Al llarg d’almenys quatre segles —entre el XIII i el XVIII— la població de Venècia estava dividida en dos grans grups en funció del barri que ocupaven: els Castellani i els Nicolotti, dues faccions que periòdicament organitzaven baralles simbòliques que sovint acabaven tenint molt poc de simbòlic.
Hi ha fonts que ho expliquen a l’inrevés, però sembla que els Castellani eren dels barris del nord de Venècia (Cannareggio, Santa Croce i San Polo) i els Nicolotti, dels del sud (Castello, San Marco i Dorsoduro). El nom d’aquests últims vindria de l’església de San Nicolò dei Mendicoli, a Dorsoduro. Els primers treballaven sobretot a l’Arsenale, les històriques drassanes de Venècia, i els segons eren principalment pescadors i mariners.
La rivalitat entre totes dues faccions es va traslladar al carnaval de Venècia, on Castellani i Nicolotti s’enfrontaven en diversos espectacles de força i habilitat, entre els quals hi havia les forze d’Ercole, posteriorment traduïdes a casa nostra com a ‘torres d’Hèrcules’. Eren la culminació festiva i pacífica de les lluites que els enfrontaven de setembre a Nadal: en aquells mesos es trobaven per estovar-se en una mena de boxa primitiva anomenada lotte de pugni (‘lluites a cops de puny’) que sovint acabava a navallades; i en unes baralles amb bastons punxeguts que no acabaven fins que un contrincant tenia una ferida amb sang o queia al canal.
Al contrari que aquestes baralles —que sovint registraven algun mort—, les proves de força de les torres d’Hèrcules se celebraven sempre en el context del carnestoltes, concretament el dijous gras o dijous llarder, en un seguit d’espectacles que també incloïen una mena de caça de l’os i una altra del toro —que alguns comparen amb els espectacles taurins ibèrics.
L’art ha deixat força testimonis de la varietat de piràmides humanes que arribaven a aixecar els Castellani i els Nicolotti (amb noms tan simbòlics com il Colosso di Rodi, la bella Venezia, la Gloria, la Fama, la cassa di Maometto, l’Unione i la Verginella), però les més comunes són les més semblants a la muixeranga i els actuals castells. Fins i tot algunes reprodueixen una mena d’enxaneta aixecant el braç en coronar la torre. Els venecians anomenaven aquesta figura cimiereto; també era més jove que els que carregaven els pisos inferiors i, segons explicava Anton Dilla, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en un article al diari Levante, acabava amb una demostració d’habilitats i un perillós salt als matalassos vermells que alguns quadres de l’època també immortalitzen: «Tan bon punt es coronava aquella mena de piràmide, el cimiereto feia un seguit de postures i cabrioles i, els més atrevits, algun salt mortal (tombolo o impalo, en deien). Volem fer notar que una de les postures que feia el cimiereto —alçar un peu i obrir els braços— era molt semblant a la que més ençà, i encara en l’actualitat, feia l’enxaneta quan culminaven la construcció del ball de valencians i més endavant continuades pels Xiquets de Valls (fins a l’últim terç del segle XIX) i que encara fan les actuals muixerangues valencianes».
Museo Correr // ÀLEX MILIAN
Curiosament, les forze d’Ercole —que ja es feien el segle XIII— es deixen de practicar a Venècia cap a finals del segle XVIII (amb una excepció posterior, al XIX, com a demostració per a Napoleó), just quan comencem a tenir documentació que la muixeranga se celebra amb motiu de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1724); a l’Alcúdia ja es representa una variació, els Negrets (1767), i a Catalunya es fan balls de valencians, una altra muixeranga que desembocaria en els castellers.
Les semblances són tan òbvies que és obligat preguntar-se si les forze d’Ercole són un precedent d’aquestes torres humanes valencianes i catalanes. Des de la indumentària (tots porten faixa) fins a l’estructura de les construccions, s’hi poden establir paral·lelismes, tot i que també hi ha diverses construccions que fan servir fustes en sentit horitzontal per facilitar l’estabilitat del castell.
Al Museu Correr de Venècia (ubicat al Palau Ducal) s’explica que «a la base es posaven 10 o 12 homes necessaris per formar l’anomenada saorna [‘llast’ en venecià] o zavorra [en italià], els quals es consolidaven entre ells sostenint a les espatlles taulons de fusta. A sobre pujaven després altres grups per formar els anomenats banchetti». L’estructura, doncs, no tenia pinya —com es veu als quadres— i sobre el primer pis de deu o dotze s’aixecava un segon de quatre o vuit, segons la complexitat de la formació.
