La CUP no travessa un bon moment. El 23 de juliol de l’any passat no va obtenir representació al Congrés espanyol. El 12 de maig d’enguany va perdre cinc diputats al Parlament i 60.000 vots. Aquesta última convocatòria electoral va interrompre l’anomenat Procés de Garbí, iniciat per la formació amb voluntat renovadora davant els nous reptes que depara l’escenari polític actual. Durant aquest procés, però, no s’han aconseguit superar els vells dilemes que enfronten l’organització des dels seus inicis.
Aquesta divisió s’ha vist molt ben reflectida a través de les xarxes socials. Recentment els alcaldes de Girona i Berga, els cupaires Lluc Salellas i Ivan Sànchez, publicaven un article a Nació Digital demanant una reflexió interna a l’organització anticapitalista orientada cap a la renovació. Aquests dos alcaldes representen l’àmbit de la CUP més habituada i partidària de les aliances governamentals, i aposten per una obertura que tinga en la traïció als principis més bàsics del moviment el seu únic límit.
En resposta a aquest article la portaveu d’Endavant-OSAN, Patri G. Vallejo, va publicar un missatge a la xarxa social X –fins fa poc coneguda com Twitter– rebatent aquests arguments. El seu raonament, que va ser compartit pel compte oficial d’Endavant, era una esmena a la totalitat: “per molt que hi posin paraules grandiloqüents, aquest article mostra una estratègia de pilota endavant defensiva, incapaç d’imaginar un escenari de ruptura nacional i social efectiva”. I interpretava, també, que garantir governs de coalició no serveix per aplicar el programa de l’organització.
Aquesta vella disputa continua tensionant la CUP. Des de Poble Lliure han apostat tradicionalment per una obertura que des d’Endavant han considerat en molts casos contraproduent. Els militants de la CUP que no pertanyen a cap d’aquestes branques, com són els casos dels alcaldes citats –i que són majoria al si de l’organització–, tendeixen a una obertura visible especialment en ciutats com Girona, on el govern plural que es va erigir per evitar que el PSC assolira l’alcaldia està integrat per la CUP, per Junts i per ERC.
Des de la CUP, els partidaris de la renovació admeten que les aliances són ben difícils de gestionar. “Especialment amb Junts”, puntualitzen. Però consideren que la necessitat d’obertura és “inqüestionable”, i que les coalicions s’han de “valorar per avançar”. De fet, per a aquest sector l’obertura s’ha de reflectir en llistes electorals plurals, que incorporen actors que puguen no ser de la CUP sempre i quan no xoquen amb els principis de l’organització; i també en la voluntat de teixir coalicions.
Com a exemple de l’enfrontament entre les visions que hi ha al si de la CUP posen el paper que va desenvolupar l’exalcaldessa de Badalona, Dolors Sabater, com a portaveu al Parlament durant l’anterior legislatura, qui es va veure condicionada –interpreten– per les limitacions imposades des del sector més “purista i immobilista”. “La CUP ha de poder anar més enllà de si mateixa sense perdre els principis, que són l’independentisme i l’anticapitalisme, però admetent la necessitat d’ajuntar-se amb més gent que no és tan significament independentista o anticapitalista”, argumenten.
Aquest sector, de fet, critica que la ponència proposada, que ha de passar el tràmit de les esmenes, “hauria de ser més clara en la necessitat d’aliances per exercir el poder allà on sigui necessari”. Com a punts forts del document, valoren positivament “la necessitat de la independència, que queda fixada al centre de l’estratègia, així com el fet que és la ruptura independentista la que serveix per a articular el conjunt de les lluites”.
Les propostes destacades pel sector que es considera més oberturista sorgeixen, expliquen, de la sensació que la societat diuen que els ha transmès. “Ens han dit que no se’ns veia, i una part d’aquesta crítica és injusta perquè mai no hem parat de fer coses, però també és cert que moltes propostes no les hem arribat a executar per infravalorar la nostra força. Cal estar al centre del tauler polític, no en un racó: no s’ha de dir als altres com s’han de fer les coses, les hem de fer nosaltres en la mesura del possible”, destaca una altra veu.
L’esperança en la culminació del Procés de Garbí resideix, segons aquest sector, en les esmenes que reorienten la ponència en la direcció que pensen que el partit ha de caminar. “Podríem anar molt més lluny amb aliances i acords, hem de ser més agosarats: el món es mou massa ràpid i nosaltres anem massa lents”, diu un altre militant que pensa que “la ideologia i els principis s’han de mantenir sense confondre’ls amb l’efectivitat i la pràctica política”. Per a ell, els apriorismes ideològics no arriben a la gran majoria de la població, i la CUP “ha d’arribar a tothom”.
Cap a on enfocar l’obertura
Des de l’altre sector, dominat per Endavant-OSAN, també es consideren oberturistes, però “la qüestió és cap a on enfoquem l’obertura i els canvis que s’han de produir”. Rebutgen, alhora, l’etiqueta “d’immobilistes”, perquè defensen que s’han de fer canvis, “però des d’una altra perspectiva que no sigui fonamentalment l’electoral”.
Preguntats per quins canvis necessita la CUP, veus d’aquest sector fan l’anàlisi ampliant-lo al conjunt de l’esquerra independentista, que ha d’analitzar “les potencialitats i les limitacions del cicle de lluites que hi ha hagut durant l’última època”. Lamenten, sobretot, que després de la força exhibida durant els anys més convulsos del procés “no hem sabut consolidar una força popular que era molt més forta que la d’anys anteriors, i ens hem de preguntar per què. Pensem que ens deixat endur molt pel tacticisme i potser no hem sabut connectar els passos que fèiem a nivell institucional amb una estratègia de caràcter més global”. Al seu torn, indiquen que cal la unitat “perquè les lluites que hi ha hagut serveixin per consolidar més el poder popular organitzat, i això exigeix canvis a molts nivells, com ara organitzatius o estratègics, que els hem de fer per avançar i traure profit, també, de les derrotes”.
Sobretot, la premissa és que “l’aposta institucional serveixi per potenciar les lluites populars i que les batalles que estem lliurant vagin més enllà de la institució”. Consideren que en això últim “no ho hem fet prou” els últims anys, i assenyalen també la qüestió territorial, és a dir, vertebrar l’esquerra independentista arreu dels Països Catalans i enfortir-la allà on és més feble.
Pel que fa a la incorporació d’actors polítics aliens a l’espai de la CUP, entenen que l’actual “és un moment d’enfortir el propi projecte, i si pensem en clau electoral o immediata ens venen al cap perfils referencials i no tant perfils que puguin fer créixer l’organització, que és el que necessitem”. Entenen que “potser en un altre moment la situació serà diferent, però cal treballar per una major cohesió del projecte de la CUP i perquè la militància tingui solucions, per enfortir-nos internament i no tant per incorporar gent de fora”.
El Procés de Garbí haurà de conciliar aquestes perspectives o apostar per una estratègia que faça créixer la CUP els propers anys després de la derrota del procés, que també ha afectat aquest espai que va ser tan determinant durant la dècada anterior.