Quan Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat de Catalunya aquest mes d’agost, ell mateix es va definir des del Parlament com a “tarradellista”. Tot seguit reuniria el seu govern al Monestir de Poblet, on es troba l’arxiu de l’expresident català. A la vigília de la Diada, el president Illa va gravar el seu primer missatge televisat amb un bust de Tarradellas com a part més destacada del seu escenari. Abans, durant la campanya electoral, Illa no va deixar mai de citar Tarradellas i de posar en valor la tasca política del president català de la Transició, que va representar la recuperació de la Generalitat després de llargues dècades d’exili.
Però, què aporta el record de Tarradellas a la política actual? I per què Illa té aquesta fixació tan destacada en el 125è president?
Relació política
Salvador Illa va ingressar ben jove a la política quan va esdevenir regidor de Cultura de la seua localitat, la Roca del Vallès (Vallès Oriental), l’any 1987. Tenia només 21 anys i abans de fer-ne trenta, el 1995, accediria a l’alcaldia del municipi citat després de la mort sobtada del seu predecessor, que al seu torn era el seu gran valedor polític.
Es tractava de Romà Planas, qui va recuperar l’alcaldia de la Roca del Vallès per als socialistes aquell 1995 i que va morir pocs mesos després d’un infart. Planas, fill d’un polític republicà que es va haver d’exiliar a França després de la guerra –i que també havia sigut alcalde del municipi–, va ser un dels molts catalans que van estar actius durant l’exili franquista arribant a ser secretari del Casal de Catalunya de París.
Inquiet per la política i per la història, Planas també va ser fundador de les Edicions Catalanes de París a finals dels anys seixanta i va introduir-se en el Moviment Socialista de Catalunya, un dels precedents de l’actual PSC.
A poc més de 200 quilòmetres al sud de París hi ha Saint-Martin-le-Beau, una localitat que a Catalunya hauria restat eternament desconeguda si no fora perquè l’aleshores president a l’exili, Josep Tarradellas, hi va viure durant més de trenta anys. Després d’una estada discreta, fruit del desconeixement propiciat pel franquisme, els moviments polítics dels últims anys de la dictadura van fer d’aquesta llar un lloc de visita obligada de diferents polítics, periodistes i activistes que reconeixien la legitimitat del president a l’exili, tot i que molts d’ells en discutirien l’estratègia.
Planas es va convertir en un dels més estrets col·laboradors de Tarradellas. Va formar part de la seua secretaria i va ser, també, un dels enviats més freqüents pel president a l’interior per a establir relacions, contactes i desenvolupar negociacions amb les forces polítiques catalanes. La relació es va fer forta fins al punt que Planas va ser director general d’Administració Pública del govern d’unitat presidit per Tarradellas abans de les primeres eleccions democràtiques al Parlament, celebrades el 1980 i en les quals es va imposar Jordi Pujol.
No és estrany, per tant, que Illa haja crescut políticament amb Tarradellas com un referent mitificat, tal com han crescut bona part dels polítics de la seua generació. Polítics, això sí, allunyats del catalanisme pujolista i, per descomptat, també de l’independentisme, que mai no ha reivindicat la figura de Tarradellas més enllà de la legitimitat institucional i del seu posicionament ferm durant l’exili franquista.
Tarradellas, mite de la Transició
Han passat 36 anys des de la seua mort, però la figura del president Tarradellas encara té certa actualitat. Durant els anys més convulsos del procés va ser reivindicat per polítics tan allunyats del catalanisme com Albert Rivera, Inés Arrimadas o Xavier Garcia Albiol. Fins i tot personalitats tan histriòniques com Cayetana Álvarez de Toledo han valorat la tasca política del president de la Transició.
Aquests elogis, més o menys forçats, encaixen amb el relat que el nacionalisme espanyol fa del pas de la dictadura a la democràcia, venent aquella Transició com una etapa modèlica i exemplar i aplaudint tots els seus autors. També a Tarradellas, recordat pel seu mític discurs a la plaça Sant Jaume a l’octubre del 1977, quan va expressar la seua frase emblemàtica de “ja soc aquí”, tantes vegades repetida i actualitzada en contextos ben diferents.
