-El seu llibre es titula La via valenciana. El PSPV-PSOE y la cuestión autonómica (1975-1983). Què aporta a les investigacions fetes fins ara?
Fins ara hi havia el llibre de Jesús Sanz (La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al Estatuto de Benicàssim) i el d'Alfons Cucó (Del roig al blau). Aquest llibre, el qual sorgeix a partir de la meua tesi sobre el Partit Socialista, aprofundeix en com va actuar durant aquest període aquesta formació, perquè va ser ella, junt amb la UCD, qui va acabar definint tot el que va succeir al País Valencià durant aquells anys. Crec, per tant, que aquesta aportació permet posar el País Valencià en el global del que va ser la construcció de les autonomies. En general, el País Valencià ha estat absent de la historiografia sobre aquesta qüestió. Habitualment s'ha posat sota el focus els casos de Catalunya, Euskadi, Galícia o Andalusia, però no el País Valencià. I això ha estat així a pesar que el País Valencià va ser un exemple paradigmàtic del procés de racionalització autonòmica que va acabar imposant-se i que a la pràctica va impedir que, territoris que ho desitjaven, com el valencià, accediren a l'autonomia per la via de l'article 151.
Per què el valencià és un cas paradigmàtic, a parer seu?
En general, s'ha assumit que el PSOE va acabar plegant-se al que volia la UCD pel que fa a l'organització autonòmica. I jo crec que no fou així. Crec que la UCD i el PSOE volien des de bon començament la racionalització del model autonòmic. No és que el PSOE s'hi veguera abocat, com sovint s'ha fet veure, sinó que també desitjava aquesta via. És cert que PSOE i UCD tenien una concepció diferent de l'organització territorial (els uns més partidaris de les tesis unitaristes; els altres, més partidaris de la pluralitat), però hi havia molts punts d'encontre. El principal i més notable era que ambdós temien que el desenvolupament de l'Estat de les autonomies acabara desestabilitzant la unitat d'Espanya. L'executiva del PSOE, amb Alfonso Guerra i Felipe González al capdavant, tenien clar que no volien que aquell procés se n'anara de mare. I per això, tots dos accepten que les nacionalitats històriques accedisquen a la màxima autonomia, però després el que volen és tancar el procés com abans millor.
En canvi, Andalusia sí va accedir per la via del 151.
Andalusia va ser l'altra cara de la moneda: no tenia tanta tradició; no havia reclamat amb tanta decisió; no existien drets històrics que reclamar... Però, en canvi, si tenien personatges polítics importants dirigint tot el procés. Tenien personatges polítics importants, com Manuel Clavero, un home de la UCD sense el qual potser Andalusia no hauria accedit a l'autonomia per la via del 151, procediment per al qual calia celebrar un referèndum. El PSOE va abraçar aquell procés amb entusiasme perquè li generava importants rèdits electorals.
El País Valencià, en canvi, no compta amb una figura com Clavero i el PSOE, al contrari que a Andalusia, no creu que hi puga traure rèdit electoral perquè la Batalla de València estava generant una gran polarització social. I no s'ha de perdre de vista una cosa: el socialisme valencianista, integrat en el PSPV-PSOE a partir de 1978, no té la suficient força per fer prevaldre les seues tesis. Si de cas, Josep Lluís Albinyana (president pre-autonòmic) podria haver encarnat aquest paper, però en realitat es tracta d'un personatge molt polièdric i, en última instància, no disposa del poder ni la força suficient per fer-ho. Quan el País Valencià intenta accedir a l'autonomia per la via del 151, després que així ho reclamaren els ajuntaments, se li barra el pas en una maniobra descarada, amb una llei retroactiva feta per impedir el referèndum en territoris com el País Valencià.
Per tot això, dic que el del País Valencià és un cas paradigmàtic perquè al principi semblava que aniria per la via màxima, com Andalusia, però hi ha un acord a Madrid entre el PSOE i UCD per racionalitzar el procés, o cosa equivalent, promoure la via del 143. Això es substancia de forma més visible a partir de 1980, però la realitat és que ja des del 79 UCD i PSOE tenien converses per frenar el procés autonòmic. Formalment, el PSOE estava per la pluralitat, però era una pluralitat que partia de la unitat d'Espanya.
En definitiva, el País Valencià va ser el cap de turc.
UCD i PSOE necessitaven tallar en algun moment el procés autonòmic i van decidir fer-ho en el País Valencià. Es temia que després ho exigira Canàries, Aragó i les Balears. No s'ha de passar per alt que la Batalla de València va contaminar tot el procés i va provocar que també entre els dirigents socialistes valencians l'opció del 143 acabara assumint-se amb certa naturalitat. Per als qui venien de l'estructura estatal del PSOE, aquella no era una batalla prioritària. I, d'una altra banda, els sectors dels valencianisme socialista mai no van arribar a tenir la suficient força per plantejar una posició diferent de la que va acabar imposant-se dins el PSPV-PSOE. No es pot passar per alt, d'altra banda, que és un període en el qual es produeix una pugna de lideratge molt forta i que els líders del PSPV-PSOE instrumentalitzen molt la qüestió del nacionalisme. S'ha dit que a Albinyana se'l carregaren per nacionalista, però això no és del tot veritat. Alfons Cucó es va aliar amb Lerma per carregar-se a Albinyana, per conveniència. Sense aquestes pugnes internes no s'explica la debilitat del PSPV-PSOE.
