Els abusos sexuals, a Trist tigre, El dit de Déu i No, pare, no
Neige Sinno relata les conseqüències de ser una nena víctima d’abusos a Trist tigre (Anagrama). També ho va fer Esperança Roure (pseudònim) a No, pare, no (Tres i Quatre, 2017) i, des de la ficció, Raquel Ricart a El dit de Déu (Proa, 2022).
A Trist tigre (Anagrama, 2024), la francesa Neige Sinno explica la història dels abusos sexuals que va patir des de molt petita (set anys) i s’hi endinsa com ningú en la violència sexual i les seues conseqüències en les víctimes. Reproduïm el començament de la novel·la, però no la part més dura —per senzilla, breu i demolidora— de l’abús sexual:
“Sí, en el fons, jo també trobo que és més interessant saber què passa dins el cap del botxí. (...) Amb el botxí, en canvi, és molt diferent. Estàs sol en una habitació amb una criatura de set anys, tens una erecció pensant les coses que li faràs. (...) I després, quan has acabat, et vesteixes i tornes a fer vida de família com si res. I, un cop feta aquesta bogeria, tornes a començar, i així durant anys. No en parles mai amb ningú. Creus que no et denunciaran, tot i la gradació dels abusos sexuals. Saps que no et denunciaran. ”
Raquel Ricart, a El dit de Déu, explicava els efectes en una víctima, una de les narradores protagonistes de la novel·la, allò que fa tan difícil la denúncia durant anys i anys: “La mare sempre deia que jo era com un foc quan vaig nàixer. En part pels cabells, d’un color rogenc i d’una lluentor que recordava el coure brunyit, però també perquè sembla que era com una centella i no parava quieta. Com un coet borratxo dels que pengen en les cordades, que duen uns coetonets en l’interior que s’encenen quan esclata el primer. Una femelleta, en diuen. (...) A l’escoleta on em van dur també referien que era molt viva, un ravatxol, i que en feia l’una darrere l’altra. Però més tard, quan ja tenia sis anys, d’un dia per l’altre em vaig apagar. El foc es tornà cendra i la mare no sabia per què. El pare, que ho sabia, callava com un mort. I jo no badava boca perquè ell m’havia posat un dit sobre els llavis que volia dir Mut!”
També Esperança Roure, pseudònim d’una dona nascuda a Barcelona, explicava el seu cas a No, pare, no (Tres i Quatre, 2017), una mica diferent perquè les seves germanes també havien estat víctimes, però no en parlaven:
“Però no sabíem que allò que ens feia el pare no estava bé. Tan sols sabíem que en volíem fugir. I només quan ja érem adolescents ens vam començar a ajudar les unes a les altres per evitar les seves ‘marranades’...
Incomprensible.
Sí, però, si m’aturo a pensar-hi, potser no tant. Tot té una explicació. Tots els fets tenen unes causes. Cada persona reacciona a la seva manera davant experiències similars...”
Els viatges de tornada de Laia Aguilar i Maria Canelles
Tots aquells mars, de Laia Aguilar, i Contra la nostàlgia, de Maria Canelles, comencen amb un viatge en avió, de tornada a les arrels.
L’àvia de la Greta ha caigut i això l’empeny a agafar un vol de Londres a Eivissa per tornar a Formentera. Així comença Tots aquells mars (Columna, 2024), de Laia Aguilar:
“Des d’aquí dalt, des del cel, observo l’illa d’Eivissa en tota la seva esplendor. Més enllà, casa meva, l’illa de Formentera, s’estén com un plomatge vell, amb taques de blau i de fosses marines. ‘Fa anys, moltíssims anys, era una illa deshabitada’, m’explicava sempre l’àvia. ‘Ningú s’atrevia a venir-hi a viure, aquí. Deien que Formentera era una illa perillosa, maleïda’. I jo, escoltant els relats de l’àvia amb la meva germana Julieta al costat, m’imaginava una illa decrèpita plena de veus que callaven secrets i sorgien del mar durant les nits silencioses”.
A Contra la nostàlgia (Angle, 2023), novel·la de Maria Canelles, la mare de la Meri ha mort i ella torna de Syracuse (Nova York, EUA) al seu Sabadell natal després de molt temps: “Ha mort la mare i espero un taxi. El trajecte: taxi fins a l’aeroport; vol curt a Nova York; escala llarga de sis hores; vol a Londres; escala curta de tres hores; vol a Barcelona; tren fins a Sabadell. Vaig trigar quaranta anys a fer aquest viatge i el desfaré en menys de tres dies. No tinc bitllet de tornada, no sé si reprendré les classes. I tu què esperaves?, m’ha dit la Maite per telèfon. La seva veu sonava artificial, elèctrica, com sempre. La veritat és que no m’esperava res, tampoc la mort de la mare. Fa molt que convisc amb la seva idea, la de la mare, vull dir, i no sé fins a quin punt la meva vida variarà amb la seva mort. Sospito que ben poc. Del Mediterrani trobo a faltar les figues i les carxofes.”.
Les aventures de Gabriel Ferrater i Huckleberry Finn, segons Ramon Gomis
A El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries, 2024), Ramon Gomis intenta esbrinar per què la versió de la infantesa de Gabriel Ferrater és una llegenda construïda pel mateix poeta amb pinzellades de Mark Twain.
Les aventures de Tom Sawyer podrien ser un model d’inspiració per la infantesa que Gabriel Ferrater es va inventar per a ell mateix? S’ho pregunta Ramon Gomis, el gran coneixedor de la primera etapa de Ferrater a El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries, 2024) i la veritat s’hi assembla prou. Sobretot en determinats moments:
“Amb tres companys de l’institut, Gabriel Ferrater va formar el Club dels Quatre. Si pensem que era un apassionat de les novel·les de Mark Twain, trobarem similituds amb la proposta que Tom Sawyer fa als seus amics —de formar un club— i amb alguns elements de Les aventures d’en Huckleberry Finn. No sé si feren jurament de sang, com el Tom i els seus, però sí que és cert que tots quatre se sentiren molt identificats amb el Club, fins al punt de dibuixar-ne un escut”.