La Sud-àfrica actual d’Eve Fairbanks i l’apartheid segons Tom Sharpe
La periodista Eve Fairbanks retrata l’actual Sud-àfrica a Els hereus (Periscopi, 2023) i Tom Sharpe va ser un militant antiapartheid als seixanta, segons Martín i Serra a Fragments d’inexistència (Navona, 2023).
A Els hereus, que Periscopi editarà aquest setembre, la periodista Eve Fairbanks fa, com diu el subtítol, “un retrat proper de la fractura racial a Sud-àfrica”, apassionant i molt ben escrit, a través de tres personatges reals. A la introducció situa el context de l’any 2010: “Quinze anys enrere, en el terreny polític, Sud-àfrica es va transformar, de la nit al dia, en un país diferent. Imagineu que un bon dia us lleveu a París i descobriu que una remota part de la Xina (...) ja no està tan lluny de vosaltres, sinó allà mateix, a dues passes, a cinc minuts a peu. Imagineu que aneu a dormir a la Xina i us desperteu a París. O bé imagineu-vos, si podeu, els Estats Units d’abans de la Guerra Civil tal com els veiem a les fotografies antigues: els esclaus a les plantacions, el general Robert E. Lee muntat a cavall i Abraham Lincoln a la Casa Blanca. I aleshores imagineu-vos que, un matí, tothom en aquella època es lleva i troba un home negre muntat en el cavall de Lee i un altre home negre a la Casa Blanca.
Una cosa semblant va passar a Sud-àfrica el 1994”.
L’escriptor anglès Tom Sharpe (Wilt i Vicis ancestrals) va viure a Sud-àfrica a començament dels anys seixanta, fins que va ser deportat. Ho detalla el seu biògraf, Miquel Martín i Serra, a Fragments d’inexistència (Navona, 2023): “L’escriptor situava el seu compromís polític a principis de 1961, quan va presentar-se al Leatherworkers Hall per fer fotografies de la reunió que havien convocat el Congrés Indi de Sud-àfrica i el Congrés Nacional Africà. Un dels conferenciants va ser Dennis Claude, amb qui va coincidir l’endemà en una festa a casa de l’escultor John Hooper i qui dies més tard li presentaria el matrimoni Arenstein. Va ser així com va començar a relacionar-se amb membres del Partit Comunista: anava sovint a casa de la parella (...) Arenstein, on es reunien persones vinculades al moviment antiapartheid”.
‘L’imperi de dolor’ i la sèrie ‘Medicina letal’
La sèrie Medicina letal (Netflix) es basa en L’imperi del dolor (Periscopi, 2021) de Patrick Radden Keefe, el periodista del New York Times autor també de No diguis res. I coproductor d’aquesta sèrie.
A la passada edició del Festival de Venècia, la pel·lícula guanyadora del Lleó d’Or va ser La bellesa i el dolor, de la nordamericana Laura Potrias, sobre la fotògrafa Nan Goldin i la seva lluita contra l’epidèmia d’addicció als opiacis que van patir els Estats Units per culpa de l’OxyContin, i està disponible a Filmin. Ara Netflix ha estrenat la colpidora sèrie Medicina letal (Painkiller), basada parcialment en un llibre del periodista del New York Times Patrick Radden Keefe, publicat en català per Periscopi fa dos anys, L’imperi del dolor. L’autor és també coproductor de la sèrie, que explica amb duresa el fenomen des de diferents perspectives, i està protagonitzada per Matthew Broderick i Uzo Aduba (la ‘Crazy eyes’ de la sèrie Orange Is the New Black).
El llibre amplia encara més la informació sobre l’epidèmia que mostra Medicina letal. És tan dur com ella, i més real: “Alguns pares van explicar amb candidesa que els seus fills havien tastat per primer cop l’OxyContin de manera recreativa, en alguna festa, abans de fer-se’n addictes i morir. Però d’altres van descriure un hàbit desenvolupat sota la supervisió d’un metge. (...) Marianne Skolek, la infermera i mare de la Jill, la noia que havia mort per sobredosi, també va anar fins a Virgínia. D’ençà de la mort de la Jill, havia participat activament en una campanya per responsabilitzar [la farmacèutica] Purdue. Skolek va explicar que a la seva filla li havien receptat l’OxyContin el gener del 2002 i que havia mort quatre mesos més tard. ‘Va deixar orfe el seu fill, que tenia sis anys en el moment de la mort’, va dir Skolek. ‘En Brian m’ha acompanyat avui al jutjat perquè necessitava veure que a les persones dolentes també els passen coses dolentes.’”
La costura i el ganxet de Roser Vernet i Raquel Ricart
La protagonista de Lo mig del món (Club Editor) de Roser Vernet odia anar a costura, mentre que a Nora, personatge d’El dit de Déu (Proa, 2022) de Raquel Ricart, li agrada fer ganxet.
A la inclassificable i bellíssima Lo mig del món, de Roser Vernet, que Club Editor treu al setembre, la protagonista va a costura: “El súmmum dels súmmums de l’art de l’agulla i el fil i el bocí de drap de cotó era reconsagrat punto de incrustación, un martiri fet per mortificar, sabent que, malgrat l’aplicació que hi posessis, el que en resultaria acabaria sent un bunyol de cul de gallina”.
A l’extraordinària El dit de Déu, Raquel Ricart escriu sobre el ganxet: “De fer ganxet, me n’havia ensenyat la senyora Heloïsa quan estava amb ella. De primer, el punt de cadeneta, tot seguit els barronets. En fiu mostres i, a poc a poc, comencí a teixir puntes enrevessades, de manera que, quan em cosí el dot, que ja era casada, omplí de puntes els llençols, les tovalloles...”