A la façana del carrer Calàbria 166 hi han col·locat una bastida. Sembla que l’estructura tremola, diuen els arquitectes. Després dels darrers terratrèmols electorals, a ERC han decidit que toca fer reformes i van per feina. Per si de cas tot s’enfonsa, l’endemà de les eleccions el president Pere Aragonès va entomar el mea culpa i va tocar el dos insinuant que els problemes no són només cosa seva. «Responsabilitat individual i col·lectiva», brandava.
És sabut que la relació amb el president del partit, Oriol Junqueras, no és la millor d’ençà que governen. L’entorn d’Aragonès pensava que darrere seu, la secretària general Marta Rovira i el mateix Junqueras anirien darrere. Rovira, encara a l’exili, anunciava que plegava per carta i deixava un encàrrec prou contundent: «Esquerra Republicana ha de tornar a fer d’Esquerra Republicana». Junqueras s’hi resistia, però, finalment, després d’una executiva llarga el dimecres a la nit, anunciava una decisió a mig camí. Deixarà la presidència després de les europees, però aspira a que les bases el torni a escollir i en certa manera els llançava un repte: «Vull que la militància em digui si espera res de mi, pot ser que no i també seria legítim».
Per resoldre-ho tot plegat, el rumb polític i el lideratge, ERC ha posat sobre la taula una data que ha de ser clau, el 30 de novembre, data per la qual es preveu un Congrés Nacional extraordinari on s’hauria d’ordenar tot plegat. Quins són, però, els passos que convé fer als republicans per sortir del pou? EL TEMPS n’hem parlat amb persones que els darrers anys han estat vinculades al partit en diferents càrrecs interns, institucionals o territorials.
Refer i referents
Tots els consultats coincideixen que ERC s’ha d’arromangar i fer feina, amb indiferència de si pensen que cal o no una renovació de lideratges. Molts, de fet, coincideixen, com va expressar Junqueras també, que el problema central ha estat la incapacitat d’explicar-se bé.
Marina Llansana, que va ser portaveu al Parlament d’ERC entre 2004 i 2008, pensa que caldrà analitzar perquè «tot el que han aconseguit a Madrid, que és molt, i tota la bona obra de govern no els ha sumat vots». Al seu entendre «l’estratègia és bona, però està mal explicada». D’altra banda creu que caldrà tornar a «construir un horitzó compartit, un projecte comú com va ser l’1 d’octubre».I, sobre els lideratges, no es mulla massa i afirma que els «actuals són capaços de fer-ho, però si no s’hi veuen en cor, aleshores en caldran de nous».
Sobre els lideratges, l’exconseller Josep Huguet creu que «és legítim que algú tingui agenda personal, però s'ha d'encaixar en l’agenda col·lectiva», però matisa que la reformulació «no és enviar la gent a la paperera» perquè «hi ha un capital acumulat brutal, per exemple en el cas d’en Pere Aragonès». Adverteix, però, «que si algú pretén continuar per fer el mateix, tindrà rebuig», perquè les bases demanaran «la garantia que hi ha coses que canvien», i ERC «no és precisament un partit d’adoració d’hiperlideratges». Una altra font que ha tingut càrrecs de responsabilitat al partit, però prefereix guardar l’anonimat, afirma que darrerament «la formació ha abocat molts esforços en feines de gestió i ara toca replegament per enfortir l’organització i la presència territorial».
Huguet creu que ERC es troba en un final d’etapa, com ho van ser la fi d’etapa d’Àngel Colom (1989-1996) o la de Josep-Lluís Carod-Rovira (1996-2008), però que ara el partit parteix amb una base més sòlida sobre la que reconstruir que llavors. Malgrat tot, creu que «Convergència i el PSC encara tenen una hegemonia social important» que ERC no té, i sense això el suport electoral «es pot desfer ràpid». De cara al futur, diu, aquest «és un tema pendent que la direcció ara no l’ha sabut o no l’ha pogut fer». L’exconseller creu que també ha faltat combat ideològic: «el que no podem fer és haver estat els camàlics i no respondre als debats ideològics que s’han donat a banda i banda. Aliar-se no és contradictori a fer debat ideològic. La nova direcció ha de canviar la forma de fer». Un altre debat pendent, creu, és el debat intern a l’hora d’aplicar la màxima junquerista que el partit s’ha d’assemblar al país, perquè en absència d’això «s’ha convertit amb un sumatori de gent amb especialitats. Si això no es lliga a l’entorn dels eixos que ERC té al seu nom, fa la sensació que és una suma de col·lectius on cadascú dispara pel seu compte».
Pocs, tampoc Huguet, estan en desacord amb l’estratègia de fons. Un dels que sí que ho estan, però, és l’economista i líder del corrent crític Col·lectiu Primer d’Octubre, Xavier Martínez-Gil. Pensa que cal «tornar al camí del 2017, posant en el punt de mira del nostre vaixell la independència del país i posant-ho al primer pla de totes les polítiques que fem nosaltres perquè la gent lligui la independència amb el dia a dia». A més a més, pensa que convé «tenir un enfrontament una mica més directe amb el PSOE o el PSC». Això, diu, ha d’anar acompanyat «d’un canvi a l’equip directiu del partit», perquè «si seguim tenint Junqueras al davant això no transmetrà confiança a la ciutadania per tornar a votar». Finalment, demana també «més assemblearisme» dins el partit per prendre les decisions que han de venir.