Però les relacions entre Tarradellas i l’antifranquisme mai no van ser senzilles. La seua estratègia no era compartida per bona part dels protagonistes de la Transició i, en certa manera, fins i tot hi ha qui interpreta que la seua figura va ser utilitzada per Adolfo Suárez. Sense anar més lluny, un polític tan distanciat de l’independentisme com Josep Antoni Duran i Lleida deixa escrit en les seues memòries que la tornada de Tarradellas va ser propiciada pel president del Govern espanyol de l’època amb la voluntat que la figura del president a l’exili servira per a aturar l’èxit ascendent de l’esquerra catalana, que s’havia imposat a les eleccions constituents de juny de 1977; i també per a compensar l’emergència de Jordi Pujol, que tot i el discret resultat en aquells comicis apuntava a líder clar del catalanisme.
Els anys anteriors Tarradellas no havia establert les millors relacions possibles amb la resta dels actors del catalanisme polític. La seua animadversió contra els comunistes la concentrava contra el PSUC, el principal partit d’oposició al franquisme a Catalunya; i discutia també entitats tan destacades i decisives com l’Assemblea de Catalunya, Òmnium Cultural o totes les que van procurar la unitat dels partits per la recuperació institucional i que operaven des de l’interior, és a dir, fora del radi d’influència de Tarradellas. Com diu Agustí Colomines al seu llibre Amnistia i Llibertat! (Rosa dels Vents), “la rebuda massiva de Tarradellas el 23 d’octubre de 1977 i el ‘ja soc aquí’ presidencial van tapar moltes disputes”.
El cas és que Suárez i els principals protagonistes de la Transició que treballaven des de Madrid van voler que Tarradellas fora l’home de la Transició a Catalunya. És per això que el van reconèixer com a interlocutor i que molts historiadors adjudiquen les limitacions del model territorial actual i l’anomenat “cafè per a tothom” al consentiment del president que recentment havia tornat de l’exili.
Tarradellas en l’actualitat
Siga com siga, si la Transició és un dels grans mites de l’espanyolisme polític, Tarradellas és una figura a defensar per aquest sector. I en aquest sentit no és estrany que Illa el mostre com un referent perquè la seua figura serveix, també, per a adornar de catalanisme el seu discurs. Un catalanisme, el del president Illa, que els seus adversaris independentistes sempre han discutit.
L’historiador Agustí Colomines, professor titular a la Universitat de Barcelona i ara també diputat de Junts, relaciona el valor que el president català actual dona a Tarradellas pel fet que “Illa vol projectar la imatge d’una Catalunya autonòmica, però això que fa és consum per a minories selectes”, ja que “avui el record de Tarradellas és nul: molts dels alumnes més joves de la meva facultat no el coneixen”. Colomines també diu que si el PSC ha volgut apropiar-se històricament de la figura de Tarradellas és perquè “era la figura antipujolista per antonomàsia, tot i que en realitat va ser utilitzat per la dreta espanyola per a carregar-se l’hegemonia d’esquerres a Catalunya”.
De fet, entre els partits de l’espectre de l’esquerra, només el PSC defensa Tarradellas. Josep Benet, històric del PSUC i de l’antifranquisme català, va ser un dels màxims enemics del president de la Transició mentre que Esquerra Republicana, el partit en què Tarradellas va militar, va renunciar a la seua figura perquè el president també va renunciar al partit. “Només la gent d’ordre el reivindica”, diu Colomines, que a més apunta que Tarradellas mai no va reconèixer l’autoritat de l’oposició antifranquista a l’interior i que, per tant, les seues relacions amb l’antifranquisme van ser més que complicades.
