L'any 2024, el 50% de la població d'Elx "sap parlar valencià" segons l'estudi més recent de l'AVL. Llig, amb interés, l'article de l'amic alacantí, Manuel Lillo, al setmanari EL TEMPS del passat 15 d'abril.
En som, doncs, uns 120.000 dels 240.000 habitants de la ciutat de les palmeres, el Misteri i la Dama; a una vintena de quilòmetres i escaig d'Alacant, la nostra bessona veïna a tremuntana i provença [nord i nordest: vents elxans].
Així, al cens lingüístic municipal d'Elx de 1981 érem un 32%. Érem uns 52.000 valencianoparlants en una ciutat de 162.000 habitants llavors. Es tractava, aleshores, de "la radiografia de la comunitat lingüística heretada"; els hereus de la "tribu" dels 40.000 habitants de 1940 catalanoparlants en un 95%. Les dades de 1981 són d'abans de la cooficialitat del valencià: la Llei d'Alacant de 1983.
Per tant, Elx ha pujat en prop de 80.000 habitants més els darrers 43 anys [1981-2024]. Tot i això, l'increment de valencianoparlants ha estat de 18 punts percentuals: d'un terç a la meitat del padró municipal. Un miracle en qualsevol llengua europea minoritzada.
D'altra banda, l'allau migratòria d'altres continents –de 1990 ençà— no era previsible. Deuen ser bona part dels "incòmodes en sentir parlar valencià" —un 20% a l'estudi de 2024— perquè la comprensió era de prop al 90% al cens lingüístic d'Elx de 1991 i ha baixat al 80%.
I ara què en direm de l'ús social desastrós? De la transmissió intergeneracional interna en davallada? S'hauria d'haver fet molt més, sens dubte! La responsabilitat dels polítics, però, és absoluta!
A tall d'exemple, una feta que em va produir vergonya aliena per l'estima que li tinc a l'home. Vaig sentir Joan Baldoví de Sueca —fa uns pocs anys i malament aconsellat— parlar castellà a Elx per la ràdio en campanya electoral de Compromís. No m'ho han contat. Tinc la seua mateixa fonètica en castellà en fer-ne un ús que defuig tot el que puc com és sabut a Elx. Em delata!
Això ens parla més d'alacantinització —com a sinònim de "desertització lingüística"— que no de revalencianització d'una ciutat "alt lloc" de valencianitat extremomeridional des de fa vuit segles.
A mi, però, no m'ha d'estranyar gens! En són molts els qui donen Alacant per "perdüa" des de "les saforetes" que hi ha escampades —cada vegada més esparses i sordes— al País Valencià.
Volen fer-ho, ara, amb la tercera gran ciutat valenciana. El títol de l'article d'en Lillo és clar. "Quan Elx canta la seua Festa canta per tots nosaltres." Joan Fuster dixit.
Preneu-ne nota. Una llengua sense grans ciutats no és una llengua viable.
Tot seguit, caurà tot el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà en poblacions amb usos majoritaris del valencià com ho demostren Crevillent o Monòver amb més d'un 80% de valencianoparlants; o un Camp d'Elx semi-rural que ja trontolla.
Sentir les polítiques elxanes Mireia Mollà, en son dia, o la jove regidora —que ha quedat ara al consistori— parlar "valencià" només en temes de "traques i llibrets" [festa i cultura] fa pena. Ho fan, això sí, en un valencià llibresc esplendorós, amb fonètica heretada immaculada del valencià meridional.
Un servidor vostre té 65 anys, una dona, un fill i una filla valencianoparlants d'Elx. "Só qui só", com digué Joan de Timoneda al segle XVI! "Só", com diuen encara molts llauradors elxans.
Com hauria dit ma mare, però: "qui vulga honra que se la guanye!" Oriolana de naixença, la mama aprengué valencià als carrers d'Elx de 1945 i casà amb un valencianoparlant ravalenc d'Elx: mon pare, l'any 1952.
Tot plegat fa molta pena i en dóna. Fins i tot els que hem bramat més fort hem callat "demasiat" [DCVB: "demesiat: arcaisme elxà].
És hora de parlar-ne a cara descoberta.
Si el valencià abandona les cases i els carrers de les grans ciutats haurem de cantar-li les absoltes.