Quan Joan Fuster va aprofundir en el sud del País Valencià, va establir Elx com un indret fonamental en la catalanitat del territori. La comparativa inevitable amb la veïna Alacant, una ciutat exponencialment castellanitzada —segons el seu relat— després de la Guerra Civil, feien d’Elx un far d’identitat gràcies a elements tan determinants com el Misteri. “Elx ‘canta’ la seua festa com una litúrgia estrictament local. Però Elx, quan la canta, canta per tots nosaltres: per tots els qui parlem com es parla a Elx”, deixava escrit Fuster a la publicació Festa d’Elig el 1962, el mateix any en què va publicar Nosaltres, els valencians.
Sis dècades després d’aquell escrit, el Misteri continua sent una referència a Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià, però el català ha perdut parlants a la capital del Baix Vinalopó i al conjunt de la comarca, integrada també per Santa Pola i per Crevillent. La transmissió generacional ja no és la d’abans, la llengua ha perdut la condició referencial entre la població i més del 20% de les persones enquestades declaren sentir-se incòmodes quan la senten parlar. És el que determina l’“Enquesta sobre l’ús i el coneixement del valencià i les actituds lingüístiques al Baix Vinalopó”, impulsada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i per la Universitat d’Alacant a través del sociòleg Lluís Català, que coordina aquest treball proposat en primera instància per l’associació El Tempir d’Elx.
La conclusió és simple i alhora alarmant: el català retrocedeix a un ritme preocupant i cal actuar per aturar aquesta tendència. Hi ha qui considera que l’extinció és inevitable, però també hi ha qui es nega a abandonar aquesta lluita. La davallada lingüística s’ha produït, paradoxalment, durant els quaranta anys d’autonomia valenciana, període en què la Llei d’ús i ensenyament del valencià ha estat vigent i en què el català ha tingut presència a l’escola, que és l’espai que més ha contribuït a preservar-lo. En canvi, l’ensenyament no ha sigut, ni de bon tros, una eina suficient per a aturar aquesta dinàmica castellanitzadora, que s’explica per diversos factors.
El desprestigi
El català s’ha ensenyat aquestes dècades a l’ensenyament, però aquesta empenta no ha anat acompanyada d’un intent general de prestigiar-lo. Així ho assenyala el sociòleg Lluís Català, coordinador d’aquest estudi, que lamenta el fet que “la màxima dificultat que té la llengua és el desprestigi, i això es nota amb les noves generacions, que no la veuen necessària ni li troben utilitat”. Això s’ha vist potenciat, també, pel tall de la transmissió generacional, que es tradueix en una manca d’ús social i d’identificació. “Igual que a Catalunya o al País Basc hi ha una identificació amb la llengua i, per tant, un prestigi, això ací no passa”, lamenta.
Josep-Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, l’entitat que defensa la llengua al sud del país, identifica aquest desprestigi amb les polítiques que s’han dut a terme aquestes dècades o, millor dit, amb les que no s’han dut a terme. “A les grans ciutats, sobretot a les del sud, els governs locals no han fet la política lingüística que tocava. A Alacant la majoria dels governs han sigut del PP i no s’ha anat massa més enllà de la retolació. I a Elx, on ha governat més l’esquerra —tot i que ara hi governen PP i Vox—, s’ha anat una mica més endavant, però l’Ajuntament s’ha limitat a cobrir l’expedient i no ha posat un gran interès per potenciar l’ús social del valencià”, diu en referència als governs locals que ha tingut Elx encapçalats pel PSPV. Durant les dues legislatures anteriors, els socialistes van governar conjuntament amb Compromís, i Escribano resumeix la inèrcia d’aquests executius locals en una frase: “Si l’Ajuntament d’Elx haguera tingut tant d’interès pel valencià com per fer carrils bici, potser ens trobaríem en una altra situació”.
Aquest activista critica que els ajuntaments no han fet “polítiques actives” per la promoció lingüística i per l’ús social. “No se li pot demanar a la població que parle en valencià i que els polítics només el facen servir el 9 d’Octubre: això és llatinitzar la llengua i conduir-la cap a la desaparició directa. El resultat és el que tenim: tothom coneix el valencià a través de l’escola, però ningú no el fa servir”. Escribano denuncia també que els executius locals del Baix Vinalopó no sempre han garantit els drets lingüístics de la ciutadania i que en molts casos els ajuntaments “han delegat la política lingüística en la Generalitat, quan el que cal són complicitats entre totes les administracions”.
