Albert Jané, després d’un espectacle amb humor i molts jocs de paraules estructurat sobre els seus escrits, va agrair el guardó amb el mateix humor, com quan descrivia les primeres classes de català que van començar a impartir el 1962: “Ensenyàvem el que sabíem, amb la certesa i la seguretat que allò que ensenyàvem no ho contradeia ningú”. Jané va farcir el discurs d’anècdotes i records que van provocar els aplaudiments del públic quan va desitjar la tornada de Carles Puigdemont -com havia fet prèviament Xavier Antich- i quan va recordar altres lingüistes amb qui va col·laborar com Joan Solà o, sobretot, Josep Ruaix. Només una sentència crítica per reblar el seu discurs: «Crec que els mitjans de comunicació donen massa protagonisme als enemics de la pàtria al·legant una suposada pluralitat que ells no respecten».
Les aportacions d’Albert Jané i Riera a la llengua des de la discreció i la feina constant són innombrables. El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li ha concedit el guardó «perquè ha treballat incansablement per la llengua catalana, amb aportacions essencials en el camp de la literatura infantil i juvenil, així com en les traduccions i adaptacions de contes, llegendes, rondalles, faules, narracions populars i còmics, que han format infants i joves en la lectura en català».
Això, en paraules del mateix jurat, es concreta, molt ràpidament, en «la seva tasca en la revista Cavall Fort, pràcticament des de la seva creació, que va dirigir durant quasi dues dècades». En total, «la seva producció comprèn més de 60 llibres, més de 200 obres traduïdes i més de 150 àlbums de còmic traduïts».
Sense ser exhaustiu, això vol dir que ha donat veu -i nom català- als barrufets; ha acompanyat Lucky Luke fins a cada posta de sol; ha seguit Corto Maltès en diverses aventures i dotzenes de protagonistes de contes populars, des de la Ventafocs a la Bella, la Bèstia i els herois grecs de l’Odissea en una versió adaptada per a joves (Premi de la Crítica Serra d’Or 2009)
El mateix jurat esmentava també, «el seu tarannà humil i modest, que l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima, i pel rigor que l’ha convertit en un referent indiscutible en el camp de la llengua». Perquè ell també és el responsable la Gramàtica SIGNE i del Diccionari de Sinònims que més fem servir -el que l’IEC té digitalitzat. La seva modèstia, però, ha fet que aquesta eina (com el DIEC2) ni tan sols contingui el terme barrufar («Barrufet» ja hi era a l’Alcover-Moll perquè a Mallorca s’utilitza per parlar de diables i follets, i va ser aquest terme el que va inspirar Jané).
Els mateixos barrufets van acudir al Palau de la Música per homenatjar els esforços de l’homenatjat per mantenir una llengua viva. Un Avi Barrufet sospitosament semblant a l’escriptor Màrius Serra, entrà acompanyat de dues versions barrufaires del poeta Josep Pedrals, la filòloga Míriam Martín Lloret i el jove Pau Beltran van exhibir la flexibilitat del verb barrufar, inventat pel nou Premi d’Honor.
L’espectacle que va precedir el lliurament del Premi d’Honor va ser un muntatge amb textos dels dietaris d’Albert Jané -que resten inèdits a l’Institut d’Estudis Catalans-, de fragments sobre llengua publicats en altres llibres, d’articles publicats a l’Avui -en una secció titulada «Llenguatge» que va omplir diàriament durant nou anys- i de descripcions dels paisatges i la gent del país. Dirigit per Iban Beltran i interpretat per Annabel Castan, Ester Cort i Marc Tarrida, que estaven acompanyats musicalment per Alba Careta, a la trompeta, i Sebastià Gris a la guitarra elèctrica.
Els glossadors del premiat van ser dues persones molt relacionades amb ell i amb la literatura juvenil. Primer va parlar en Joaquim Carbó, amic de Jané i autor de centenars de llibres per a joves, qui va recordar tots els personatges de còmic que han estat traduïts per Jané, des dels barrufets fins Aquil·les Taló, Jan i Trencapins, Espirú, Sergi Grapes o la italiana Estefi. Després va ser Carme Canela, successora de Jané a la direcció de Cavall Fort, que va explicar la seva capacitat de treball i va aconseguir l’aplaudiment més sonor de la nit en descriure’l: «Incansable i insubornable. Sempre al servei del país i del català».