A la tercera part de l’última novel·la de Carme Riera, Una ombra blanca (Ed. 62, 2024), la narradora anuncia que allò ja no ho escriu ella sola: “Acabo de transcriure els primers i així ho seguiré fent sempre entre cometes perquè serveixin de pauta o de contrapunt a la nostra recerca. Escric nostra perquè a partir d’aquí incorporo el punt de vista de Carme Riera —seus són els capítols que van del VI al XV d’aquest escrit—, que va buscar testimonis que poguessin ajudar a saber si tot el que li havia passat a Barbara era com ella ho havia viscut i fins a quin punt la seva gran imaginació infantil, en què de vegades somni i realitat es confonien, no havia alterat els fets”.
Un joc metaliterari semblant, però menys recargolat, que el de Julià de Jòdar a La casa tapiada (Comanegra, 2024) i els tres llibres anteriors de la trilogia L’atzar i les ombres, on Gabriel Caballero li pren el nom a De Jòdar. A La casa tapiada, una de les veus narradores diu sobre l’estil literari de Caballero: “El control dels elements és massa ferri, massa fred i pulcre, massa fàcil i mancat de passió —ho va dir Coetzee sobre la seva pròpia obra i penso que es podria aplicar a l’obra de Gabriel—; en cap moment tens la sensació d’estar davant d’un escriptor que deforma el seu medi per dir el que mai ha estat dit abans —a parer meu, això és que distingeix la gran literatura. El bo de debò era en Julià de Jòdar, retratat pel Gabriel com l’Anselm en el seu segon llibre, un escriptor tan secret i insubornable que semblava un pseudònim; quan em van fer directora d’una editorial i vaig proposar de publicar-lo, la seva agent ens va donar carabasses perquè ell ens considerava massa comercials...”.
Per cert, Carme Riera també cita J.M. Coetzee, concretament al primer paràgraf d'Una ombra blanca: «Mai una frase, 'el temps amortallat per teranyines de boira', li havia quedat gravada d'una manera tan insistent, assegurava, sense recordar on l'havia llegida. ¿En una novel·la de Coetzee, el seu autor predilecte(...)?»