interpreta com la ‘torre de la confusió’; aquesta forma de llenguatge l’heretaren els fills d’Èber, que a partir d’ell s’anomenaren hebreus”. I també Rousseau, que té una altra teoria: “En dividir-se, els fills de Noè van abandonar l’agricultura, i la llengua comuna va perir amb la primera societat. Això hauria passat fins i tot sense torre de Babel. [...] Poques vegades després de diverses generacionss els homes que són fora del seu país conserven la seva llengua primera”.