Aquests dies, una altra veu crítica pública ha estat l’exalcalde de Vilassar de Mar (Maresme), Damià del Clot, que a xarxes ha demanat refer ponts amb Junts i donar suport a Puigdemont per la investidura. A banda d’això, la seva opinió personal és que «els lideratges han fet feina important en el passat i que cal saber renovar. ERC té lideratges des de fa molt temps, i una renovació a temps hauria fet que la davallada no fos tan important». Pel que fa a l’estratègia a Madrid, «considera que ha donat els seus fruits» i que ara calen «mecanismes de confrontació amb Madrid i fer-ho per aconseguir un referèndum», perquè un cop passada l’etapa de l’amnistia «l’independentisme no es veu satisfet».
La primera diputada d’ERC al Parlament i exmembre de la direcció del partit, Carme Porta, creu que Esquerra ha patit el fet de tenir PSC i Junts en contra aquest mandat i que, davant d’això, «no s’ha sabut explicar el que s’ha fet realment i s’ha tingut un posicionament feble en algunes qüestions que per mi eren importants a nivell de govern i han quedat en segon terme». Pensa que cal poder dir «a la ciutadania quin és el projecte d’ERC: no pot ser que hi hagi gent que pensi que està en contra i gent que pensi que està a favor del Hard Rock. Els posicionaments parlamentaris no han estat clars». Porta creu, també, que ha mancat buscar, dins l’independentisme, un consens social perquè «una nació es construeix en base a un projecte social, i si això no està clar, la gent s’allunya». Posa en dubte, però, que el canvi necessari sigui de lideratges: «realment és el president qui ha fallat? Si tot és una persona, anem malament».
Des del món local, una altra exalcaldessa, en aquest cas Agnès Lladó, de Figueres (Alt Empordà), pensa que cal no precipitar-se i analitzar en calma. Considera que aquests anys ERC ha hagut de conviure amb una situació adversa per l’esquerra internacional i una confrontació interna al si de l’independentisme que l’han perjudicat. A partir d’aquí, creu que «si parlem tot el dia de l’eix nacional però no el lliguem a l’eix social, la gent es perd. La gent es queda al 2017, quan van passar coses molt bones, però també coses molt complicades d’explicar i d’entendre. Hem de poder arribar a la gent corrent amb allò que els preocupa i que no se sentin enganyats». Per fer-ho, pensa, han de «de trobar solucions als problemes que tenen en aquests moments. Hem de parlar més de models econòmics i de com afrontem el debat de la immigració sense potenciar un discurs d’extrema dreta que no aporta cap solució». Venint d’una ciutat on Vox ha estat tercera força i Aliança Catalana quarta, totes dues per davant d’ERC –que també hi ha quedat per darrere de Junts, PSC i PP–, destaca que a l’hora de comunicar, per exemple, «probablement no hem sabut explicar bé quin és el nostre projecte pel tema de la migració i la gent ho ha acabat veient amb rebuig». Creu que cal tenir en compte que «hi ha coses que hem de poder fer més fàcils, perquè confrontes les idees amb una gent que fa un discurs molt fàcil».
El moment de concretar tot aquest reguitzell d’idees serà al Congrés del novembre on, a més de la decisió sobre els lideratges, es preveu que hi hagi un debat intens al voltant de la ponència ideològica que ha de posar les bases del futur d’ERC.
Escrutar la caiguda
L’any 2019 ERC va treure el seus millors resultats. D’ençà llavors, en el darrer cicle electoral ha perdut prop de la meitat de votants. Una davallada que comença el 2021 i que es podria explicar per diferents factors.
Un dels problemes ha estat la gestió del govern, primer amb Junts i després en solitari amb només 33 dels 135 diputats. «Els ha fet molt mal la mala gestió de la crisi de govern amb Junts. La manera com es trenca i la decisió de mantenir un govern amb molta minoria és un desgast que s’ha notat molt», explica la politòloga de la Universitat Pompeu Fabra Núria Sancho.
Marc Guinjoan, politòleg de la Universitat de Barcelona, coincideix en el fet que ERC no ha fet la millor acció de govern «no perquè no hagin fet coses, sinó perquè s’han donat circumstàncies que ho han fet complicat. La primera és que Junts no va ser un company de viatge molt plaent fins que va marxar del govern i dins van tenir actituds pràcticament d’oposició».
Tampoc haurien aprofitat prou el lideratge de Junqueras, com sí que ho ha fet Junts amb Puigdemont, segons Sancho. Ella creu que «van quedar-se amb Aragonès al Parlament sol liderant un titànic que s’enfonsava» i no «van tenir prou humilitat». Guinjoan creu que a tot plegat se li afegeix «un lideratge que no ha estat carismàtic»
Sancho creu que el relat de ser un partit de govern i responsable no ha funcionat, entre altres coses, perquè «en l’última negociació de pressupostos el govern no se’n surt. I els pactes que ha tirat endavant amb el PSC són qüestions molt polèmiques que generen desgast a ERC, com el Hard Rock, la B-40 o l’aeroport», i afegeix que «ERC no ha pogut mantenir els equilibris dels pactes amb el PSC perquè no n’ha tret beneficis». D’altra banda, Guinjoan denota que les eleccions arriben en un moment en què «el partit no havia culminat l’acció de govern i no l’ha sabut comunicar».
Sobre l’estratègia de diàleg amb Madrid, Sancho afegeix que «a partir del trencament del Govern és més evident que no hi ha resultats, que no hi ha un retorn de l’estratègia de pactar amb Madrid més enllà d’haver aconseguit els indults. Al final, el que s’està aconseguint és que s’apliquin els pactes vigents de l’Estatut 18 anys després. No era la idea de la negociació amb l’Estat».
A més a més, Guinjoan afegeix que el discurs de Junts «presentant-los com un partit que havia renunciat als ideals independentistes o al mandat de l’1-O pot haver calat parcialment».