Enguany se celebra el quarantè aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Va entrar en vigor al juliol de 1982 a través d’una llei orgànica i va ser reformat, amb una altra llei d’aquest tipus el 10 d’abril del 2006, quan el Partit Popular, liderat per Francisco Camps, comptava amb majoria absoluta.
L’Estatut del 1982 és considerat en general, i de manera totalment injusta, com l’inici d’un procés autonòmic. Certament, l’Estatut va significar la recuperació de cert autogovern per primera vegada des del 1707, any en què la dinastia borbònica es va imposar en el conflicte de la Guerra de Successió. Però aquell Estatut va ser possible gràcies a tota una feina prèvia de conscienciació, d’inquietud cultural i de recuperació nacional —per descomptat, tot en un context de clandestinitat marcat per la dictadura— que va tindre una de les seues expressions en l’Estatut d’Elx, que podran consultar tot seguit en aquest suplement especial.
Per entendre l’Estatut d’Elx i el posterior estatut valencià aprovat l’any 1982, cal remuntar-se a la dècada dels seixanta del segle passat. El País Valencià, vençut durant la Guerra d’Espanya, vivia en una situació de desert cultural i polític. A poc a poc sorgien persones que, des de distints àmbits —universitari, social...— començaven a treballar pel despertar del país. El gran inspirador d’aquells joves, Joan Fuster i Ortells, de qui aquest 2022 celebrem el centenari del seu naixement, havia publicat el 1962 Nosaltres, els valencians, un llibre que va sacsejar l’escenari polític i cultural del moment. Edicions 62, fundada per Max Cahner, va ser l’editorial que va publicar aquell assaig. Ambdues personalitats, com veurem tot seguit, confluirien en l’elaboració d’aquell Estatut d’Elx.
Prova de l’èxit de l’assaig de Fuster és que una dècada més tard, al País Valencià, el món cultural es consolidava amb noves editorials, pensadors, escriptors, nous cantautors cridats a despertar consciències i noves iniciatives que comptaven amb aquesta mateixa intenció. El Secretariat per l’Ensenyament de l’Idioma, precedent d’Acció Cultural del País Valencià, formava mestres de català mentre que Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, ja des d’una dècada abans, havien anat desenvolupant aquesta i altres funcions a la resta del país. La cultura servia com a ciment d’un futur polític de recuperació. I aquesta recuperació es va fer visible amb l’horitzó plantejat a l’Estatut d’Elx.
Amb aquesta idea present van treballar sis persones que van ser les qui elaborarien aquest avantprojecte. Es tractava del jurista Enric Solà, el polític Rafael Ribó, l’assagista Joan Fuster, els editors Eliseu Climent i Max Cahner i l’historiador Josep Benet. Els quatre primers d’aquesta llista van dinar junts un dia d’estiu de 1974 en un restaurant de Cullera, a la Ribera Baixa, on van definir la idea de l’avantprojecte. Tot i portar el nom de la capital del Baix Vinalopó, aquest Estatut es va redactar a València, si bé volia situar a la imaginari nacional una ciutat del sud del país per reforçar la vertebració del País Valencià.
Aquell moment coincidia amb el desenvolupament de l’Estatut català, que es visibilitzava ja en un futur imminent de transició i d’esperança, amb Francisco Franco agonitzant i, amb ell, morint també la dictadura. Entre el dinar a Cullera i la redacció de l’“Avantprojecte d’Estatut del País Valencià”, títol amb què es va batejar la iniciativa, va passar un any i dos mesos. L’octubre de 1975, un mes abans de la mort del dictador, es publicaria aquell Estatut d’Elx, que es repartiria, també de manera clandestina, amb la intenció de popularitzar un projecte que servira a la classe política com a redacció d’un futur estatut d’autonomia.
Cal no oblidar que aquell Estatut era tota una novetat. El País Valencià no comptava amb cap precedent estatutari durant la II República, tal com sí que hi havia comptat Catalunya, Euskadi o Galícia, i durant el franquisme, el territori valencià havia quedat dividit per províncies sense cap institució que les agrupara en una mateixa unitat política o cultural. En conseqüència, la població va quedar aïllada dels debats sobre el fet nacional. La recuperació era ben complicada, amb un país allunyat d’aquestes propostes polítiques i amb uns dirigents polítics que es dedicaven a perseguir qualsevol iniciativa allunyada del règim. Però la recuperació, tot i que limitada per les circumstàncies interposades —violència, repressió, desinformació— va ser possible.
Enric Solà, un dels principals redactors d’aquell Estatut d’Elx, ens va deixar ara fa unes setmanes després d’una llarga malaltia. Jurista per vocació i gran coneixedor del dret civil valencià —de fet, ell va ser el principal intel·lectual que es va situar al capdavant de la lluita per la recuperació d’aquest dret—, es va dedicar a estudiar textos estatutaris i constitucionals d’arreu d’Europa, en bona part proporcionats per Rafael Ribó, posterior referent del PSUC i, durant els últims anys, síndic de greuges de Catalunya. Joan Fuster, Eliseu Climent, Max Cahner i Josep Benet també hi van participar amb aportacions intel·lectuals i amb habilitat per difondre’l. D’aquest treball, que llegiran a les pàgines següents, sorgia un preàmbul, sis títols, quaranta articles, la disposició final i quatre disposicions transitòries.
L’ambició dels impulsors de l’avantprojecte queda ben reflectida en l’Estatut d’Elx. Tots eren ben conscients que la reivindicació autonòmica no havia de superar l’exigida per l’Assemblea de Catalunya, constituïda el 1971 i en aquells moments ben activa contra la dictadura. Aquella Assemblea girava al voltant de quatre eixos: llibertats socials i polítiques, amnistia, Estatut d’Autonomia i coordinació amb les organitzacions democràtiques dels pobles de l’Estat. L’Estatut d’Elx, això sí, tenia ben presents els Països Catalans, la llengua catalana —així denominada i que constava com a oficial a tot el País Valencià— i la possibilitat de mancomunar el territori amb el Principat i les illes Balears “per a l’exercici de les competències estatutàries”, tot proposant també la federació d’aquests territoris si així ho aprovaven el “Parlament valencià” i “el poble” amb una “ratificació en plebiscit per majoria absoluta”.
Evidentment, l’Estatut d’Elx no es va aplicar. De fet, els autors no pretenien que s’aplicara, sinó convertir-lo en una guia, en un punt de partida per al futur del país. Però, en tot cas, la Transició va impedir l’aprovació d’un estatut més ambiciós. La violència de la dreta i les cessions de l’esquerra van desembocar en un fals consens i en una aprovació de l’Estatut valencià a Madrid després d’un pacte entre les cúpules estatals dels dos partits majoritaris durant aquella Transició: la UCD i el PSOE. Tot i així, els impulsors d’aquell avantprojecte tenien clar que l’Estatut d’Elx havia complert la seua funció: conscienciar un país en un moment de desert cultural i polític. Sense aquell avantprojecte, i sense tota l’agitació política i cultural d’aquell temps, costa pensar que el País Valencià haguera reivindicat, tal com ho va fer, un Estatut d’autonomia. Enguany es compleixen quaranta anys de l’inici de l’autogovern i és d’obligat record destacar tot allò que va fer possible aquella recuperació insuficient, però fonamental, en l’esdevenir polític del país.