Sara Cuentas, Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament
És important destacar la creació de la Conselleria de Feminismes i Igualtat, que ha donat impuls a la promoció de polítiques relacionades amb els drets sexuals i reproductius, violències masclistes, cures, drets humans i antiracisme. L’existència d’una Conselleria de Feminismes ha sigut un encert significatiu que permet impulsar polítiques públiques per a transversalitzar la igualtat i el feminisme en les polítiques públiques i, a més, legitimar la seva importància en la gestió pública. Cal destacar que l’augment del 27% del pressupost d’igualtat i feminismes l’any passat va convertir aquest Departament en un dels que més van veure incrementades les seves partides. Segons es va assenyalar, es prioritzaria la lluita contra les violències masclistes, i a més l’impuls de polítiques antifeixistes i antiracistes. L’existència de la Direcció General de Migració, Refugi i Antiracisme és una evidència clara de la importància que se li ha donat a aquesta realitat, així com l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació, que permetrà denunciar discriminacions a Catalunya. Tot i així, és preocupant que amb les noves eleccions aquesta Oficina es vegi condicionada.
D’altra banda, és fonamental que s’hagen impulsat setanta mesures per a la prevenció del racisme a Catalunya, tenint en compte que els últims dos anys s’han duplicat les denúncies per delictes d’odi vinculats al racisme i també a la islamofòbia. Tot i així, no només és important treballar per a la prevenció entre la ciutadania, sinó que també cal incorporar aquesta perspectiva en el discurs i la pràctica de l’acció de l’administració pública. Si bé s’ha iniciat un procés de formació cap al funcionariat de la Generalitat, hem de tenir en compte que només és un primer pas, i que no es tracta de donar “receptes i pautes” de com ser antiracista, sinó de deconstruir les estructures de poder que afavoreixen i legitimen la prevalença del racisme a les institucions públiques.
Per exemple, en l’àmbit educatiu, segons l’informe PISA Catalunya va registrar resultats gens favorables: l’alumnat català de 4t de l’ESO és el que més punts va perdre en matemàtiques des del 2018 i va seguir prevalent la segregació i la inclusió, en què l’alumnat d’altres orígens i arrels no europees està en una posició de desavantatge amb dos cursos per darrere respecte a l’alumnat català europeu blanc. L’assetjament escolar és també una realitat vinculada al racisme i una diferenciació entre els centres privats i públics, on òbviament els públics evidencien pitjors resultats. Cal assenyalar que, davant aquesta realitat, el senyor Ignasi Garcia Plata, secretari de Transformació Educativa del Departament d’Educació, va atribuir que els pèssims resultats es devien a la “sobrerepresentació de l’alumnat immigrant”. A més que la sobrerepresentació no és certa, responsabilitzar l’alumnat d’origen migrant dels mals resultats és una mirada racialitzadora incorporada a l’àmbit educatiu des de la pròpia institució pública, que impacta de mode diferenciat en els recursos que s’adrecen a l’alumnat que té orígens diversos i a l’alumne que no els té.
Alhora, el 21% de la població resident a Catalunya estava en risc de pobresa o exclusió social el 2023. En termes de bretxa de gènere es va evidenciar que entre homes la taxa de risc de pobresa és del 22,8%, mentre que en les dones ha augmentat del 25,4% al 25,9% en un any. Si bé s’han invertit milions per a enfortir el sistema de formació professional en l’ocupació i que aquesta s’adapti a “les necessitats de l’economia i del sector productiu de Catalunya”, és important assenyalar que no només s’ha de pensar a llarg termini, sinó que la necessitat és activar les oportunitats d’ocupació en tots els sectors i segons les capacitats de les poblacions, siguin aquestes professionals o tècniques. Treballs de proximitat, treballs vinculats al sector productiu local, no a nivell macro, donant suport també al teixit productiu que hi ha en pobles i ciutats i que no necessàriament tenen vincle amb les necessitats empresarials internacionals. Garantir que les empreses no debilitin cada cop més els drets laborals ni que generin sobreexplotació i treballs malament remunerats.
Hi ha una població que no està a les estadístiques econòmiques, que són les mares que tenen altres orígens no europeus, les quals es veuen amb grans dificultats per aconseguir un treball digne i acudeixen a les seves xarxes de cures col·lectives per a ala criança dels seus fills i filles, cosa que és vista per l’administració pública com una gestió dolenta de la responsabilitat materna, per la qual cosa les mares es veuen exposades a que li’ls lleven la custòdia sense cap tipus d’alternativa que afavoreixi l’enfortiment de la seva autonomia econòmica. Continua persistint la por, també, a denunciar la violència masclista en contextos de migració i racisme, perquè les mares temen que l’administració els llevi als seus fills i filles.
També observem que les capacitats professionals i tècniques de persones que estan en condició de racialització i migració no són preses en compte i persisteix la infrarepresentació en àmbits com ara l’educació, la sanitat, la política, l’economia, la cultura, l’ocupació en càrrecs i responsabilitats de decisió tècnica i política. No volem ser quotes de color, sinó que es reconeguin les capacitats i es legitimi la nostra participació en tots els àmbits de la societat.
Un altre gran desafiament és la sequera, i potser que a partir del pròxim estiu arribin al port de Barcelona vaixells amb aigua procedent d’una desalinitzadora de València. Observem que en l’actualitat Catalunya és més dependent en aigua, energia i inversions. Es va anunciar que es dedicarien 1.045 milions a invertir en infraestructures per a la regeneració i la dessalinització d’aigua, a millorar la xarxa d’abastiment i a preparar el sistema de reg del sector de l’agricultura i la ramaderia per a evitar la dependència de la pluja. Com és possible continuar amb una mirada antropocèntrica de la vida, quan la sequera es deu també a l’impacte del mode de vida que es té en un territori? La indústria immobiliària, que envaeix cada vegada més els territoris destruint l’equilibri ecològic, la manca de responsabilitat de redistribució de l’aigua, on uns consumeixen més i altres poblacions menys, la gestió dels boscos i del terra, cada vegada més invasives, que impedeixen la sostenibilitat d’aiguamolls als territoris i, per tant, impedeixen la generació de pluja, o el consum exacerbat que genera sobreexplotació de recursos sense tenir en compte la sostenibilitat de la vida: en resum, s’inverteixen milions en pal·liatius i no en canvis de polítiques que generen altres modes de vida.
I precisament, aquesta espiral de vida i el context de violències, impacta en la salut no només física, sinó també mental. Crec que és significatiu que aquest govern haja posat com a prioritat la salut mental i decidís incrementar el pressupost per a reforçar la xarxa d’atenció i a les persones professionals, el suport a les famílies o la transformació dels espais de socialibilitat i àmbits vinculats a la salut mental. En canvi, no veiem que s’impulsen polítiques transversals d’acció comunitària que no estiguin focalitzades només a un tema: em refereixo a polítiques d’acció comunitària que impliquin salut, habitatge, alimentació i treball, perquè precisament són elements fonamentals per a generar vides en dignitat i sense violències. La sostenibilitat de la salut mental passa per garantir la dignitat de la vida en tots els àmbits de la societat i requereix no només la implicació del funcionariat i els recursos de l’administració, sinó també mesures i polítiques que impliquin i afavoreixin la corresponsabilitat i la participació de tota la comunitat en el seu conjunt, i també des de l’espai local, perquè és allà on s’identifiquen les vertaderes necessitats i interessos sobre com revertir les situacions d’opressió i violències.