La docent jubilada Rosa Candela, una de les protagonistes de la implantació de l’ensenyament en català a les escoles infantils d’Elx, recorda que l’Ajuntament de la localitat ha anat de més a menys en aquesta manera de fer política. Segons recorda, als vuitanta van obrir les oficines de normalització, AVIVA —l’Agència de Promoció del Valencià, reconeguda amb els últims premis categoria Elx concedits per El Tempir—, però la inèrcia inicial de contractar mestres, de fer cursos de català al funcionariat o de proporcionar servei als pares va acabar amb l’entrada del PP el 2011. Actualment, amb PP i Vox a l’Ajuntament, les proves de català que animaven la gent a aprendre l’idioma per accedir laboralment a la màxima institució municipal han desaparegut. Aquesta docent també assenyala el fet que la majoria dels polítics locals, tot i saber parlar perfectament el català, no l’acostumen a fer servir públicament.
A tot això cal sumar el creixement demogràfic exponencial d’una ciutat que el 1940 tenia 45.000 habitants, el 1980 en tenia 163.000 i actualment en té quasi 240.000. Els nouvinguts, amb aquesta situació, no han trobat massa incentius per a incorporar la llengua autòctona al seu dia a dia.
Les actituds
Tudi Torró ha sigut, fins fa poques setmanes, acadèmica de l’AVL. Tot i ser natural d’Ontinyent (Vall d’Albaida), ha viscut a Elx durant 45 anys desenvolupant diferents càrrecs en l’ensenyament —docent, assessora, inspectora o directora territorial d’Educació, entre altres. Ella mateixa ha viscut la davallada lingüística en primera persona i l’ha observada com a ciutadana i també com a especialista. Segons considera, l’actitud amb la llengua és “determinant” per a garantir-ne l’ús. “Però si hi ha indiferència, tot està perdut”.
Alhora, una de les dades que reflecteix l’enquesta és que més del 20% de les persones consultades se senten incòmodes quan senten parlar català al Baix Vinalopó. El percentatge arriba fins al 80% quan la llengua sentida és l’àrab, fenòmens que Escribano relaciona amb el “racisme lingüístic”. El percentatge del 20% coincideix, apunta Lluís Català, amb el de les persones que s’identifiquen amb l’extrema dreta, una xifra que ha anat pujant des de la irrupció de Vox. “Aquest 20% replica continuadament actituds de rebuig i fa més soroll”, indica al sociòleg. Això, sumat a la conformitat passiva que mostra la societat envers la llengua i al fet que “els valencianoparlants no molesten perquè no planten cara de manera continuada”, també contribueix a la pèrdua de la parla.
Una situació que també ha afectat un dels símbols de la llengua a les terres més meridionals, com és el Camp d’Elx. El català s’hi manté, però s’ha deixat de transmetre entre les famílies i ha perdut molts parlants en unes partides que fins fa no moltes dècades eren monolingües. Rosa Candela, natural de la Baia, una de les 33 pedanies que integren aquesta zona, admet que la reversió lingüística ha sigut ben forta aquests anys, especialment a partir de l’arribada de gent jove —i castellanitzada— procedent de la ciutat d’Elx. Aquesta mestra jubilada destaca la contradicció que els catalanoparlants, “quan érem analfabets en la nostra pròpia llengua, apreníem valencià per interès. Ara la gent sap parlar valencià gràcies a l’escola, però no l’usa”.
Solucions
Malgrat les dades, les persones consultades entenen que hi ha marge de maniobra per a aturar aquesta tendència. La situació és especialment complicada si es té en compte que Elx i Crevillent estan governades per PP i Vox, mentre que a Santa Pola el PP té majoria absoluta. Tot i així, segons Josep-Enric Escribano, “hi ha partida per a revertir la situació”, però cal més implicació política. I no només dels actuals governants. “Si des de l’oposició que fa l’esquerra el valencià no entra dins del pack de la memòria històrica, de l’economia social, etc. i només hi ha reaccions a la defensiva quan PP i Vox fan alguna barbaritat, això no servirà de res”. El dirigent d’El Tempir també recorda que “la societat civil ha de ser conscient que aquest tema no es pot deixar en mans de l’esquerra quan governa: ja hem vist els resultats del Botànic en aquesta matèria i cal estar sempre alerta, governe qui governe”.
