Obrint Pas, Aspencat, El diluvi, Zoo i Pupil·les. Vicent Andrés Estellés no ha estat només musicat i recitat. L’obra del poeta de Burjassot ha estat motiu d’inspiració per l’última onada de grups en català al País Valencià, començant per Obrint pas i fins ara mateix.
Estellés ja havia estat una peça cabdal en la Nova Cançó perquè, sobretot Ovidi Montllor, amb Toti Soler a la guitarra, va fer seus alguns poemes i els va donar força i popularitat.
El prologuista de l'Obra Completa d'Estellés Jordi Oviedo recorda, per exemple, que Estellés també va aprofitar l’èxit que va tenir la versió d’Els amants (“No hi havia a València dos amants com nosaltres”) que va fer Ovidi: “Quan Ovidi Montllor agafa Els amants, l’explota. De fet, Estellés li recriminava amb alegria que ell l’havia fet millor. Els músics han ajudat molt a difondre’l. Junt amb Miquel Martí i Pol i Jacint Verdaguer, Estellés és dels poetes que la cultura catalana més ha musicat. I si férem una comparativa amb les lletres hispàniques estaria entre Machado, Miguel Hernández i els més musicats”. La raó, diu Oviedo, és que “la seua poesia lliga molt bé amb els músics per la mètrica, el llenguatge i per aquesta voluntat popular de difusió”.
Però la supervivència d’Estellés en la música va molt més ençà d’Ovidi Montllor. Estellés i el món valencià que recrea en la seua poesia ha ajudat a formar la cosmovisió dels músics de rock i hip-hop valencians d’aquest segle XXI. “Al voltant d’Estellés s’ha arribat a crear una mena de lloc, de tópos a la ciutat de València que s’associa molt a un amor estellesià”. Les paraules claus d’aquest fenomen l’han fet servir en les seues cançons, diu Oviedo, “El diluvi, Aspencat, Pupil·les o Zoo” sovint mostren personatges, llocs i referències que tenen a veure “amb els poemes de Llibre de Meravelles”. Per tant, conclou Oviedo, “la influència és explícita, de referències com a autor nacional, però també estilística: s’imita el seu llenguatge sense esmentar-lo, amb acumulació de referents o d’assumpció del lloc literari creat per Estellés”.
La també prologuista de l'Obra Completa d'Estellés Irene Mira creu que això comença amb el grup liderat per Xavi Sarrià a finals del XX: “Obrint pas fa una tasca molt forta de connectar eixa reivindicació nacional i social que hi ha darrere d’Estellés, la connecta molt bé amb la música. Estellés li fa molt bé de palanca alhora Obrint Pas li fa de palanca a Estellés. Crec que conviuen en una simbiosi molt bona i en tots els discos són capaços d’arreplegar eixa tendència” i tractar l’amor.
Aina Monferrer Palmer ho analitzava també a “Pragmaestilística del discurs del hip-hop en valencià”, un article publicat a Comunicació: revista de recerca i d’anàlisi (maig de 2019) i deixava clar que estava present a Obrint Pas, a la cançó “Gresca” de Pupil·les; “Despertaferro” d’Arrap i en “Ara” de Charly EFE i Panxo (cantant dels Zoo). A més hi veu una influència del vessant més escatològic d’Estellés en la feminifesta “V” de Pupil·les.
El punt culminant de l’estellesianisme d’Obrint pas arriba amb “La vida sense tu” (Coratge, 2011), que comença amb la veu de Vicent Andrés Estellés recitant el poema Cant de Vicent (“Pense que ha arribat el moment del teu cant a València”) per passar després a fer el seu propi cant a València. Així ho van entendre els d’Aspencat, que van voler fer el seu propi cant a la ciutat amb “Quan caminàvem” (Essència, 2013), ple de referents explícits (“Hui voldria ser un gran deixeble d’Estellés”) i mil expressions del món estellesià (“una vela llatina”, “els punys i les corbelles”, “creix la flor del taronger”, “el nostre amor serà la clau que obre tots els panys”).
Aquest esperit continua en Zoo, en cançons com “La mestra” i en moltes altres on sonen també corbelles (“Corbelles tallen la boira” a Tempestes venen del sud).
Tanmateix, el poema que probablement ha estat més musicat, recitat i versionat és “M’aclame a tu”, de La crema de Xàtiva, dins del Mural del País Valencià (Tres i Quatre el publicarà al volum XII de l’Obra Completa abans d’acabar l’any). “M’aclame a tu” l’han musicat Ovidi Montllor amb Toti Soler i l’han interpretat el Toti amb la Gemma Humet, Pau Alabajos (L’amor i la ferocitat, 2016) i Mireia Vives per als premis d’El Temps de les Arts, Bartomeu i un llarg etcètera. El grup Arrap inclou el vers primer, “M’aclame a tu, mare de terra sola”, a “El cor al vent”, cançó del disc Ara va de bo (2012, Autoeditat).
Però la influència d’Estellés no se circumscriu al País Valencià ni és sempre recent. Els Surfing Sirles van titular “Recomane tenebres”, un vers d’Estellés per una cançó de Romaní, semen i sang (2011). I molt abans el més important dels grups catalans amb voluntat de fer un rock amb arrels, la Companyia Elèctrica Dharma ja s’hi va inspirar. El 1985, la Dharma s’inventava un himne pacifista, llibertari i engrescador titulat “La gent vol viure en pau” (del disc Força Dharma) que Josep Fortuny pràcticament recitava. Començava així:
Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra
parlaria a tothom del seu alè constant
tornaria a parlar amargament de tanta guerra
parlaria a tothom dels gemecs del mar.
Conscientment o inconscientment, la Dharma prenia una construcció que Estellés havia fet servir al poema VI de L’Hotel París, editat el 1973:
Tornaria a parlar lentament d’Hildegarde;
Parlaria, Françoise, del seu cos d’or cremat
enumerant, Françoise, un per un, els seus béns,
demorant-me, Françoise, morint-me en cadascun.
La inspiració és clara. L’homenatge està fet.