Un anarquista deportat a Mauthausen que es guanya la confiança de les SS fins al punt d’esdevenir el kapo d’un Kommando. Un home de gran personalitat, d’origen benestant, poliglota i emigrat finalment a l’Argentina, on va instal·lar-se després d’haver col·laborat en la salvació de més de 400 vides.
La història és ben real. Evoca La llista de Schindler, però ens toca de més a prop. De molt més a prop. És, a grans trets, la vida de César Orquín Serra, nascut el 13 de maig de 1917 a la ciutat de València. Un jove inquiet i cultivat que l’any 1936 va viure en primera persona —des del protectorat espanyol del Marroc, on es trobava fent el servei militar— la sublevació del general Franco. Un anarquista de pedra picada, militant de la CNT des de 1933, un comissari polític que s’enrolaria en el famós batalló Lincoln —en companyia de mestres, periodistes, escriptors o editors— a la cruenta batalla de l’Ebre.
Amb bastant més modèstia, sense el pressupost d’una producció de Steven Spielberg, el Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València i la Universitat Nacional de Cuyo —de la província argentina de Mendoza— van col·laborar l’any 2023 en l’elaboració d’un documental que rescata la història d’Orquín. Ara, a la quarta edició del Certamen Audiovisual Iberoamericà de Divulgació Cultural i Científica —celebrat a Cusco (Perú)—, aquest treball ha estat distingit amb el premi del públic i, sobretot, el de millor llargmetratge documental.
Res de tot això no hauria estat possible sense la tenacitat de Guillem Llin Llopis, un aficionat a la història que ha dedicat moltes hores a investigar la figura —en ocasions controvertida— de César Orquín. “Un amant de la confrontació dialèctica”, en paraules de Carles Senso, coautor amb el propi Llin, en 2020, del llibre César Orquín Serra: El anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen.
Dos fils de dos referents
Com tantes descobertes històriques, en aquest cas també ha calgut estirar del fil. Anar i anar estirant del fil. Perquè el nom de César Orquín no era anònim. Ni de bon tros. Hi apareix, amb aquest nom, al magnífic Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 1977), el llibre de Montserrat Roig que ha esdevingut referencial per tots aquells que desitgen aproximar-se a la barbàrie des d’una perspectiva casolana.
En aquesta obra hi ha un fragment que diu: “Hi va haver un republicà, en César Orquín, que ha creat al voltant seu una llegenda. D’aquesta figura, me n’han arribat notícies contradictòries. Alguns deportats asseguraven que en César es va portar bé amb els republicans que estaven a les seves ordres, però, d’altra banda, militants del Partit Comunista l’acusaven d’enviar 150 deportats dels Kommandos a Gusen per a ser aniquilats”.
L’apunt condensa, la mar de bé, l’halo de misteri que envoltava la personalitat del protagonista del documental fins que Llin, un apassionat de la història completament autodidacta, va decidir furgar-hi a fons. Fins aleshores, els seus estudis s’havien centrat en els republicans de la Vall d’Albaida que foren enviats als camps de concentració. Els de la seua comarca.
De seguida, però, Llin va quedar encisat pel carisma d’Orquín, un home d’alta cultura i física, fill il·legítim d’una família tan reputada com els Iturbi —germà, per tant, dels músics José i Amparo— i conjugador d’un verb esmolat que no deixava indiferent ningú. Els alumnes de l’Escola de Publicitat, on acabaria impartint docència en aterrar a l’Argentina, l’assenyalen com el millor professor de l’època. Un home capaç de condensar la seua existència en unes poques paraules, tot i que ben expressives: “Amb la meua desaparició es tanca definitivament el llibre de la meua vida. Que ningú no el torne a obrir”.
Més enllà de l’anotació que hi fa Roig, hi ha un altre llibre icònic que en parla. Es tracta de K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, que relata, amb profusió de detalls, el dia a dia al camp de concentració on va anar a parar Orquín. De fet, el mateix Orquín emergeix com un dels personatges importants de la novel·la, per bé que revestit del pseudònim August. La megalomania innata i la condició de kapo el delaten. I és que Amat-Piniella, ves per on, va formar part de l’anomenat Kommando César, dirigit pel valencià Orquín.
Un anarquista deportat per raons ideològiques que es converteix, de sobte, en el kapo d’un dels Kommandos nazis? Sí. “La persona més intel·ligent que he conegut mai”, se sent dir al documental. Un home que arrossegava l’estigma de ser un “aliat dels nazis” però que va acabar salvant de la mort centenars d’espanyols gràcies a la confiança de què fou dipositari. En part, pel seu coneixement de l’alemany, un element a tenir molt en compte en la seua trajectòria vital.
