Sense Albert Jané seria impossible barrufar. Ell va inventar el nom català dels éssers blaus creats pel belga Peyo. Ell ha donat caràcter català al Lucky Luke i els Dalton; en Corto Maltès parla com ell vol i centenars de rondalles catalanes i internacionals sonen com sonen gràcies al treball constant, discret i moltes vegades anònim del nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: des de la Ventafocs a la Bella i la Bèstia; del gat amb botes a l’Ulisses de l’Odissea adaptada per a joves (Premi de la Crítica Serra d’Or 2009). Però aquesta important aportació a la literatura infantil i juvenil, liderada també des deCavall Fort -on treballà, primer com a redactor i després com a director durant un total de 34 anys- cal sumar-la a una tasca de narrador, poeta tenaç, assagista gairebé inèdit (hi ha centenars de pàgines de dietari sense publicar) i gramàtic incansable, que s’ha materialitzat en articles a l’Avui durant anys, un Diccionari de Sinònims que el IEC té digitalitzat i altres obres de referència.
El jurat del Premi d’Honor, convocat per Òmnium Cultural en la seua 56a edició, li ha concedit el guardó «perquè ha treballat incansablement per la llengua catalana, amb aportacions essencials en el camp de la literatura infantil i juvenil, així com en les traduccions i adaptacions de contes, llegendes, rondalles, faules, narracions populars i còmics, que han format infants i joves en la lectura en català». El veredicte afegeix que «Dir Jané és posar el focus en la llengua i en l’escola, en un moment com el d’ara, d’emergència lingüística en aquests àmbits. Quan en ple franquisme no es podien trobar obres que ensenyessin el català, va publicar Signe, i, posteriorment, van venir molts més estudis, gramàtiques i diccionaris. Per la seva tasca en la revista Cavall Fort, pràcticament des de la seva creació, que va dirigir durant quasi dues dècades. En total, la seva producció comprèn més de 60 llibres, més de 200 obres traduïdes i més de 150 àlbums de còmic traduïts. I també, pel seu tarannà humil i modest, que l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima, i pel rigor que l’ha convertit en un referent indiscutible en el camp de la llengua».
El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha recordat que Jané és també l’autor de la Gramàtica Signe, «amb la qual», ha dit, «molts vam aprendre català quan no hi havia altres formes d’aprendre’l». Va recordar que la presidenta de l’IEC el qualificà de «picapedrer de la llengua» i va destacar la feina realitzada per Jané perquè el català «sigui una llengua viva», per apostar per una llengua útil i moderna al Cavall Fort, en comparació a l’envellit model de Patufet (la revista infantil anterior a la Guerra Civil).
En la roda de presentació del Premi d’Honor, Albert Jané va agrair el premi, que «l’aclapara», diu, si té en compte que el primer premiat va ser Jordi Rubió i Balaguer i, entre els guardonats després hi ha hagut Foix, Pere Quart, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Rodoreda o Teresa Pàmies.
Jané va dir modestament que moltes coses les ha fet «per encàrrec», que la seva única «idea guiadora» ha estat «la fidelitat a la llengua i al país», es va mostrar preocupat per la situació del català al País Valencià i a les Illes i va demanar a TV3 i Catalunya Ràdio que siguin «més severs en la cura de la llengua».
Albert Jané va reconèixer que té molts dels seus dietaris encara inèdits -conservats a l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans- i es va lamentar que alguns dels seus projectes inicialment no van ser tan exitosos, «com el Diccionari de Sinònims, que primer va editar AEDOS, amb poc èxit, i després Barcanova, molts exemplars de la qual van acabar guillotinats» per la mateixa raó. Ara, en canvi, el Diccionari de Sinònims està digitalitzat i rep tres milions de visites l’any.
Sobre el barrufar, Jané es va limitar a recordar que «barrufet» era un dimoniet, a Mallorca, i el verb que se’n derivava li va semblar prou «eufònic» com per funcionar. I va barrufar.