En el llibre, però, vostè conta que a l'estiu de 1979, i enfront dels primers intents de racionalització del procés autonòmic, els socialistes valencians asseguraven que el 143 oferia una "autonomia descafeïnada" més propera a una descentralització administrativa, la qual cosa donaria lloc a un 'Estatutet'. En el II Congrés del PSPV-PSOE, de fet, s'aprovà una ponència política on es refermaven en la seua negativa a acceptar la franja blava en la bandera; definien el País Valencià com una nacionalitat que "patia una situació d'opressió nacional"; i afirmaven l'existència d'una cultura i una llengua comuna amb els territoris dels Països Catalans. Aquell PSPV-PSOE no s'assembla al del 81 i el del 82.
El PSOE federal, per exemple, en l'any 74 ja parla del procés d'autodeterminació. Ara bé, que ho plantegen en les resolucions màximes dels congressos no significa que siga prioritari. En els programes sempre hi ha els plantejaments màxims. No s'ha de perdre de vista, tampoc, que en la dècada dels 70 estem en un moment en què es pren certa consciència que existien uns nacionalismes alternatius que havien estat sota el jou d'un nacionalisme excloent com ho era l'espanyol, i en aquest sentit assumeixen la necessitat de solidaritzar-se amb aquesta situació d'opressió.
Això passa també en bona mesura dins el País Valencià on hi ha uns segments de població amb una clara consciència nacional i hi ha altres segments que alhora que reclamen llibertat i drets se solidaritzen amb la causa nacionalista. Això es fa molt patent en la manifestació del 9 d'Octubre de 1977, quan milers de persones van eixir al carrer al crit de 'Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia".
Allò, però, es dilueix en els següents cinc anys...
Per entendre el que succeeix en els anys següents cal tenir en compte l'efecte que té la Batalla de València i l'anticatalanisme. La reivindicació nacional deixa de ser un element aglutinador tant des del punt de vista social com polític. Dins el PSPV-PSOE alguns grups arriben a plantejar, com passa al PCPV, que hi ha propostes blaveres que són legítimes. Hi ha militants i dirigent dins aquests partits de primera, segona o tercera fila que acaben sentint-se identificats amb les idees anticatalanistes. Això divideix també dins el partit i provoca l'abandó de la qüestió més simbòlica perquè senten que s'està fent bandera de coses simbòliques que no aprofiten per als seus interessos estratègics i electorals.
Per tant, ras i curt, el que fa el PSPV-PSOE és sucumbir a la Batalla de València.
El PSPV-PSOE és molt heterogeni. Alguns sucumbeixen perquè no poden canviar l'estructura del PSPV-PSOE i han d'acabar acceptant que o se n'ixen o ho accepten. Altres sectors que es podrien haver solidaritzat en considerar que eren reivindicacions justes, tampoc consideraven que eren les més importants i aposten per prioritzar altres coses. I després hi ha també sectors espanyolistes.
A voltes s'ha dit que va ser el colp d'estat de Tejero el que va acabar determinant el futur de l'accés del País Valencià a l'autonomia. Fou així?
El colp d'estat de Tejero va ser una excusa meravellosa per al PSOE, perquè en realitat el PSOE ja volia reconduir el procés d'accés a les autonomies des del 78 o 79. Ells no és que volgueren un model d'Estat com el que volia la UCD, però en el seu ordre de prioritats figurava una racionalització del procés autonòmic per evitar que les reclamacions se'ls anaren de mare. El que no sabien era per on tallar. El colp d'estat de Tejero, doncs, els dona arguments i el PSPV-PSOE, que probablement hauria preferit mantenir l'aposta pel 151, acaba plegant-s'hi. De fet, en les entrevistes que he fet, Felipe Guardiola admet que Madrid els utilitzava a ell i a Lerma com a guardians del procediment que s'acabaria imposant.
El 10 d'abril de 1982 es designa una comissió negociadora per a la redacció del nou estatut on hi havia dos membres d'UCD, dos del PSPV-PSOE i un del Partit Comunista. El resultat va ser un text amb un grau de competències pròxim als dels 151, però que hauria de tramitar-se seguint el 143. No parlava dels valencians com nacionalitat, no feia menció al fet que el valencià fora una variant del català; s'acceptava la bandera blava; però s'oficialitzava la denominació 'País Valencià'. Algunes propostes estatutàries anteriors, com l'Estatut de Morella, havien sigut molt més ambicioses des del punt de vista nacional. Allò era el màxim a què es podia aspirar?