Això explica que aconseguira salvar-se de la mort després de la seua arribada a Mauthausen, a la vora més sinistra del Danubi, el 13 de desembre de 1940. Sis mesos més tard, el juny de 1941, comandaria el destacament de Vöcklabruck, un dels 40 subcamps externs que gestionava el règim nazi. En ell, els espanyols represaliats van fer-se un fart de treballar, sobretot en la construcció de la carretera que uneix Linz i Salzburg.
De sentir els trets de pistola amenaçants dels SS alts i rossos que els escortaven des de l’estació del tren fins a Mauthausen, de conviure amb els crits de desesperació dels altres espanyols deportats com a ovelles camí de l’infern sobre la terra que era tot allò, César Orquín va passar a guanyar-se el respecte dels capitostos del camp. El segon més sinistre —només per darrere de Gusen— en aquell moment. No debades s’acostumava a dir que, qui entrava a Mauthausen, hi eixia per la xemeneia.
Orquín, que havia nascut el maig de 1917 i a penes tenia 23 anys, hi fou registrat amb el número 5.087. La simpatia que va despertar entre els comandaments nazis va generar unes suspicàcies que s’accentuaven —i de quina manera— en el cas dels comunistes espanyols, obertament enfrontats als anarquistes.
En primera instància, entre juny 1941 i maig de 1942, a Vöcklabruck, després a Ternberg i per últim a Redl-Zipf, els tres subcamps que va tutelar el kapo Orquín, encara que els dies eren igualment durs, les nits eren molt més tranquil·les. N’hi havia barracots i feia fred, sí, però almenys s’hi podia dormir. Gairebé tots eren originaris de l’Estat espanyol, tret d’uns pocs francesos i un àrab, fills de nadius que havien combatut a la Guerra Civil, i de dos cuiners alemanys.
Més de 400 supervivents
Al subcamp més proper de Vöcklabruck, el de Grossraming, la xifra de morts fou considerable: 227 dels 1.013 interns van perdre la vida. Res a veure amb el Kommando que duia Orquín, on tothom va aconseguir sobreviure. La precisió de les dades, fruit del treball incansable de Guillem Llin, ens dibuixa, així, un home generós. Ell no dubta a qualificar-lo com “l’heroi més important dels camps de concentració del nazisme”.
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, de retorn a un Mauthausen feliçment alliberat, no van ser pocs els integrants del seu Kommando que van destacar el seu paper en la salvació de centenars de vides. Al capdavall, malgrat la rigorositat del treball que havien de dur a terme, s’hi sentien clarament més protegits.
A Ternberg, el segon dels tres subcamps que va gestionar Orquín, va produir-se 12 víctimes mortals. Fou entre el maig de 1942 i el setembre de 1944. Les condicions eren més severes que a Vöcklabruck i Redl-Zipf, el primer i tercer subcamps on va estar, on tampoc no n’hi va haver cap baixa. En total, doncs, dels 442 presoners que Orquín va tenir a les seues ordres al llarg de les tres etapes, n’hi van morir una dotzena. Un percentatge extremadament baix en comparació a la resta.
Amat-Piniella, a K. L. Reich, no amaga el seu respecte envers Orquín, a qui recordem que descriu sota el nom d’August. En un moment determinat del llibre, poc després de qualificar-lo d’“egòlatra”, el defineix d’aquesta manera: “L’August no era pas un home de polèmiques, sinó de discursos. L’excitava més la passivitat dels interlocutors que llur oposició. Les seves idees, certament, no es remarcaven pas per la novetat, més aviat queia sovint en els tòpics del revolucionarisme anarquista; però, enmig de la grisor regnant, la seva conversa o, millor dit, el seu discurs, es feia de bon escoltar”.
En el pròleg de la primera edició del llibre, l’any 1946, es descriu l’anarquista August —llegiu-ne Orquín— com l’“intèrpret” i el “símbol del possibilisme”, ja que estava convençut que podia “transformar i humanitzar la vida del camp des de dins”. La filla i la neta, que intervenen al reportatge premiat ara al Perú, recorden que César Orquín, fins a la seua mort en 1988, “sempre va mantenir el valencià quan parlava amb la mare”, la persona que va marcar-lo més.