El politòleg Marc Guinjoan, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, interpreta que “des del primer moment Illa s’ha volgut presentar com un president moderat i ubicat dins del catalanisme, posició que es podria haver posat en dubte si es recorda el seu paper com a ministre o el fet que va ser un dels polítics socialistes que més prompte va defensar l’aplicació de l’article 155”. I en aquest sentit, segons ell, “la referència de Tarradellas li encaixa bé: va ser el president de la restitució de la Generalitat, era d’ERC –fet que li permet ampliar el focus més enllà dels socialistes–, és una referència del catalanisme moderat i és més reivindicat pel catalanisme espanyolista que no pas per altres sectors”, argumenta.
Carles Boix, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Princeton, recorda que Tarradellas, “quan va tornar, el primer que va fer va ser anar a Madrid i va fer un govern de concentració reforçant els vincles amb Moncloa. Això, i l’apel·lació constant a la unitat, possiblement fa que el president Illa faci servir aquesta figura”. Boix recorda que aquesta identificació ve de lluny, ja que es va fer evident quan el Govern espanyol de Pedro Sánchez va rebatejar l’aeroport del Prat amb el nom de l’expresident.
Preguntat pel valor actual de Tarradellas, el catedràtic creu que el seu record serveix per a “reforçar la relació entre Catalunya i Espanya i recuperar la concepció de la Transició com una forma de concòrdia”. Al seu torn, tot i que el coneixement de Tarradellas sobre el que ocorria a l’interior era “limitat”, Boix considera que la seua figura va ser respectada perquè “es presentava com el vincle amb el passat republicà” i perquè en aquell moment “l’esquerra catalana era molt federalista i estava disposada a acceptar una forma determinada de relacionar-se a Madrid”.
Tot i així, el catedràtic creu que “l’ús de Tarradellas i la interpretació de la Transició com un moment de concòrdia poden ser discutits, perquè al capdavall Tarradellas va ser utilitzat per Madrid, tot i que aquesta és, en general, la història de les relacions entre Catalunya i Espanya”.
Per últim, el politòleg Toni Aira recorda que Tarradellas va voler ser convertit en un president de consens “que no va quallar” i que la seua figura va acabar sent més defensada pel PSC, “concretament per Joan Raventós, que el 1980 no va ser president de la Generalitat contra pronòstic”. Per tant, “reivindicar la figura de Tarradellas era reivindicar la Catalunya alternativa al pujolisme, i això per al PSC era molt important”.
Pel que fa al record que es pot tindre actualment de Tarradellas, d’una banda Aira té clar que, al remat, el que fan els polítics és “buscar referències que hagin generat un pòsit i que es puguin actualitzar i reivindicar”. Alhora, “també cal recordar que hi ha una població major de quaranta anys, que és la que més vota i la que més recorda Tarradellas i que, en bona part, en guarden un record amorosit amb el pas del temps, una tendència evident a idealitzar-lo facilitada pel fet que Tarradellas no va arribar a governar i pel fet que es recorda com una figura d’entesa i de consens”.
Segons Aira, la reivindicació de Tarradellas per part del president Illa “guarda coherència amb la reivindicació històrica del PSC, i a més dona una pàtina de catalanisme al partit i una referència històrica que transcendeix dels presidents socialistes dels últims temps”. Pel que fa a l’ús que altres partits podrien haver fet de la seua figura, Aira troba molt difícil aquesta possibilitat pel fet que “Tarradellas es va allunyar d’ERC i el partit tenia raons per a sentir-se traït pel seu acostament al PSC. I el pujolisme va crear una línia de catalanisme que volia entroncar més amb Enric Prat de la Riba i no tant amb els protagonistes de la República com el president Lluís Companys o el mateix Tarradellas”.
El president Tarradellas, en aquesta nova etapa política, torna a ser utilitzat com a enllaç per a les relacions entre Catalunya i Espanya, deteriorades durant l’última dècada i ara en procés de reconstrucció a través del president Illa, que té clar que el president de la Transició va representar allò que vol representar ell en aquests moments. I que l’ús del seu record el pot beneficiar políticament.