Al final són els partits estatals, amb les seues federacions al País Valencià, els que decideixen quins són els plantejaments que acaben imposant-se en la negociació. Des del punt de vista d'aquests partits no hi havia interès en anar més enllà. Potser hi havia sectors dins el PSPV-PSOE que volien anar més enllà, però no tenien suficient força. Guardiola diu que estava allí per controlar. El PSOE preferia llevar la franja blava? Sí, però hi havia la Batalla de València. I tot això es produeix en un context de racionalització del procés. Al final la majoria consideren que les qüestions simbòliques estan entorpint els avanços. Per això sostinc que el País Valencià esdevé un territori paradigmàtic.
Jo crec que amb la Batalla de València s'arriba al convenciment que el tema simbòlic no pot avantposar-se a tota la resta i que el blaverisme està calant dins de molts sectors, també dins dels mateixos partits. No hi ha tampoc negociadors valencianistes en la redacció d'aquell Estatut. Per exemple, Palomares, del PCPV, dins el seu partit s'havia carregat al sector valencianista que encapçalava Èmerit Bono. Palomares quan es parla d'aquestes qüestions en l'àmbit intern, de vegades defensava postures blaveres. Les elits dirigents dels partits no estaven disposades a batallar pels símbols a costa de tota la resta.
En definitiva, que els qui van guanyar van ser els que impulsaren la mal anomenada Batalla de València, perquè van aconseguir condicionar tot el procés
Sí, sense la Batalla de València, és més probable que el País Valencià haguera adoptat l'autonomia per la via del 151. I segurament el procés autonòmic s'hauria racionalitzat una volta el País Valencià ja haguera obtingut l'autonomia.
L'acord dins la comissió negociadora de l'Estatut era que el text no patiria canvis abans de ser enviat a Madrid. Tanmateix, la UCD va aconseguir que l'avantprojecte fora enviat al Congrés amb un annex amb les esmenes que no havien prosperat en el Plenari de Parlamentaris. És a dir, que es va acabar remetent a Madrid un Estatut obert a les modificacions. El que passà fou que la Comissió Constitucional acabà modificant coses tan substancials com la denominació del territori (que passà a ser Comunitat Valenciana). Això va enfadar molt els socialistes. Alfonso Guerra va amenaçar fins i tot amb trencar els Pactes Autonòmics. Finalment no ho va fer i el 28 d'abril s'aprovava en el Congrés un Estatut que, en alguns aspectes, era diferent a l'acordat a Benicàssim.
I això demostra que el País Valencià no era important per al PSOE a escala estatal perquè el PSOE no va acabar trencant la baralla a pesar de les retallades imposades a l'Estatut. Per al PSOE allò important era el model que s'anava a generalitzar; ells volien un sistema simètric. Potser la seua posició hauria estat diferent si hagueren sabut que això tenia conseqüències electorals. Però no les va tindre. Al contrari, en les següents eleccions autonòmiques el PSPV-PSOE va obtenir la majoria absoluta, amb 51 escons.
El nacionalisme valencià sempre ha interpretat aquesta postura del PSOE com una traïció als valencians. Ho va ser?
Depèn de la perspectiva. La realitat fou que en les següents cites electorals els socialistes no van ser precisament castigats en les urnes.
Aquesta setmana s'han iniciat els actes de celebració dels 40 anys de l'Estatut. Una de les paraules més repetides ha sigut "consens". Fou l'Estatut finalment aprovat fruit del consens?
No va ser fruit del consens sinó que fou fruit d'imposicions a escala estatal. Potser sí, va ser fruit d'un consens de procés de racionalització compartit per PSOE i UCD. Però no va ser fruit del consens de les forces valencianes.
Si haguera existit un partit nacionalista potent, creu que el desenllaç hauria estat diferent?
Supose que haurien canviat coses, però si un partit nacionalista hagués tingut força per canviar el tauler polític, això hauria signifit que la societat també hauria estat diferent.
Durant moltes dècades, a l'àmbit espanyol, s'ha dit que la Transició va ser 'modèlica'. Ara sembla que s'imposa la tesi segons la qual l'Estatut del 82 va ser fruit del consens. Tem que en aquesta revisió s'acabe imposant un discurs edulcorat del que va ser aquell procés, que no va estar exempt de violència contra institucions i persones per part del blaverisme i la ultradreta?
Sí, crec que els partits majoritaris han fet per preconitzar un determinat discurs triomfalista, a pesar que a Madrid se'ns van negar drets que podríem haver adquirit. El mateix discurs de presa de possessió de Joan Lerma ho apuntava. En ell, ja el 1983, parlava de què l'Estatut era el "símbol del retrobament de tots els valencians". És veritat que la LOTRAVA li donà al País Valencià molt drets que no tenia per la via del 143, però no li atorgà la legitimitat que li hauria donat el 151. L'Estatut va nàixer del consens dels partits espanyols, però no dels partits valencians.
Probablement en un altre context, el PSOE hauria acceptat que accedirem per la via del 151, però en aquell context va acabar sent un cooperador necessari perquè acabarem en el 143. Perquè per al PSOE federal era més prioritària l'organització del model d'Estat que no els drets dels valencians. I el PSPV-PSOE, des d'ací, va assumir aquells plantejaments sense oposar massa resistència