Pau Vila, Institut Ostrom
La legislatura que ara acaba ha estat, indubtablement, una legislatura dèbil. Amb una manca de majoria parlamentària clara, el Govern s'ha vist abocat a mirar a un costat i a l'altre per intentar tirar endavant els reptes de país, un equilibri difícil que finalment ha resultat infructuós i ha abocat, de nou, a eleccions anticipades. Transpira una certa sensació de transició: el Govern no ha seguit apostant per la via de l'independentisme desacomplexat i ha volgut pivotar cap a una bona gestió del dia a dia allunyada de grans fites i horitzons estratègics. El problema és que, amb aquesta falta de majories clares, la gestió de l'autonomia tampoc no ha pogut excel·lir. Les crisis sobrevingudes, com la greu problemàtica de la sequera, les creixents tensions per l'accés a l'habitatge, la pèrdua de poder adquisitiu deguda a la inflació que posa de nou el focus en la pressió fiscal, la revolta dels pagesos o els resultats de l'informe PISA, s'han unit als reptes subjacents però encara no resolts, com la transició energètica fallida a Catalunya, la lenta desindustrialització i l'ascens del relat del "no a tot", que fa difícil tirar endavant qualsevol projecte ambiciós. Tot plegat ha estat un còctel de problemes resolts a mitges, sensació d'apagar focs, equilibris polítics fallits i debilitat estratègica, que faran que no sigui un Govern per passar a la història, almenys en positiu.