L’autor de l’estudi, Lluís Català, identifica brots verds en la generació més jove, que “no té una mala actitud envers el valencià”, atès que la dada entre els consultats que tenen de 18 a 35 anys i se senten còmodes amb el català és de 0,66 en una escala de zero a u. “Aquest sector poblacional se sent còmode amb la llengua i, a més, n’està instruït i alfabetitzat”, diu Català, que també considera “positiu que Crevillent es mantinga amb els nivells que té i que a les pedanies del nord d’Elx, com ara Torrellano, s’haja instal·lat gent jove que té bona actitud lingüística, tot i ser castellanoparlant: és un fet a destacar”.
Tudi Torró també es nega a donar-ho tot per perdut. Recorda que aquest problema no es limita al sud, sinó que “ocorre a tot el país”. Alerta que l’objectiu del Govern valencià actual és “carregar-se la llengua”, i davant d’això calen “discursos favorables, potenciar-ne la difusió i fer valdre el valencià en tots els àmbits”. A l’acadèmica li preocupa especialment la Proposició de llei de llibertat educativa que PP i Vox han registrat a les Corts Valencianes, i interpreta que s’ha plantejat perquè aquests dos partits són conscients que l’educació ha funcionat, en tant que les dades de coneixement han anat millorant. “Caldrà plantar cara i recordar que tant l’Estatut d’Autonomia com la Constitució espanyola demanen respectar i prioritzar les llengües cooficials”, explica Torró, que està convençuda que aquesta proposició, tal com està plantejada, és inconstitucional. “És un intent de genocidi claríssim perquè volen fer desaparèixer el valencià de la primera etapa educativa, la que consolida una llengua en l’alumne perquè és el moment en què l’interioritza, i no ho podem permetre, perquè, si ho fem, a la llengua li quedarà una generació com a molt”. Tot i així, Torró també insisteix que “una llengua desapareix no pels que venen de fora i no la parlen, sinó perquè els que la saben no l’usen, i cal crear consciència en aquest sentit”.
Tornant al cas particular d’Elx, hi ha exemples com el de Vitòria, on la situació lingüística de l’èuscar era molt més desfavorable que la del català a la capital del Vinalopó i s’ha pogut anar remuntant. Ho recorda Josep-Enric Escribano, que està segur que hi ha marge de recuperació. “Si continuem com fins ara, ja sabem quin desenllaç tindrem, però hi ha partida i no ens en podem retirar”. I Torró, que valora la importància estratègica del Baix Vinalopó, una comarca clau en termes demogràfics i econòmics, ho resumeix recordant que “si perdem el sud perdem el país: això sempre ho hem tingut clar”. •
Santa Pola i Crevillent
Les altres dues localitats del Baix Vinalopó tenen tendències oposades. Santa Pola, ciutat costanera, s’ha bolcat amb el turisme i ha incorporat habitants en zones urbanitzades com ara la de Gran Alacant, que acull més d’un terç dels veïns del municipi —molts dels quals són estrangers. La tendència lingüística de Santa Pola és similar a la d’Elx, però Crevillent és una excepció. Aquest municipi d’interior, un dels nuclis industrials més importants durant el segle XX —hi predominaven les fàbriques de catifes—, no ha crescut de manera tan pronunciada en habitants com les altres dues localitats de la comarca. El resultat és que a Crevillent, en una escala del 0 al 10, la mitjana dels que saben parlar català és del 8,1, mentre que a Santa Pola és del 6,8 i a Elx del 5,0. Les dades de nivell de comprensió, de lectura i d’escriptura també són molt més favorables en aquesta localitat d’interior. Tot sense oblidar que a Crevillent s’ha consolidat una important comunitat musulmana que no ha fet retrocedir la presència lingüística a la ciutat, sinó que s’ha mantingut. •