Com afrontar el debat historiogràfic als Països Catalans? Aquest dissabte es va celebrar a Xàtiva (Costera) un dels actes d’apropament cap al nou Congrés de Cultura Catalana, que s’ha de celebrar l’any que ve i en el qual es debatran qüestions d’actualitat per a mirar de proporcionar eines amb els quals el país haurà d’afrontar el futur. Tal com va ocórrer ara fa mig segle en el marc de l’històric Congrés de Cultura Catalana, desenvolupat entre 1975 i 1977.
La situació adversa que viu el país, amb fenòmens com ara el retrocés lingüístic o la complexitat de la identitat catalana dins d’un entorn globalitzat com l’actual, ha empentat a organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana en un context totalment diferent, però que planteja objectius similars als de fa cinquanta anys. Del que es tracta, en definitiva, és de tindre el país present dins dels debats i dels corrents globals que es desenvolupen en l’actualitat.
Dissabte es va celebrar un d’aquests actes previs al futur CCC, aquest emmarcat dins de la història comuna dels territoris de llengua catalana i de la construcció d’una identitat compartida. Amb presència institucional de l’Ajuntament de Xàtiva i amb desenes d’assistents procedent d’arreu dels Països Catalans, en aquesta sessió es va reflexionar sobre fenòmens del passat que han condicionat la historiografia nacional, com ara l’autarquia intel·lectual imposada pel franquisme, l’existència o no del sentiment de nació durant l’edat mitjana o la tradició pactista dels territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa, comparable amb la tendència política d’altres països com ara Anglaterra, però no sempre destacada degut a la llunyania geogràfica d’aquest altre país i a la tendència a establir comparacions amb territoris fronterers.
Diferents experts van participar en les taules en què es van desenvolupar aquestes ponències. Antoni Simon, Vicent Baydal, Isabel Rodà, Javier Fajardo o Agustí Alcoberro, coordinador del nou CCC, hi eren. També Antoni Furió, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, que explica a aquest setmanari que de cara a l’imminent Congrés de Cultura Catalana cal debatre sobre la identitat i la història compartida entre els diferents territoris dels Països Catalans i explorar, també, la integració d’aquest debat en les noves tendències historiogràfiques, un dels temes també tractats dissabte.
Debat historiogràfic
Per a Furió, allò més important a l’hora d’encarar aquestes discussions és “el canvi de marc en la història nacional, que vol dir la història de l’estat-nació, dominant als segles XIX i XX però que ara, al XXI, justament enfront de la història nacional hi ha la història global, que permet comparacions entre distints territoris d’Europa i entre Europa i la resta del món”. El catedràtic apunta que aquesta perspectiva és possible gràcies a l’existència de fenòmens històrics clarament supranacionals, com ara el mateix nacionalisme. “Tot s’entén millor si el quadre d’anàlisi és global i no estrictament nacional”, reconeix, i suposa que aquesta aparent contradicció estarà present en el futur CCC. No serà l’única, ja que altres aspectes com ara els usos socials i comunicatius de la història, tractats a l’acte de Xàtiva, també hi tindran incidència.
Un altre dels debats al voltant del qual girarà el futur CCC, segons Furió, serà la definició de “cultura catalana” i el seu abast territorial. “Aquesta qüestió estava més clara ara fa cinquanta anys, quan als Països Catalans només hi havia dues cultures, la catalana i l’espanyola, però avui és important redefinir-ho”. El catedràtic recorda que el català “està retrocedint i no és la llengua vehicular ni majoritària en ciutats com ara Barcelona o València, i també caldrà preguntar-nos què hem de fer per evitar que desapareguen”. En aquest sentit, apunta, la redefinició de “cultura catalana” i el seu abast resulta imprescindible per a afrontar qüestions com aquesta.
El CCC, però, anirà molt més enllà dels debats historiogràfics i de debats concrets –tot i que fonamentals– com el de la llengua i la identitat. La medicina, l’economia o qualsevol aspecte amb presència social serà tractat en el futur CCC, tal com va ocórrer ara fa mig segle, per a fer un diagnòstic de la realitat actual i posar les bases amb què la societat dels Països Catalans ha d’afrontar el futur.
Un fet que ja es va donar en el primer CCC dels anys setanta, un moment en què el país eixia d’una dictadura i, segons recorda Furió, hi predominava el terme “normalitzar”, en el sentit de consolidar l’ús de la llengua i la identificació amb la catalanitat després de quaranta d’adversitats. Ara, en canvi, “han passat cinquanta anys, bona part dels quals dins de l’estat autonòmic, que també ha fet molt de mal creant unes consciències autonòmiques molt fortes que abans no existien. En el cas dels Països Catalans s’han anat afeblint els vincles interns”, argumenta Furió, que posa com a exemple l’existència anterior de caixes d’estalvis o de col·legis d’advocats i d’arquitectes compartits per Catalunya i les Illes Balears. “Això avui és impensable, i hi ha qui diu que les relacions del País Valencià amb Catalunya i les Illes han de ser les mateixes que amb Castella i l’Aragó. Aquesta aberració és producte de l’estat autonòmic, que no es pot comparar amb la dictadura però en alguns aspectes no ha estat gens positiu, sobretot per a la noció i per al terme de Països Catalans, que ha anat perdent protagonisme i es dissimula amb eufemismes i, en segons quins casos, genera rebuig”, lamenta l’historiador. És per capgirar aquesta tendència que calen nous debats i noves reflexions que es desenvoluparan al CCC.