A l’espera de concrecions, els diferents actors que integren la CUP coincideixen en un diagnòstic, que és el de la necessitat de refundar-se. La nova etapa política, identificada pels anticapitalistes com el retorn a l’autonomisme amb l’extinció del procés independentista, situa la coalició fora del context que durant l’última dècada l’ha fet créixer. I és que la CUP, que va accedir per primera vegada al Parlament el 2012 amb tres diputats, ha evolucionat al caliu d’una conjuntura política excepcional en què ha sabut posicionar-se amb èxit. Bona prova és el seu creixement el 2015, a les eleccions plebiscitàries al Parlament, quan van traure 10 diputats després d’erigir-se en la força alternativa de l’independentisme aglutinat en Junts pel Sí. La CUP, alhora, es va veure afavorida pel desprestigi dels partits tradicionals que va generar el 15-M, fet que també li va permetre obtindre una presència municipal prou sòlida.
Ara les coses han canviat. A les eleccions catalanes del 2021 la CUP ja va activar un canvi estètic bastint una candidatura al Parlament amb una cap de llista aliena a la coalició, l’exalcaldessa de Badalona Dolors Sabater. L’aposta va ser positiva si es té en compte el resultat electoral, que va ser de nou diputats, però la coalició no ha aconseguit, ni de bon tros, fer útil la seua força tal com sí que va saber fer durant els anys més convulsos del procés.
Aquesta desorientació s’ha traduït en dos cicles electorals dolents. A les municipals d’enguany la CUP va presentar una trentena menys de candidatures que quatre anys abans, i, a més, es va mantindre fora de molts ajuntaments als quals aspirava a tornar a entrar, com és el cas de Barcelona. La batllia de Girona ha aconseguit maquillar part d’aquesta realitat, que tot i així és colpidora. D’altra banda, la decisió de presentar-se a les eleccions estatals del 23 de juliol va servir per a constatar el desgast de la coalició, que es va quedar sense representació al Congrés i va perdre quasi 150.000 vots.
Davant aquesta adversitat no són pocs els qui han decidit centrar-se a fons en una refundació que haurà de culminar la primavera de l’any que ve si no hi ha nous cicles electorals —a l’Estat espanyol i a Catalunya— que condicionen o impedisquen els debats previs. Qui més ha explicitat aquesta necessitat ha sigut Eulàlia Reguant, que ha abandonat l’escó al Parlament per a treballar en la renovació de la CUP.
De fet, les parts de la coalició constaten que aquest és el primer moment en què des de la direcció de l’organització han utilitzat la paraula refundació per a afrontar un nou cicle. Fins ara, s’havien fet servir altres termes com ara debat estratègic, però parlar explícitament de refundació evidencia un clima en què es preveuen canvis profunds. Però, quins canvis?
L’esquema dual que es pot repetir
Les discrepàncies històriques entre Endavant i Poble Lliure han format part de la lògica central de la CUP. Hi ha qui considera que aquesta dualitat no té rèplica en la situació actual, però el cert és que moltes veus consultades sí que identifiquen la presència, encara, de les tendències tradicionals. Poble Lliure, que no ha menystingut la presència institucional i ha prioritzat l’obertura de la coalició per a dotar-la de transversalitat, acostuma a xocar amb la lògica d’Endavant, que no sol situar les institucions com un dels principals motors de canvi social i que no sempre s’ha mostrat favorable a l’hora d’integrar nous actors. Una prova és la difícil relació amb Dolors Sabater al Parlament, candidata el 2021, que no forma part de la CUP, amb qui la coalició ha plantejat un trencament instat, sobretot, per la pota d’Endavant. Algunes veus, fins i tot, asseguren que aquesta dissensió era previsible en una coalició com la CUP, “un espai amb forces que rivalitzen i on és molt difícil establir estratègies a llarg termini”.
És per això que tothom admet que un dels grans reptes de la refundació és trobar fórmules de convivència entre aquestes dues parts que, si bé no es preveu que trenquen la coalició —“aquesta possibilitat sempre hi és, però mai no s’acaba produint”, diu un militant històric—, es dona per fet que xocaran constantment durant el procés de renovació que encara la CUP. Els independents de l’espai, que no formen part de cap d’aquestes dues parts, tindran un paper fonamental en aquest sentit. També caldrà veure com afecta l’escissió produïda al si d’Arran, una pedrera orgànica per a la CUP, on una part considerable dels seus militants han decidit marxar a l’anomenat Moviment Socialista, tal com ja va passar a Euskal Herria amb la irrupció del GKS (Gazte Koordinadora Sozialista), que es va fer amb el domini de l’històric sindicat estudiantil independentista Ikasle Abertzaleak.
Un altre dels punts de debat, com s’ha dit, és el paper desenvolupat per la coalició en l’àmbit institucional. Algunes veus crítiques recorden que la CUP ha sigut responsable a l’hora d’investir els tres últims presidents de la Generalitat —Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès—, i “malgrat això la nostra presència, llevat de l’octubre del 2017, ha sigut discreta i les aliances no s’aguanten massa en el temps. La CUP no s’ha bolcat en els acords institucionals, i es podria haver explorat més aquest aspecte”. D’altres, en canvi, tot criticant que la coalició anticapitalista podria haver tingut un paper fiscalitzador més visible en aquest sentit, entenen que la lògica parlamentària dels últims anys no pot ser un termòmetre per a l’estat de salut de la CUP, com sí que ho seria la pèrdua de poder i d’influència a escala municipal i social, els terrenys en què més presència ha tingut aquest espai històricament.
Amb el que sí que hi ha més consens és amb l’origen de la situació difícil que viu la CUP, que és víctima de l’esdevenir del procés independentista. Aquest desenllaç també ha afectat els dos grans partits del moviment, si bé Junts i Esquerra Republicana disposen de més poder institucional, de més presència mediàtica i, en definitiva, de més recursos per a afrontar situacions adverses. “Tots hem sigut víctimes de la creença que la independència la podíem aconseguir el 2017, però era molt difícil i això no sempre s’ha entès, perquè l’independentisme no ha sabut gestionar aquesta realitat”. D’altres recorden que la CUP, clarament favorable a la unilateral durant aquella tardor agitada, era l’únic partit independentista sense responsabilitats de govern, i els qui formaven part de l’executiu “mai no han explicat què va passar els primers dies després del referèndum”. Ara, en canvi, diu un altre militant en referència a Puigdemont, “alguns proclamen la unilateralitat, però per què no la van aplicar en aquell moment? I, encara més important pel cas que ens afecta, per què la CUP tampoc no ha donat explicacions? Per què no s’ha explicat què va passar?”, es pregunta.
Aquesta manca de claredat, barrejada amb la confusió generada en aquella etapa i amb la desorientació actual, han deixat la CUP en una situació de paràlisi que cal reconduir. Al seu torn, per diferents circumstàncies, espais polítics de l’esquerra alternativa en els seus territoris, com ara Podem o Compromís, també experimenten moments similars que corroboren les dificultats que viuen les formacions que es van veure afavorides per l’esclat del 15-M. “La situació és perillosa i cal reaccionar i trobar una sortida, perquè si no ens reinventem i deixem de ser una alternativa a la política tradicional, seran altres actors els qui intentin prendre aquest relleu des de posicionaments populistes i reaccionaris. No cal dir que si això ocorre ens espera un futur ben difícil”, conclou una altra militant.