La peculiaritat més estrambòtica de les forze d’Ercole venecianes és que els Castellani i Nicolotti sovint fan les seues estructures sobre l’aigua. «L’espectacle [el gioco, diu el Museu] tenia lloc a la Piazzetta, sobre algunes botes o a l’aigua, al Gran Canal». És a dir, que s’aixecava la torre sobre una estructura de fusta aixecada sobre uns barrils (a la placeta que uneix la plaça de Sant Marc amb la mar); o sobre una plataforma flotant sobre el principal canal de la ciutat (per gaudi dels espectadors que s’ho mirarien des d’una vora i l’altra), o, fins i tot, dins l’aigua (com es pot veure a la il·lustració de la pàgina 44). No hi ha cap article o testimoni que explique si els cimiereti d’aquestes torres saltaven a l’aigua directament o «descarregaven» la forza com l’enxaneta d’un castell actual.
Sobre la possible vinculació de les formacions venecianes de dijous gras amb la muixeranga, Raül Sanxis, autor de La muixeranga: Estudi tècnic de les muixerangues d’Algemesí, diu que no és gens clara, amb l’excepció de «l’ocasió puntual que apareix una actuació a Girona com a torre d’Hèrcules».
Efectivament, l’historiador gironí Pep Vila Medinyà explica que el cronista de la ciutat de Girona Jeroni del Real (1592-1683) parlava de les forze d’Ercole: «También el de los hortelanos, otros de las espadas y las fuerzas de Hércules, que hacían torres de hombres subiendo unos encima de otros trabados de las manos tres órdenes teniendo los pies sobre los hombros haciendo como una torre y uno que subía más alto».
Són torres fetes per venecians o un ball de valencians que ell rebateja amb la nomenclatura valenciana? És possible que Jeroni del Real conegués les torres d’Hèrcules venecianes i no fes servir el nom que s’utilitza a la resta del Principat per referir-se a les primeres muixerangues?
És, com suggereix Pep Vila, «la notícia més reculada en terres catalanes, fins ara coneguda, de la meitat del segle XVII, de la muixeranga»? O és més probable que siga una demostració de Castellani o Nicolotti venecians en una Girona que era punt de trobada de viatgers europeus a la sortida o entrada a la Península?
Raül Sanxis aclareix a EL TEMPS que «la varietat de noms amb què el ball de valencians apareix a Catalunya és molt variada en funció de la població (Ball de la Torre, Ball de la Piràmide, Negrets...). La vinculació més clara amb els castells és el Ball de Valencians, dels quals hi ha moltíssimes actuacions a Catalunya».
Sanxis ha intentat «trobar una relació més directa», però admet que no troba prou documentació: «En l’origen de la muixeranga tot em porta a l’evolució d’una antiga dansa moresca, que se posà de moda en tot Europa i de la qual, a Algemesí, mantenim les tres parts de la dansa (ball, mort i apoteosi [torre]). Aquestes solien fer-se (com les forze d’Ercole) durant carnestoltes o en el solstici de primavera (la primera part de la dansa representa la lluita entre el bé i el mal, entre la mort i la vida, entre l’hivern i la primavera. La segona part, la mort del mal, per acabar amb la victòria de la primavera mitjançant la torre humana)».
De tota manera, admet Sanxis, «és cert que al sud d’Itàlia queden reminiscències d’antics balls de valencians que poden tindre certa relació de quan eixe territori formava part de l’antiga Corona d’Aragó». Hi està investigant.
Pep Vila Medinyà fa una crida perquè «el Museu de Valls o algú altre prengui una iniciativa per comissionar un especialista que anés a revisar els arxius comunals de la ciutat de Venècia, a veure que se’n pot treure». Vila entén que hauria de ser un paleògraf «que sàpiga llatí, però també venecià». Opina que «és versemblant que els castells venecians del XVI arrelessin a València o a Catalunya més endavant, com molts altres avenços...».
De Venècia hem heretat una memòria castellera molt ben documentada gràficament gràcies als nombrosos artistes que la visitaven o hi treballaven en el període de màxima esplendor de la ciutat. Però les torres humanes han sobreviscut en altres punts d’Italià ben vives, però sense l’efervescència dels castells ni la fidelitat de la muixeranga.
Al sud d’Itàlia el nom més comú per a les torres humanes és pizzicantó, però té modalitats diverses pel que fa al nom i a la formació.
La més exòtica és la de Sannicandro di Bari (Pulla) on el Pizz’chè’llò o Abitoni dei Quatro Cantoni esdevé una mena de cursa de torres humanes, concretament de quatre torres que representen els quatre barris del municipi (Assunta, Torre, Castello i Carmine). Se celebra el 15 de juliol, la vespra de la Mare de Déu del Carme. A Nàpols (Campania) es diu Pizzicandò o Le Piramidi; a Palerm (Sicília), Vara di San Caloriu; a Mazara del Vallo (Sicília), Animaliu i a Melfi (Basilicata) per Sant Antoni feien l’Scaricavascio. A Irsina (Basilicata) es van recuperar els pizzicantó el 2009 gràcies a la iniciativa de convocar anualment un Concurs Internacional de Torres Humanes.
Al contrari que Venècia, a l’edat mitjana aquests territoris van ser part de la corona catalanoaragonesa, ja que es trobaven dins del Regne de Nàpols o de Sicília. En aquest cas les muixerangues tant podrien ser les àvies com les netes del pizzicantó.